10.3.3 Valor individualitzador de l'article el i construccions equivalents



article
article definit
article indefinit
article personal

L’article el pot fer la funció d’individualitzar una propietat i designar així l’entitat no animada, concreta o abstracta, que presenta la dita propietat. L’article substantiva així una estructura que no conté cap nom, explícit ni implícit, i que, sense article, funciona com a modificador nominal. Es tracta, per exemple, del sintagma el que és interessant d’aquesta novel·la de l’oració El que és interessant d’aquesta novel·la és la tècnica narrativa, que té el significat de ‘l’aspecte que té d’interessant’. Notem que, en aquests casos, el sintagma encapçalat amb el funciona com a sintagma nominal, malgrat que no conté cap nom com a nucli. El mateix ocorre en La complexitat neix de la barreja del nou i del vell, en què els sintagmes el nou i el vell poden significar ‘tot allò que és nou (o vell)’ o ‘allò que hi ha de nou (o vell) en les coses’. Els adjectius que apareixen en aquesta construcció, igual com l’article, van en masculí singular, ja que és la forma menys marcada.

El quadre 10.2 recull les diferents construccions en què l’article el pot assumir valor individualitzador, juntament amb les principals construccions alternatives a les que presenten aquest ús de l’article el o a l’ús col·loquial del denominat article neutre lo, que no és acceptable en els registres formals.

a) La construcció amb el relatiu que (el que) és la més corrent en tots els registres de la llengua i fa les funcions pròpies d’un sintagma nominal (subjecte, complement directe, complement d’una preposició o atribut): El que ha passat és greu; No entenc el que em voleu dir; Contra el que hauríem volgut, no disposem de la versió digital; El nou règim serà el que vulgui el poble.

Com altres sintagmes nominals, l’article definit pot anar precedit del quantificador tot: Tot el que ha passat és greu.

En baleàric, té una relativa vigència la construcció tot quant, equivalent a tot el que: Tot quant has dit em sembla bé.

Cal tenir en compte, però, que l’article el no és possible si l’oració de relatiu que constitueix el nucli del sintagma nominal és explicativa. En aquest cas, podem recórrer a les oracions de relatiu introduïdes per cosa que o la qual cosa, o a alguna construcció equivalent: En el testament ho deixava tot al seu cosí, {cosa que / la qual cosa} ningú no s’esperava; Ha perdut l’avió, {la qual cosa / i això} vol dir que arribarà tard . n

Hi ha una certa tendència a usar l’article el en contextos en què la relativa explicativa apareix en forma d’incís, precedida sovint de les conjuncions i, o, però: És una manera com una altra d’establir el barem o, el que és el mateix, de fixar l’edat de jubilació. Es tracta d’un ús no acceptable que s’evita mitjançant la relativa precedida del nom cosa: És una manera com una altra d’establir el barem o, {cosa que és el mateix / cosa que és equivalent / cosa equivalent}, de fixar l’edat de jubilació; De moment van reconèixer la innocència de la secretària, però després –cosa (que és) encara més estranya– la van acusar. n

La construcció amb el demostratiu de llunyania allò (o tot allò) seguit d’una relativa pot tenir el mateix valor individualitzador que el: Allò/El que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú; Eviteu de parlar {d’allò que / del que} els pugui molestar. Tanmateix, l’ús de allò és més freqüent en els registres formals, a diferència de la construcció amb article definit, que és d’ús general.

Com a individualitzador, allò no conserva valor díctic, és a dir, no assenyala i, doncs, no contrasta amb això (o açò). A més, cal que el temps de l’oració de relatiu sigui un temps que no expressi fets que es donen com a reals. Hi són freqüents, per tant, els temps de subjuntiu, el present genèric o habitual, el condicional i també el futur.

En els registres informals, a més de l’article el, trobem la forma lo com a article amb valor individualitzador: Sempre em diu lo que he de fer. En els registres formals, aquest ús no és acceptable; en aquesta funció s’empra l’article el com a determinant individualitzador o es fan servir altres recursos equivalents: Sempre em diu {el que he de fer / allò que he de fer / les coses que he de fer}. n

b) L’article el es troba també en el complement comparatiu de desigualtat precedit de de i seguit del relatiu; aquest complement també pot anar encapçalat per que no: Són més riques {del que / que no} em creia; L’estació és dues vegades més lluny {del que / que no} m’havien dit. Certs adjectius presents en les comparatives de desigualtat o d’igualtat exigeixen un complement de règim que pot contenir l’article individualitzador el seguit d’una relativa: Tot això és tan diferent del que era!; Això que ha passat enguany és igual al que va passar fa dos anys.

c) Els sintagmes formats per l’article individualitzador el i un adjectiu qualificatiu (el popular, el diví, el nou, el vell, l’inefable) són propis dels registres formals: Aquesta obra conjuga el popular amb l’arcaic; M’exalta el nou i m’enamora el vell; L’inefable el va temptar. Aquestes construccions són més corrents en tots els registres si apareixen en una oració copulativa d'identificació que conté una subordinada substantiva o un pronom demostratiu, com en L’important és {participar / que estiguis bé / això} o L’ideal seria no haver-hi d’anar.GIEC

Algunes expressions amb l’article el individualitzador formen locucions diverses, com ara pel dret, al baix, al sa i al pla, al llarg de, al bo de, pel que sembla, pel que fa a, a les bones/males, del cert o al contrari: Vaig tirar pel dret; Estem al baix de taronges (‘amb poques existències’); Ho va explicar al sa i al pla (‘planerament’); Al llarg de l’estiu no he fet servir cap vegada el jersei.

L’article individualitzador és propi de tots els registres quan s’usa en construccions superlatives, en què l’adjectiu qualificatiu està quantificat pels adverbis de grau més o menys o incorpora lèxicament la quantificació, com en el cas de millor o pitjor: El més sorprenent és que ara digui això; El menys recomanable és fugir; El millor/pitjor (que pot ocórrer) és que no digui res; Us desitjo el millor; Sempre pensa en el pitjor. Amb tot, la construcció és més habitual amb alguns adjectius (admirable, difícil, interessant, correcte) que amb uns altres (admissible, advers, ideal, precari). Hi ha altres adjectius qualificatius, com els que expressen grau de velocitat (ràpid, lent), que també poden aparèixer en aquestes construccions si van modificats pels adverbis més o menys: El més ràpid seria telefonar-li.

Els adjectius de les construccions amb article individualitzador també poden aparèixer modificats per un sintagma preposicional, sovint introduït per de, que designa l’entitat a la qual s’atribueix la propietat expressada per l’adjectiu: L’essencial de la religió pagana no era el dogma; Vaig aprendre el bo i el dolent d’aquesta feina; Això és el més absurd de la seva actitud. Aquests tipus de modificadors, a vegades juntament amb més o menys, fan possible que l’article individualitzador s’acompanyi d’adjectius que sense modificar no hi podrien aparèixer o que donarien lloc a una construcció poc natural. És el cas de determinats adjectius de colors, de posició (proper, allunyat) o de dimensió (profund, superficial): El més grisós del paisatge era aquell turó; Això que sentia devia ser el més proper a la felicitat; El més superficial en ell és la seva manera de parlar.

Cal tenir present que hi ha alternatives a les construccions amb l’article el individualitzador seguit d’adjectiu; concretament, l’ús de noms amb significat genèric (cosa, fet, aspecte, cas) com a suport dels adjectius en qüestió, o bé l’ús de l’estructura amb una oració de relatiu com el/allò que: En aquestes tertúlies repassem {des del més general / des dels aspectes més generals / des d’allò que és més general} fins al més particular de la situació mundial; Aquestes crítiques són {del millor / de les millors coses / de les millors} que he llegit; Aquests comentaris són {del pitjor / de les pitjors coses / dels pitjors} que he sentit.

En algun cas, la construcció amb article alterna amb la construcció sense article: No sempre és fàcil distingir (el) ver de(l) fals; Cuina igual de bé (el) salat i (el) dolç.

Altres vegades la llengua disposa de noms abstractes relacionats amb adjectius, com l’alçada, la llargada, la profunditat, la lentitud, la rapidesa, la velocitat, la proximitat, i els utilitza avantatjosament o exclusivament en lloc dels adjectius precedits de el: L’alçada d’aquesta paret és superior a la seva llargada (en comptes de L’alt d’aquesta paret és superior al seu llarg).

Quan l’adjectiu està modificat per un adverbi, també es pot utilitzar allò com a alternativa a l’article el: Allò realment important per a un poble és la identitat col·lectiva; En la conversa passàvem d’allò més general del món a allò més específic, d’allò més abstracte a allò més concret.

Fora d’aquest cas, seguit d’adjectiu, el demostratiu allò té valor díctic (oposat a això): veiem l’oposició entre allò i això en la construcció En aquest racó posa-hi {allò blanc / allò altre}, comparada amb En aquest racó posa-hi {això blanc / això altre}. Cal evitar l’ús de allò com a simple equivalent de l’article individualitzador. Així, en lloc de Allò important d’aquest decret és el canvi de mentalitat que reflecteix i Descriviu només allò essencial del sistema, s’ha d’utilitzar l’article individualitzador: L’important d’aquest decret és el canvi de mentalitat que reflecteix i Descriviu només l’essencial del sistema. n

d) A més dels adjectius qualificatius, l’article amb valor individualitzador pot acompanyar adjectius modals que poden ser modificats per més o menys, com segur, probable, obvi o evident, o pel quantificador tot, com possible, impossible, necessari, indispensable o imprescindible: No veu ni el més obvi; La política és l’art del possible; Farem tot el necessari. En aquests casos, també es pot utilitzar la construcció amb el relatiu que precedit de el (o, menys habitualment, de allò): No veu ni el que és més obvi; La política és l’art del que és possible; Farem tot el/allò que sigui necessari.

L’adjectiu cert es diferencia de la resta pel fet que pot aparèixer modificat per ben, però no per quantificadors com més, menys o tot, i perquè només es dona en oracions copulatives que contenen una subordinada substantiva amb el verb finit: El (ben) cert és que m’avorria. Si cert es posposa al verb, ara sense article, té un valor confirmatori (És (ben) cert que m’avorria) que contrasta amb el valor de constatació que té en l’oració anterior.

Els sintagmes formats per l’article el i determinats adjectius modals, com possible, impossible, necessari, imprescindible o indicible, o d’altres com just, màxim o mínim, poden tenir un valor quantitatiu i, d’acord amb aquest valor, poden usar-se amb verbs que admeten un complement o un adjunt de quantitat: Treballa {l’indicible / menys del necessari}; Fan el just i prou; Aquestes cobertes han durat el màxim (que podien durar). L’ús d’aquesta construcció amb valor quantitatiu és limitat, i són més habituals altres solucions, com ara el quantificador prou en lloc de el suficient en una oració com No guanya prou per a sostenir aquest ritme de vida.

e) L’article el, principalment en contracció amb la preposició a, introdueix expressions temporals o aspectuals superlatives que contenen un adverbi: al més aviat possible (o bé el més aviat possible), al més sovint que pugui (o bé el més sovint que pugui). Aquestes expressions, pròpies dels registres formals, equivalen a com més aviat millor i tan sovint com pugui, que són d’ús més general.

Les expressions al més… possible i al menys… possible no sempre equivalen a com més/menys… millor. Així, podem dir Feu-ho com més aviat millor o Feu-ho al més aviat possible, però com més/menys… millor no és compatible amb els temps de passat. Si al costat de Han vingut tan aviat com han pogut és possible Han vingut al més aviat possible, no ho és, en canvi, Han vingut com més aviat millor. D’altra banda, com més aviat millor no pot ser mai substituït per com abans millor ni per quant abans millor.

Aquestes expressions adverbials superlatives també poden modificar quantitativament el predicat: Retoqueu el text al menys possible; Ajusteu-vos als preus del mercat al més possible, expressions que tenen equivalent en tan poc com pugueu (o com menys millor) i tant com sigui possible (o com més millor).

No és acceptable la construcció com més/menys… possible (o la variant com més/meny possible), que és un encreuament entre les dues genuïnes com més/menys… millor i al més/menys… possible. Així, es diu com més tard millor o al més tard possible, però no com més tard possible. D’altra banda, no és acceptable substituir com més aviat millor per com abans millor ni per quant abans millor. n

f) Certs adjectius adverbials com mateix, següent o únic, i els possessius, així com alguns quantificadors nominals, no presenten un comportament del tot homogeni pel que fa a la presència de l’article individualitzador el. Els adjectius mateix, següent o únic, com també els adjectius numerals ordinals, admeten la construcció amb normalitat: Si vosaltres ho aproveu, nosaltres farem el mateix; Només el va advertir del següent: que calia fer la reserva amb antelació; L’únic que no veig clar són els criteris; El primer que cal fer és publicar el calendari. Els possessius, en canvi, generalment no admeten l’article individualitzador el. Així, l’oració El teu no perilla s’interpreta més fàcilment com si hi hagués un nom sobreentès (per exemple sou: El teu sou no perilla), i no tant com a sinònima de El que és teu no perilla. Passa semblantment amb l’article el davant de sintagmes preposicionals com d’ell o d’ella. Un sintagma com el d’ella no s’interpreta en el sentit de (tot) el que és d’ella, sinó que s’hi sobreentén un nom (per exemple, el sou d’ella).

Quant als quantificadors, els quantitatius com poc, més i menys admeten l’article individualitzador el: El poc que sap ho ha après de tu (‘les poques coses que sap’); (Tot) el més que pot fer és recomanar-ne l’ús. En canvi, els indefinits un i altre el rebutgen.

Notem que, en una expressió com l’un o l’altre, l’article definit no és individualitzador, sinó que pot ser substituït per l’article femení o per un article en plural: l’una i l’altra, els uns i els altres. També podem fer servir expressions com l’una cosa i l’altra, la resta o les altres coses: La solució seria vendre’s els pisos i conservar la resta (o les altres propietats); Eviteu tant una cosa com l’altra.

Finalment, cal remarcar que hi ha contextos que, si bé contenen complements susceptibles de ser substantivats, no solen admetre l’article individualitzador. n

— Davant de sintagma preposicional amb de no emprem el, sinó que es recorre a un pronom demostratiu (açò, això o allò): Això de no acceptar la proposta em sembla realment difícil de defensar; Allò de l’altre dia va ser realment lamentable (o els fets de l’altre dia). n

— El participi passat tampoc no admet en general la construcció amb l’article el. La construcció adequada és el seguit de relativa: El que es va convenir en el plenari no ens afecta (i no El convingut en el plenari no ens afecta); Allò que preconitzava el secretari ha resultat ben positiu (i no El preconitzat pel secretari ha resultat ben positiu); El que està fet, fet està (i no El fet, fet està). n Tanmateix, la construcció amb article és possible en algun cas concret, com ara en el complement d’una comparativa de desigualtat: Les obres de la carretera s’han allargat més del previst; La llei electoral sancionarà els partits que gastin més del permès. També és acceptable si el participi va modificat per un adverbi de grau com més i menys: El menys indicat/adequat en aquests casos és l’escalfor; La seva actuació era el més esperat/temut de la vetllada.

Tampoc no es pot usar la construcció allò més participi si el demostratiu no té un valor díctic. Cal distingir, doncs, entre usos de demostratiu més participi, com en Recolliu tot açò/això/allò trencat (en què els demostratius es refereixen a situacions o objectes concrets pròxims o llunyans, segons el cas), i usos individualitzadors, en què el participi no admet ni l’article el ni el demostratiu allò i la substantivació es realitza amb una relativa introduïda per el: No ens podem oposar així com així al que prescriuen les lleis (en què no ens referim a quelcom present en el context).

— La construcció amb article individualitzador sol ser inviable amb alguns adjectius relacionats amb verbs, com referent o concernent, que provenen de participis presents, o successiu. En lloc d’aquestes combinacions tenim expressions equivalents. En el cas de referent o concernent, hi ha locucions com ara pel que fa a, quant a o respecte a, o, segons els casos, l’ús dels verbs referir-se o concernir en una relativa: Pel que fa a les pensions, no hi ha hagut cap reducció; El/Allò que es refereix a les pensions ho estudiarem a la tarda; En allò que concerneix la seguretat no es pot anar amb bromes. En el cas de successiu, hi ha locucions del tipus d’ara/d’avui endavant, en endavant: D’ara endavant tancarem a les nou; En endavant, dinaré a la feina. n

— No és acceptable usar l’article el davant d’una subordinada substantiva, tant si és d’infinitiu com si va introduïda per que, si no és amb la presència explícita del nom fet. n Així, una subordinada substantiva pot usar-se sense article (Que ella no et vulgui saludar no t’ha d’entristir; Acabar bé la feina és més important que començar-la) o bé precedida de el fet (El fet que ella no et vulgui saludar no t’ha d’entristir; El fet d’acabar bé la feina és més important que començar-la), però no pas precedida de l’article definit (El que ella no et vulgui saludar no t’ha d’entristir; L’acabar bé la feina és més important que començar-la).

L’infinitiu pot anar encapçalat per l’article definit el si es tracta d’un infinitiu nominal, que actua com a nom, com ara en {el plorar / el parlar / el caminar} dels infants. Aleshores, els infinitius admeten també adjectius i possessius com qualsevol nom: El seu caminar lent i vacil·lant encongeix el cor. També l’article indefinit un és possible davant d’un infinitiu nominal: Té un caminar molt elegant. En tots dos casos, el sentit és el de ‘manera de caminar’. D’una manera molt restringida, l’infinitiu va precedit de l’article el sense perdre el seu valor verbal. Així, és possible dir Ha de pagar mil euros de la restauració de les cadires i això que no li cobren l’envernissar-les o Em va doldre el tornar-los a perdre, tot i que es prefereixen construccions alternatives com: Ha de pagar mil euros de la restauració de les cadires i això que no li cobren el fet d’envernissar-les; Em va doldre allò de tornar-los a perdre.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona