9.5 Els adjectius adverbials



adjectiu
adjectiu adverbial
adjectiu qualificatiu
adjectiu relacional
epítet

Els adjectius adverbials expressen valors característics de determinats adverbis, com ara la possibilitat, la necessitat o la freqüència. Quan parlem, per exemple, d’una actuació necessària, no ens referim a una actuació que tingui una determinada qualitat (com en una actuació adequada) ni a una actuació relacionada amb una entitat (com en una actuació governamental), sinó a una actuació que cal realitzar o que s’ha hagut de realitzar necessàriament.

Els principals adjectius adverbials poden tenir valor modal, aspectual, locatiu temporal o espacial, de manera o focal, i tenen un valor equivalent als adverbis respectius.

a) Els adjectius modals fan referència a la possibilitat, la necessitat o el grau de veracitat d’allò a què es refereix el nom: una invasió probable és una invasió que probablement es realitzarà i un suposat delinqüent és una persona que suposadament ha comès un acte delictiu. També pertanyen a aquest grup adjectius com necessari, possible, impossible, improbable, presumpte o presumible. Són graduables i alguns poden usar-se com a atribut d’una oració copulativa (La convocatòria de vaga era molt necessària).

b) Els adjectius aspectuals assenyalen la freqüència amb què es produeix una situació. Es tracta d’adjectius com assidu, constant, continu, freqüent, ocasional, permanent o reiterat: les seves constants crides al consens, una trobada ocasional. Alguns poden usar-se com a atribut d’una oració copulativa i són graduables (Les interrupcions eren increïblement constants/freqüents).

c) Els adjectius locatius situen el nom que modifiquen en l’espai o en el curs temporal. L’adjectiu següent, per exemple, té un valor espacial en la plana següent i un valor temporal en la setmana següent; el mateix ocorre amb pròxim o llunyà, que indiquen lloc en la pròxima cantonada o una muntanya llunyana i temps en la pròxima vegada o un estiu llunyà. Cal destacar que alguns adjectius locatius són graduables i poden fer d’atribut (una època molt llunyana; Aquell país és molt llunyà).

Els adjectius ordinals (primer, segon, tercer, etc.) i d’altres que s’hi assimilen, com últim o darrer, també indiquen localització, però ara amb referència a l’ordre de col·locació, aparició, prioritat, d’una entitat en relació amb altres entitats de la mateixa classe: la cinquena pregunta, la tercera fase, el segon pis.

d) Els adjectius de manera indiquen com s’esdevé una cosa o l’avaluació subjectiva que mereix al parlant: una proposta dissortada (‘una proposta plantejada d’una manera dissortada’), una discussió duríssima (‘una discussió realitzada d’una manera dura’). A diferència de la majoria d’adverbis relacionals, poden usar-se com a atribut d’una oració copulativa i són graduables (La intervenció va ser ben ràpida).

Un mateix adjectiu pot ser qualificatiu o adverbial, segons el context en què s’utilitzi. Quan parlem d’una atleta ràpida, l’adjectiu ràpida expressa una qualitat de l’atleta; en canvi, quan parlem d’una mirada ràpida, l’adjectiu no assenyala cap qualitat de la mirada sinó la manera com aquesta s’ha realitzat. Aquests adjectius, per tant, només es combinen amb noms que designen accions, processos o resultats.

e) Els adjectius focals inclouen adjectius que emfatitzen l’essència del nom que modifiquen respecte a qualsevol característica accessòria, com mer, pur, simple i únic: quan diem d’una persona que és un simple obrer assenyalem que és obrer i res més, que només és obrer.

f) A més, hi ha adjectius adverbials que remarquen la identitat del referent (determinat, propi); indiquen relacions d’igualtat, desigualtat o semblança (mateix, igual, idèntic, diferent, semblant); emfatitzen la idea d’indefinició (cert), d’unicitat (únic, sol), de completesa (complet, total) o d’autenticitat (vertader); o delimiten quantitativament noms no comptables en singular o noms comptables en plural (abundant, escàs, nul): la seva pròpia mare (‘la seva mare i no cap altra’), la mateixa idea que tu, una certa semblança, una única vegada, un complet engany, els vertaders problemes, les abundants reserves, l’escàs patrimoni familiar. Aquests adjectius sovint són pròxims semànticament als quantificadors indefinits.

Entre aquests darrers, cal tenir en compte el cas de mateix, que pot funcionar com a adjectiu o com a adverbi.GIEC Pot anar anteposat o posposat al nom. Anteposat al nom és variable i pot expressar identitat i indicar que hi ha diferents elements que presenten una característica en comú que els iguala (Totes les peces són del mateix compositor i han estat enregistrades per la mateixa casa discogràfica) o pot tenir un ús intensificador o emfàtic, amb el qual es remarca el fet que ens referim a una determinada entitat i no a una altra: Ens ho va comunicar la mateixa directora (‘precisament la directora, la directora en persona, i no algú altre’).

No és acceptable l’ús de l’adjectiu mateix precedit d’article definit per a representar un complement del nom. La solució pròpia del català és, doncs, M’han fet tres proves mèdiques, però els resultats no estaran fins dilluns, i no M’han fet tres proves mèdiques, però els resultats de les mateixes no estaran fins dilluns. n A vegades també podem representar el complement del nom amb el pronom en o amb un possessiu: És una expressió molt usada, però els filòlegs {no en saben l’origen / desconeixen el seu origen}. Tampoc no és acceptable emprar el mateix / la mateixa, etc., per a representar anafòricament un complement o un adjunt de predicat. La solució pròpia del català és usar un pronom feble, com, per exemple, Atès que no havia convocat els representants amb prou temps, {no els va poder avisar / no hi va poder parlar} (i no pas Atès que no havia convocat els representants amb prou temps no va poder {avisar els mateixos / parlar amb els mateixos}). n

A diferència de mateix, l’adjectiu propi no té un ús intensificador o emfàtic deslligat del significat d’identitat. S’usa en el sentit de ‘d’un mateix i no d’altre’ tot sol (Això ho sap per experiència pròpia) i, sobretot, com a reforç intensificador d’un possessiu (El tracta com si fos el seu propi fill). Cal, doncs, usar mateix en aquests casos ({La mateixa senyora Pia / La senyora Pia mateixa} havia escampat el rumor), i no són acceptables construccions com la pròpia senyora Pia). n

L’adjectiu adverbial mateix pot aparèixer posposat a un nom o a un pronom personal reflexiu (tant al pronom si, intrínsecament reflexiu, com a la resta de pronoms que poden ser reflexius o no segons el context): Els directors mateixos ens ho van dir; Només es preocupa de si mateix; Ella mateixa va reconèixer que no tenia raó. Quan apareix posposat a altres tipus d’elements és invariable i funciona, per tant, com a adverbi (allí mateix, a la taula mateix, ara mateix, la setmana que ve mateix, així mateix). En certs casos, a més, presenta un valor pròxim a per exemple: indica que no hi ha cap raó especial per a preferir allò que s’indica respecte a altres alternatives igualment possibles, que és allò com podria ser una altra cosa equivalent (La secretària mateix ens ho pot dir; no cal que amoïnem la directora; Elles mateix t’ho arreglaran).

En l’ús adverbial, en parlars valencians s'adopta la forma mateixa, que s'evita en els registres formals: Ell mateixa pot encarregar-se'n; Ahir mateixa ho vaig saber. n


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona