8.4 Els noms propis



infinitiu nominal
nom
nom com˙
nom propi
nominalitzaciˇ
sintagma nominal
vocatiu

Els noms propis representen entitats individualitzades, úniques: Formentera, Júpiter, Ebre, Rússia, Victòria dels Àngels, Patufet. S’atribueixen a una entitat, real o imaginada, amb caràcter individual i serveixen per a distingir-la dels altres individus de la mateixa espècie.

Aquesta característica inherent dels noms propis fa que tinguin un comportament morfosintàctic específic, més restringit que el dels noms comuns. Pel seu caràcter individual, els noms propis no presenten flexió de nombre, tot i que poden tenir forma plural: Catalunya, les Alcusses, Noucentisme. Amb independència de la forma, concorden en singular pel fet que designen una entitat individual: Figueres començà a tenir una personalitat manifesta en el segle x; Casals va ser nominat per al Premi Nobel de la pau. Tanmateix, quan fan referència específicament a una pluralitat d’entitats, concorden en plural: Els Borja foren una família noble valenciana; Les Balears han estat colonitzades per pobles molt diferents.

Quan es fa referència als membres d’una nissaga o una família és possible pluralitzar els cognoms (la casa dels Bajaltes o dels Bajalta, la dinastia dels Capets o dels Capet), encara que s'evita, especialment si es poden confondre cognoms que presenten forma singular (els Prat, els Riba, els Pla) amb els que tenen forma plural (els Prats, els Ribes, els Plans).

En el cas d’un nom propi com Estats Units es donen dues possibilitats de concordança amb el verb segons que el nom aparegui precedit de l’article o no: Els Estats Units hi han votat en contra i Estats Units hi ha votat en contra. En el cas dels noms de pobles com els Pallaresos o les Useres, el verb pot anar en singular: Els Pallaresos hi ha votat en contra.

Els noms propis tenen un caràcter definit sense necessitat de cap determinant, però a vegades van acompanyats d’article. En aquests casos, hem de distingir els noms en què l’article n’és part intrínseca o idiosincràtica, generalment noms geogràfics, com l’Alguer, les Escaldes, la Fatarella, els Omells de na Gaia o el Papiol, d’altres noms propis en què l’article no n’és part. És el que s’esdevé, per exemple, amb els noms de pila de persona, que poden usar-se amb l’article personal o amb l’article definit paral·lel (en Carles, la Júlia), o de noms geogràfics com el Segre (al costat de el riu Segre).

Com a designacions d’entitats individuals en el discurs, els noms propis admeten només modificadors no restrictius, ja siguin oracions de relatiu o sintagmes nominals en aposició: Mònaco, que és el país més edificat d’Europa, té una superfície de 2 km2Carles Salvador, gramàtic valencià del segle xx.

Amb determinants i modificadors que restringeixen el significat, els noms propis funcionen com a noms comuns (tots els Peres de l’escola). Aquest canvi de classe es produeix quan el nom propi s’usa metafòricament o metonímicament per a designar una entitat diferent; per exemple, quan diem metafòricament la Venècia del nord per a referir-nos a Amsterdam o quan diem metonímicament Han comprat un picasso per a referir-nos a un quadre de Picasso. Si es generalitza aquest ús, un nom propi pot esdevenir nom comú: ampere, mecenes, watt, zepelí; angora, jersei, manisa, priorat 'vi del Priorat'.

Els noms propis poden designar ens de naturalesa ben diversa, ja siguin animats (persones, com ara Albert o Mireia, i en certs casos també animals o plantes, com Bucèfal o el Pi de les Tres Branques) o inanimats, com ara els noms geogràfics (els Alps, Mallorca) i els noms que designen entitats inanimades úniques (la Il·lustració, l’Oceanogràfic). L’entitat designada s’associa amb certes característiques d’ús.

a) Els noms propis de persona (o antropònims) estan integrats pels noms de pila o prenoms (Aina, Ferran, Marc, Mercè), els cognoms o llinatges (Borràs, Garcia, Valor) i els pseudònims (Pere Quart, Serafí Pitarra, Víctor Català, Xènius), a més dels sobrenoms o àlies (el Noi del Sucre, Jack l’Esbudellador, la Monyos).GIEC

Els noms de pila tenen sovint variants usades amb caràcter afectuós o familiar que es formen a partir del truncament del nom primitiu, com ocorre en Quim o Ximo per Joaquim, en Fina per Josefina o en Xavi per Xavier. També és habitual l’ús de diminutius, tant en formes truncades (Neleta, Quimet, Tonet) com no truncades (Marieta, Mariona; Tereseta, Teresina; Antonet, Antoniet). A més, hi ha noms de pila compostos: Francesc de Borja, Joan Baptista, Josep Maria, Maria del Mar, Maria Josep. Quan hi ha juxtaposició de noms de pila poden unir-se gràficament amb el guionet, especialment si es vol evitar la confusió del darrer nom amb el primer cognom: Josep-Lluís Felip, Maria-Rosa Isabel.OIEC

Els noms propis de persona poden anar precedits de l’article personal (en Conrad, na Remei, n’Ernest, n’Anna; en Puig, na Peris) o de l’article definit (el Conrad, la Remei, l’Ernest, l’Anna; el Puig, la Peris). L’ús de l’un o de l’altre, o l’absència d’article, varia segons els parlars. Tanmateix, en els registres formals, en tots els parlars se sol prescindir de l’article davant dels noms de personatges públics o històrics (Josep Tarradellas, Aristòtil, les novel·les de Mercè Rodoreda). Davant de noms propis estrangers, bíblics, mitològics, d’escenaris molt allunyats o de mons imaginaris, no s’empra normalment l’article (Marie Curie, Adam i Eva, Penèlope). n

L’article, a més, no és possible quan el nom s’usa com a vocatiu o com a complement de verbs del tipus dir-se i anomenar-se. Podem dir, amb article, En Carles ha arribat tard a la feina, però no usem l’article en casos com Carles, afanya’t, que arribaràs tard a la feina o Li diuen Carles.

A més de l’article, els noms de pila també poden anar precedits, amb un matís afectiu, del demostratiu de proximitat o d’un possessiu: Aquesta Roser en farà alguna de sonada; La nostra Aina és enginyera de telecomunicacions.

La unió entre el primer cognom i el segon es pot expressar convencionalment mitjançant la conjunció i (Francesc Pi i Margall, Josep Puig i Cadafalch, Josep Torras i Bages), recurs especialment útil entre cognoms compostos (Enric Prat de la Riba i Sarrà) o quan hi pot haver confusió entre noms de pila i cognoms (Josep Andreu i Abelló, Robert Robert i Surís). En comptes de la conjunció i, també és possible el guionet entre cognoms no compostos: Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Roca-Pons.OIEC

b) Els noms propis geogràfics (o topònims) designen llocs. Es presenten sols (Salses, València, Itàlia) o bé precedits d’un article (la Tordera, el Xúquer, les Dolomites) o d’un nom comú com ara autovia, avinguda, baixada, carrer, carreró, carretera, muntanya, plaça, riera, riu o ronda. El nom propi pot anar en aposició al nom comú (el riu Segura)GIEC o bé unit amb la preposició de (bulevard dels Pirineus, passeig de la Petxina, plaça de Sants). De vegades, però, el nom comú ja ha passat a formar part del nom propi (les Coves de Vinromà, Prat de Comte).

La preposició de es pot elidir i s’origina, així, una construcció apositiva: el carrer (de) Muntaner, la plaça (de) Catalunya, la torre (de) Foster. Igualment hi pot haver algun altre element elidit: carrer (de la) Fassina, torrent (de Can) Vilana. La preposició es manté si estableix una relació locativa: autovia d’Alacant 'autovia que va a Alacant', carrer de Baix 'carrer que es troba a la part de baix', ronda de Dalt 'ronda que es troba a la part de dalt'. També es manté quan el nom comú no es pot eliminar, atès que causaria confusió: travessera de les Corts, passeig de la Muntanya. n

Diversos noms de poblacions, comarques, rius i muntanyes porten article definit. L’article té el mateix comportament que amb qualsevol altre nom i, per tant, s’escriu en minúscula i es contrau amb les preposicions a, de i per: Visc al Carxe; Coneix mig món: des del Caire fins a l’Havana passant pel Tibet. La presència de l’article davant de noms geogràfics està sotmesa a convencions específiques. Els noms geogràfics també admeten els quantificadors tot i mig per a referir-se a l’extensió espacial o a la població: tot Catalunya, mig Castelló.

Entre els noms propis de lloc hi ha els que designen cossos celestes (planetes, constel·lacions, estrelles, etc.), alguns dels quals porten article: Mart, la Terra, l’Ossa Major, el Sol, els Bessons, les Plèiades.

c) Entre els noms inanimats, a més dels noms geogràfics, hi ha noms d’esdeveniments històrics (la Segona Guerra Mundial, l’edat mitjana), institucions, organismes, entitats, empreses i marques comercials (el Club de Natació d’Alacant, l’Organització Mundial de la Salut, Òmnium Cultural, Agrupació de Conductors d’Autocars, La Fageda) i també altres entitats úniques com ara textos i obres d’art («L’Atlàntida», «Aïda», «La Gioconda»), edificis i espais diversos (Palau de la Música, Museu Nacional d’Art de Catalunya), objectes (Excalibur), vehicles (l’Apollo 13, el Transsiberià, el Nautilus) o fenòmens atmosfèrics, com ciclons ((el) Katrina), entre altres.GIEC En aquest cas, la presència sovint obligatòria de l’article definit ens indica que tenen un comportament més proper al dels noms comuns que els noms propis de persona i de lloc. Això es relaciona amb el fet que solen incloure noms comuns o sintagmes nominals que han passat a designar un concepte únic.

Actualitzaciˇ: 29/05/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona