9.8 Relacions entre participis i adjectius



adjectiu
adjectiu adverbial
adjectiu qualificatiu
adjectiu relacional
epítet

Els participis són formes verbals amb un comportament proper al de l’adjectiu: poden funcionar com a modificadors d’un nom (una camisa ben esquinçada) o com a atribut (La camisa està ben esquinçada) o predicatiu (Duia ben esquinçada la camisa). El català només té, pròpiament, participis passats, com el participi esquinçat dels exemples anteriors. Tanmateix, té algunes formes provinents dels participis presents llatins, les quals funcionen com a adjectius o com a noms. És el cas, per exemple, de participant, que pot funcionar com a nom o com a adjectiu (els participants, les persones participants), o de consistent, que només funciona com a adjectiu (una substància molt consistent).

En algun cas hi ha dues formes diferents per a l’adjectiu (dependent) i per al gerundi (depenent), i cal no confondre-les: tenim l’adjectiu (que s’usa en paral·lel exacte amb el seu antònim, independent) en L’adjectiu concorda amb el nom, del qual és sintàcticament dependent, Són societats públiques (in)dependents del Departament d’Indústria i Avui tots els països són dependents d’algun altre, i tenim el gerundi en casos com Depenent tan estrictament de vosaltres, el noi no creixerà mai (‘si depèn tant de vosaltres’) o No podem estar pas sempre depenent dels nostres pares. n

El quadre 9.3 mostra les classes de participis amb funció adjectiva.a) Els participis passats equivalents a un adjectiu provenen de verbs transitius, com els participis dels sintagmes nominals el candidat elegit, la carta signada i enviada, una multitud manipulada i una reunió convocada, o de verbs inacusatius, com els participis de un nadó nascut d’una dona sense ovaris, el govern caigut, el temps passat i un llibre aparegut recentment. Els participis de verbs transitius tenen un sentit passiu i admeten un complement agent: el candidat elegit pels representants sindicals, un poema traduït de l’anglès per Ferrater.

Al costat de determinats participis passats, hi ha una forma adjectiva relacionada que s’empra per a modificar el nom o com a predicat. És el cas dels parells següents, en què s’indica en primer lloc l’adjectiu i a continuació el participi: malalt/emmalaltit, net/netejat, madur/madurat, molest/molestat, ocult/ocultat. Notem que les oracions La cambra 36 ja és neta i La cambra 36 ja ha estat netejada són diferents: la primera és una oració copulativa mentre que la segona és passiva; per això només aquesta admet un complement agent (pel servei d’habitacions).

També podem trobar participis de verbs intransitius emprats com a modificadors del nom, però en aquests casos els verbs han d’admetre, a més de l’ús intransitiu, un ús transitiu, com plorar o somiar: una mort molt plorada (‘molt sentida’), els fills somiats (‘desitjats’). Pel que fa als participis de verbs copulatius o quasicopulatius, només trobem alguna excepció molt lexicalitzada: el president estat (‘l’antic president’).

Hi ha participis que es poden relacionar tant amb un verb incoatiu, sovint pronominal, com amb un verb transitiu de sentit causatiu. Així, tenim l’home repenjat a la barana (de repenjar-se) i dos quadres expressament repenjats a la paret (de repenjar), un home convençut que ho fa tot malament (de convèncer-se) i un home convençut per la seva dona (de convèncer). Quan aquests participis apareixen en oracions copulatives, el verb és estar: L’home està repenjat a la barana; Uns quadres estaven expressament repenjats a la paret. Aquestes oracions expressen l’estat final d’un procés que pot ser causat, com mostren els exemples següents amb trencar/trencar-se: El dependent ha trencat la vaixella; La vaixella s’ha trencat; La vaixella està trencada. n

b) Els participis que en llatí s’anomenaven participis presents van deixar en català una sèrie de formes que avui tenen únicament funció d’adjectius o de noms. Es tracta de formes com alternant, amant, atraient o naixent (idèntiques als gerundis) i ixent, vinent o escrivent (diferents dels gerundis eixint, venint i escrivint, respectivament).

En molts casos, aquests adjectius mantenen el valor etimològic i només s’usen amb un significat equivalent al d’una relativa amb el pronom que i el verb amb què es relacionen: el sol naixent o ixent (‘el sol que naix o ix’), la setmana vinent (‘la setmana que ve’), el context canviant (‘el context que canvia’). En altres casos, però, poden haver assolit un significat diferent. L’adjectiu consistent, per exemple, es pot fer servir amb el valor etimològic relacionat amb consistir (els seus béns, consistents en vinyes i prats) o amb el valor de ‘sòlid, dens’ (una fusta consistent), i només en aquest segon cas pot funcionar com a atribut i pot admetre la gradació (La fusta és molt consistent), mentre que en el primer cas exigeix complement. També l’adjectiu corrent té un sentit diferent en aigua corrent (‘que corre’) i en opinió corrent (‘estesa’).

Els adjectius provinents de les formes de participi present estan relacionats principalment amb verbs transitius (una persona amant de la naturalesa, una situació canviant, un espectacle atraient), i amb verbs inacusatius (la degana entrant i el degà sortint, una rendibilitat creixent, una escola pictòrica naixent), però també amb verbs que seleccionen un complement preposicional (una eina consistent en un corró de pedra) i, amb menor freqüència, amb verbs intransitius (un menjar picant, l’estàtua jacent de la comtessa Ermessenda).


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat -Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018
Tercera edició - agost 2021

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona