8.5.1 La interpretació dels sintagmes nominals amb determinant



infinitiu nominal
nom
nom comú
nom propi
nominalitzaciķ
sintagma nominal
vocatiu

L’ús d’especificadors nominals ens permet fer referència a les entitats de l’univers del discurs, és a dir, als individus o elements de què parlem. L’ús d’un especificador o un altre afecta la interpretació del sintagma nominal. Si volem introduir en el discurs un element que creiem que no és conegut pel nostre interlocutor, ho haurem de fer sota la forma d’un sintagma nominal indefinit: un senyor ben vestit. Una vegada introduït, totes les altres aparicions d’aquest element discursiu seran en forma de sintagma nominal definit. Podem marcar un sintagma nominal com a definit emprant l’article definit (el senyor ben vestit), un demostratiu (aquell senyor) o un possessiu (son pare).

Els sintagmes nominals, tant si són definits com si són indefinits, poden rebre diferents interpretacions. Així, poden rebre una interpretació específica, quan pressuposen l’existència d’un referent concret que respon a la descripció expressada pel sintagma, com en He comprat el llibre que em vas recomanar. També poden rebre una interpretació no específica quan fan referència a un referent no concret d’una classe, com en Busco un llibre que sigui interessant, Havia de trobar la clau que li permetia/permetés obrir el bagul o Dissenyarà vestits per a criatures.

Cal destacar el cas en què un sintagma nominal rep una interpretació genèrica quan comprèn tots els elements d’una classe: L’avió és un gran invent; Sempre han tingut bec, les oques. Aquest és el cas dels sintagmes nominals definits singulars o plurals que apareixen en oracions amb un temps verbal interpretat genèricament.

L’aparició de sintagmes nominals indefinits amb valor genèric és més restringida. En aquest cas, el temps de l’oració ha de ser genèric i el sintagma nominal ha de ser singular: Un guepard és sempre perillós.

Les condicions que possibiliten l’aparició d’un sintagma nominal definit en una oració són diverses:

a) L’ús d’un sintagma nominal definit es justifica sovint pel fet que l’entitat ja ha estat mencionada en el discurs i forma part de l’univers del discurs que comparteixen els interlocutors, com en el cas del sintagma definit l’home en Van entrar al bar de l’estació un home i una dona. L’home va mirar si hi havia alguna taula lliure.

No cal que la menció prèvia es realitzi amb els mateixos termes ni usant el mateix nom. Amb tot, la presència d’un modificador, com ara una oració de relatiu, pot reforçar la identificació de l’antecedent (l’home que acabava d’entrar, la parella que acabava d’entrar). La relació anafòrica també pot basar-se en la relació semàntica entre dos elements lèxics, com la que hi ha entre els sinònims manta i flassada en Al taulell hi havia una manta coberta per uns quants llençols amuntegats de tal manera que la flassada passava desapercebuda o la relació que hi ha entre els noms armari cantoner i moble en Fa anys vam comprar un armari cantoner i tres llums de peu, però fins ara no havíem fet servir el moble.

b) A vegades és el context pragmàtic el que legitima la presència d’un sintagma nominal definit: Tanqueu la finestra! (‘la finestra que hi ha a la sala’); Passa’m les setrilleres, si hi arribes (dit a taula, ‘aquelles setrilleres que hi ha allà’). En aquests casos, l’article definit adquireix un valor díctic.

c) El coneixement del món que comparteixen emissor i receptor és un altre factor que pot legitimar la presència d’un sintagma nominal definit. Així, en emetre l’oració Si vols veure una estrena teatral, has de consultar la cartellera, donem per fet que el receptor sap que als diaris hi ha una secció en què s’anuncien els espectacles. El coneixement compartit del món també explica que siguin definits sintagmes com ara el sol, el cel, la terra o la lluna, en la mesura que designen entitats úniques. Passa semblantment amb els noms propis, els quals suposen informació coneguda; per això, encara que no sempre portin determinant, són sintagmes nominals inherentment definits (l’Elisabet, Plató, Elx, la Jonquera).


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona