8.6 L'infinitiu nominal



infinitiu nominal
nom
nom comú
nom propi
nominalitzaciķ
sintagma nominal
vocatiu

L’infinitiu nominal és aquell que es comporta com si fos un nom, en el sentit que, en comptes de tenir complements verbals, té complements nominals i admet especificadors del nom. La forma d’infinitiu parlar, per exemple, s’usa com a nom en els parlars catalans i presenta propietats nominals en El seu parlar parsimoniós m’irrita molt, a diferència de quan actua com a subordinada substantiva (parlar amb tu) en l’oració composta Necessita parlar amb tu o com a verb principal en la perífrasi verbal («soler + infinitiu») de l’oració No sol parlar de política. El grau de nominalització de l’infinitiu és variable: major si el verb designa una entitat i menor si designa una acció.

a) Hi ha infinitius que designen entitats, com els dels noms que es refereixen a menjar o beure (berenar, beure, dinar, esmorzar, menjar, sopar), a més de parlar, riure o somriure: Qui paga el beure? (‘la beguda’); El sopar és a les nou (‘l’àpat’); Té un somriure per a tothom (‘somrís’). Si són comptables, admeten plural i quantificadors: No hi ha prou menjar per a tants (‘vianda’); Dos dinars m’han costat 50 euros (‘dos àpats’).

Es troben en un grau d’evolució semblant deure, ésser, haver, lleure, poder, saber i voler, bé que en diversos casos es tracta d’usos limitats: els deures conjugals ('obligacions'), els éssers de la creació ('criatures'), el deure i l’haver del compte corrent ('dèbit' i 'crèdit'), el lleure dels infants ('temps lliure'), el poder dels Estats Units ('domini o influència'), casar-se per poders ('amb la intervenció d’un apoderat'); Hi ha posat tot el seu saber ('coneixement'); És el meu voler que em representi a la reunió d’accionistes ('voluntat'); El disculpo pel voler que li tinc ('afecte').

b) En determinades construccions l’infinitiu verbal es comporta sintàcticament com un nom. Com a tal, admet determinants i adjectius qualificatius i, si explicita l’agent de l’acció, és en forma de complement nominal amb de, com en El xerrar constant dels alumnes el neguitejava, que va precedit del determinant el i seguit de l’adjectiu constant, i porta un complement preposicional (dels alumnes) relacionat amb el subjecte del verb xerrar, semblantment al sintagma nominal la xerrameca constant dels alumnes. Tanmateix, l’ús de les subordinades d’infinitiu precedides de l’article el és molt restringit i, en general, no és acceptable; és més natural amb els demostratius que amb l’article definit: Aquest baladrejar incessant no condueix enlloc; Amb aquell alenar feixuc aconseguia que l’atenguessin; Feien uns grans alegrois veient aquell voleiar d’estels.

L’infinitiu nominal també apareix amb un possessiu que representa l’agent de l’acció (M’inspeccionares amb el teu mirar inquisitiu; Se sentia enyoradís del seu rondar per països africans), amb l’article un (Era un conviure angoixós i un patir segur) o amb el quantificador exclamatiu quin (Quin patir!). En canvi, amb els quantificadors cada i qualsevol l’ús de l’infinitiu no és possible i cal recórrer a un veritable nom (A cada truc a la porta el cor li feia un salt; Li cau malament qualsevol reny de l’àvia).

En aquests casos, l’infinitiu ha de pertànyer a un verb que no sigui transitiu (o que, si ho és, sigui usat intransitivament). Així, en aquell criticar de les veïnes, el sintagma preposicional només pot expressar l’agent de l’acció i no pas el complement verbal. I sol limitar-se a casos en què no es disposa d’un nom corresponent a una acció: Aquell boquejar insistent ens tenia a tots angoixats; El despertar de les passions.

Notem que, si la construcció d’infinitiu depèn d’un nom, el verb en infinitiu pot ser transitiu i portar un complement directe: El fascinava la manera de cantar «La Balanguera» d’aquella dona.

En general, en contextos en què es vol expressar una acció sota una forma no verbal és més freqüent emprar un nom (En aquell silenci se sentia el batec {del seu cor / de les seves ales}, en comptes de el bategar); Fins la respiració dissimulàvem tant com podíem, en comptes de el respirar) o una subordinada substantiva d’infinitiu dependent del nom manera o altres de similars: Estava amoïnada per la manera de vestir de la noia; És un murri: té la manera de treballar de malalt i la manera de menjar de persona sana; Em vaig acostumar al seu vici/costum de bramar davant el menjar que no li agradava.

Hi ha alguns casos, molt limitats, en què un infinitiu va precedit de l’article el sense perdre el seu valor verbal: Ha de pagar mil euros de la restauració de les cadires i això que no li cobren l’envernissar-les; Em va doldre el tornar-los a perdre. El caràcter verbal queda palès pel fet que l’infinitiu accepta adverbis i complements verbals (com demostra la possibilitat de pronominalitzar el complement a l’herència en Li va doldre l’haver de renunciar a l’herència pel pronom hi: Li va doldre l’haver de renunciar-hi). Diverses circumstàncies poden afavorir aquest ús, com ara una coordinació amb noms: Els jocs violents, les corredisses i l’estirar-se els cabells eren les seves úniques distraccions.

Tanmateix, l’ús de les subordinades d’infinitiu precedit de l’article el és molt restringit; aquestes subordinades es construeixen sense determinant (o precedides opcionalment de la preposició de si fa la funció de subjecte posposat o de complement directe), o la fa dependre del sintagma el fet (o d’algun altre d’equivalent) o bé s’empra com un veritable nom més que no pas com un verb en infinitiu: Conduir begut és un delicte; Li corresponia a ell (d’)ennoblir el seu llinatge; El fet de dedicar-se plenament a la música li deixa poc temps per a la família; Això d’aviciar-los tant no és bo; La dedicació als fills li omple el temps de sobres (en comptes de el dedicar-se); El novel·lista es troba a si mateix en els racons més íntims de la seva escriptura (en comptes de del seu escriure). n


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona