9.7 La posició de l'adjectiu respecte al nom



adjectiu
adjectiu adverbial
adjectiu qualificatiu
adjectiu relacional
epítet

Generalment, els adjectius van posposats al nom que modifiquen, però n’hi ha que poden anar al davant o que hi van preferiblement. En la posició posposada, el sintagma adjectival té una funció especificativa equivalent a la de les oracions de relatiu especificatives: Els edificis {més grans / que són més grans} seran enderrocats; Doneu-li una resposta {precisa / que sigui precisa}. Anteposat, en canvi, l’adjectiu generalment té una funció explicativa, valorativa; proporciona sobre el nom una informació addicional, com les oracions de relatiu explicatives: Havies de veure com aplaudien aquells joves espectadors (equivalent a Havies de veure com aplaudien aquells espectadors, que eren joves). L’adjectiu qualificatiu anteposat, a més, pot funcionar com a epítet, és a dir, com a adjectiu que emfatitza alguna propietat ja coneguda o característica del nom que complementa, com ocorre amb verda en Portava al bell mig del pit una verda maragda, amb remorosa en Contemplàvem la remorosa cascada, o amb imperial en la imperial Tàrraco.

Els sintagmes adjectivals explicatius poden aparèixer també en posició parentètica: La veïna, malhumorada, va tancar la porta de cop. Pel que fa als noms propis, que no admeten modificadors especificatius en la seva funció més prototípica, poden aparèixer amb sintagmes adjectivals explicatius en posició parentètica (Vic, levítica i senyorial, fou escenari de la revolta dels Malcontents el 1827) o prenominal (la dolça Maria).

La possibilitat d’anar davant del nom està relacionada amb la classe d’adjectiu, com recull i exemplifica el quadre 9.2.

a) Entre els adjectius qualificatius, n’hi ha que només admeten la posició posposada (el tamboret rodó, una carpeta blava). N’hi ha d’altres, però, que poden aparèixer anteposats (l’antiga muralla) o posposats (la muralla antiga).GIEC El contrast entre les dues posicions de l’adjectiu és molt clar en els adjectius que tenen un contingut descriptiu, com ara jove, resistent o lent, que són especificatius quan es posposen al nom (Antigament els vehicles lents no podien circular els diumenges) i són valoratius quan s’hi anteposen (Aquella lenta caravana de vehicles ens feia perdre la paciència).

Els adjectius que tenen un contingut essencialment afectiu o subjectiu poden anar anteposats o posposats sense diferència apreciable de contingut, bé que l’anteposició accentuï la funció subjectiva o valorativa i s’utilitzi sovint com a recurs estilístic, com mostren els parells d’exemples següents: aquella escandalosa declaració i aquella declaració escandalosa, el teu inefable cosí i el teu cosí inefable, el lamentable incendi de l’altre dia i l’incendi lamentable de l’altre dia. En canvi, adjectius com gran, pobre, trist o vell tenen significats diferents segons que vagin anteposats o posposats i segons el tipus de nom afectat, com mostren les oracions És una gran dona (‘de moltes qualitats’) i És una dona gran (‘d’edat avançada’) o bé És un trist professor (‘d’una importància insignificant’) i És un professor trist (‘no alegre’).

Com a elements del sintagma nominal, els adjectius bo i dolent van normalment anteposats al nom, i aleshores el primer adopta, en masculí, la forma bon i el segon és substituït per mal: donar un bon/mal consell, aconseguir una bona/mala col·locació, fer bona/mala cara. n A vegades, la posició s’associa a diferències de significat, com en el cas de un home bo (‘de bons principis morals’) i un bon home (‘no agressiu, tirant a ingenu’). El mateix ocorre en alguns casos entre l’ús de mal anteposat i de dolent posposat: un mal pare (‘inepte, desnaturalitzat’) i un pare dolent (‘maligne, pervers’); un mal acudit (‘desafortunat’) i un acudit dolent (‘sense gràcia’).

En altres casos, a més de canviar de significat, els adjectius també canvien de classe i funcionen com a qualificatius quan es posposen, però com a adverbials quan s’anteposen, com en el cas de cert (Hi tenim un interès cert ‘indiscutible’; Hi tenim un cert interès ‘relatiu’), pur (És un sentiment pur ‘sense adulterar, autèntic’; És un pur sentiment ‘només’), rar (Tenen uns costums molt rars ‘extravagants’; Tenen el rar costum de no respondre ‘inusual’); simple (És una proposta massa simple ‘elemental’; És una simple proposta ‘només, mera’) o sol (Al ball hi havia dues noies soles ‘sense companyia’; Al ball hi havia una sola noia ‘només’).

L’anteposició de l’adjectiu sembla alguna vegada més normal quan el nom ja porta un complement especificatiu: els poètics paisatges pirinencs, un desconcertant advocat provincià. Però n’hi ha prou d’afegir-hi un modificador perquè se senti natural posposat: els paisatges pirinencs tan poètics, un advocat provincià ben desconcertant. I trobem la doble possibilitat en general: una frenètica activitat diplomàtica (o una activitat diplomàtica frenètica), un antiquíssim instrument de corda (o un instrument de corda antiquíssim), la profunda emoció que el dominava (o l’emoció profunda que el dominava).

b) En el cas dels adjectius relacionals, el seu caràcter especificatiu fa que apareguin sempre posposats al nom (indústria química).

En alguns contextos un adjectiu relacional pot assolir un valor qualificatiu i, en aquest cas, és possible l’anteposició. Per exemple, una composició barroca pot ser una composició vinculada a l’època barroca (valor de relació) o una composició enfarfegada, amb excés d’adorns (valor qualificatiu). Amb aquest segon valor podem parlar de les barroques composicions d’un poeta, anteposant l’adjectiu amb funció valorativa.   

Notem, d’altra banda, que per a la funció qualificativa d’aquests adjectius hi ha a vegades un altre adjectiu de la mateixa arrel. Així, matern és un adjectiu relacional (avis materns ‘avis per part de mare o relacionats amb la mare’), però maternal és qualificatiu, i podem graduar-lo i aplicar-lo a entitats no relacionades directament amb les mares: La mestra té un comportament massa maternal amb la nena. Passa semblantment amb els adjectius relacionals fratern, patern, seder (amor fratern, herència paterna, producció sedera) o fariner (molí fariner) i amb els qualificatius fraternal, paternal, sedós (una relació fraternal/paternal, una pell deliciosament sedosa) o farinós (unes pomes molt farinoses).

c) Quant als adjectius adverbials, tenen un comportament no uniforme pel que fa a la posició que ocupen dins el sintagma nominal. Els que indiquen manera es comporten com els qualificatius i, generalment, es posposen al nom (una visita ràpida). En la resta de casos, hi ha diferències segons l’adjectiu de què es tracti:

— Els modals canvien de significat segons la posició: s’anteposen si indiquen el grau de veracitat d’una cosa d’acord amb el coneixement o expectatives de l'emissor (una possible intervenció) i es posposen si fan referència a l’obligació o viabilitat d’una cosa (una intervenció possible).

— La majoria dels adjectius semànticament pròxims als quantificadors indefinits (mer, simple, pur, etc.) s’usen anteposats: una simple proposta, un pur sentiment (‘només, mer’), una única vegada (‘només una’).

Si es posposen, els adjectius pròxims als quantificadors indefinits canvien de significat i passen a ser qualificatius: una proposta simple (‘elemental’), un sentiment pur (‘autèntic’), una vegada única (‘excepcional’).

— Els adjectius aspectuals i els que indiquen localització espacial o temporal poden aparèixer anteposats o posposats, encara que segons els casos pugui ser més habitual una posició o una altra. Diem habitualment la pròxima estació, les darreres planes del llibre, l’última fila, però se sol dir el capítol següent.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona