15.3 Altres preposicions tòniques



locuciˇ prepositiva
preposiciˇ de relaciˇ espacial
preposiciˇ t˛nica

Fora del grup de les locatives, hi ha altres preposicions tòniques que presenten propietats diferenciades. Es tracta de les preposicions contra, entre, segons i sense, de les preposicions temporals abans i després, de les preposicions amb valor d’exclusió excepte, fora, llevat, menys, salvat, salvant i tret i encara d’altres que tenen un ús més restringit o un significat més específic, com les preposicions durant i mitjançant; envers i vers (i la variant devers); malgrat, versus i via.GIEC

a) La preposició contra selecciona directament un sintagma nominal i si aquest és un pronom singular de primera persona adopta la forma obliqua: La barca es va estavellar contra les roques; La Cecília no sap per què en Marcel s’ha girat contra mi. En lloc d’un pronom personal també admet el possessiu masculí corresponent: S’ha girat contra meu

La locució equivalent en contra de pot combinar-se amb els mateixos elements, amb la particularitat que quan es tracta del possessiu pot ser tant masculí com femení (Et prego que no parlis en contra {de nosaltres / nostre / nostra / de la proposta / d’això}), i també amb una oració amb infinitiu simple (Votarem en contra de reformar el reglament) o accions amb el verb en forma finita (Estem en contra que el metro circuli tota la nit).

El complement de la locució prepositiva es pot pronominalitzar amb un pronom de datiu o amb hi (No li/els/hi vagis en contra) o no fer-se explícit (Tenen els veïns en contra; Hi ha el doble de vots a favor que en contra).

b) La preposició entre indica fonamentalment ‘situació o inclusió en l’espai expressat pel complement (persones, coses, fets, dates)’ o ‘cooperació (de dos o més subjectes)’, i es construeix amb sintagmes nominals capaços d’expressar la dita extensió (en plural, en singular amb noms col·lectius o no comptables, o coordinats): Trobaràs la clau entre les cartes; Vam veure els cotxes entre la multitud; L’accidentat es debatia entre la vida i la mort; Crec que ho podem acabar entre tu, l’Ares i jo.

Aquesta darrera estructura (amb el significat de cooperació), només l’admeten els predicats d’acció que poden rebre una interpretació distributiva, com ara fer el dinar, ensobrar cent cartes o rentar tota la roba: Entre l’Àngel i la Blanca han ensobrat cent cartes. Així, tot i que diem La Carme i l’Adelina canten molt bé, no podem dir Entre la Carme i l’Adelina canten molt bé.

Sintàcticament, el sintagma introduït per entre s’acostuma a interpretar com un sintagma preposicional adjunt a l’oració o com un predicatiu d’un subjecte plural generalment implícit: Entre ella i tu heu acabat tota la feina; Ho resoldrem entre tu i jo. En aquest darrer cas, però, el subjecte es pot explicitar: Nosaltres ho farem entre tu i jo, mentre que ells ho faran per separat.

c) La preposició segons té un significat abstracte relacionat amb la idea d’acord o de conformitat amb algú o alguna cosa. Pot portar com a complements sintagmes nominals (El projectil es mou segons una trajectòria parabòlica; Segons {les darreres estadístiques / això / vosaltres}, la població creix a la nostra ciutat), oracions subordinades substantives amb el verb en forma finita precedides o no de la conjunció que (Segons (que) diuen les estadístiques, augmenta la població passiva) o bé subordinades interrogatives indirectes (Segons si se’n van o no, prendrem una decisió; Tu només t’ho creus segons {qui ho diu / com ho diuen}). Quan segons va seguit de com, pot haver-hi el·lipsi del predicat: Segons com (vagin les coses), tu ni te n’assabentaràs.

d) La preposició sense pot tenir com a complement sintagmes nominals (Hem anat a dinar sense els pares; Obrirem sense la clau; Sense qui vindreu?), oracions subordinades introduïdes per la conjunció que i el verb en forma finita (Entreu sense que us sentin) o oracions d’infinitiu (No pots tenir premi sense {comprar / haver comprat} números).

La preposició sense pot usar-se amb el complement implícit quan es coordina amb un sintagma preposicional introduït per la preposició amb, en respostes parcials o dins de certes oracions compostes quan el complement es pot recuperar a partir de la principal o subordinada precedent: —Voleu el cafè amb sucre o sense?Sense; Podeu portar més tinta, que ens hem quedat sense?; Com que no tenia roda de recanvi, va haver d’anar un bon tros sense; Tot i que li agraden les corbates, s’estima més anar sense.

Com que la preposició sense és negativa, permet la presència de termes de polaritat negativa (Vindré sense res) i exclou l’ús amb l’adverbi no (Es comuniquen sense dir cap mot; El text va quedar així, sense que ningú s’hi oposés). Per tant, no són acceptables frases com Ho va fer sense que ningú no se n’adonés.

La forma arcaica sens s’ha conservat només en expressions fixades com sens dubte (‘indubtablement’), sens falta (‘sense fallar’) i sens fi (‘infinit’): Sens dubte, ells ho sabien; Vine demà sens falta; Li va prometre estimació sens fi.

e) Les preposicions intransitives abans i després assenyalen anterioritat o posterioritat respecte al moment de l’acte de parla (Perdona, no he pogut arribar abans; Ara no puc, però després t’ho dic) o a un moment de referència que es recupera a partir del context discursiu (El pare arribarà a les deu i jo una mica abans ‘abans de les deu’). El complement pot ser un sintagma nominal, un adverbi de temps amb valor díctic (demà, ahir, etc.) o una oració: El castell és després d’aquell turó; Vine abans de demà; Abans de signar-ho, llegeix-t’ho; Després de signar-ho, no t’ho tornis a llegir; Abans/Després que t’ho digués ell, jo hi vaig estar d’acord. Com mostren els exemples anteriors, el complement de abans i després va introduït per la preposició d’enllaç de, però aquesta preposició s’elideix davant la conjunció que. En aquest darrer cas, a més, poden no explicitar-se aquells constituents que es dedueixen a partir de la informació que conté l’oració principal: Sempre parla abans que (parlin) ells; Sovint arriba després que (arribem) nosaltres. D’altra banda, el complement oracional de la preposició abans pot dur negació expletiva, que esdevé obligatòria si s’elideix la conjunció: Avisa’ls, abans que (no) pleguinHem de sortir a buscar-lo cap a quarts de vuit, abans no es faci fosc.

Les dues preposicions poden emprar-se en construccions comparatives precedides d’una expressió quantificada: Vine una hora abans de sopar; Ens tornarem a veure dos dies després de les eleccions; Ho vam saber anys després.

f) Les preposicions excepte, fora, llevat, menys, tret i, menys habitualment, salvant i salvat, indiquen que l’element designat pel seu complement s’exclou d’un conjunt: Vingueren tots {excepte / llevat de / menys / tret de} tu; Ha convidat tothom {tret de / llevat de} mi; Fora d’ell tots eren estrangers; Li va deixar totes les seves propietats, salvat la casa pairal. Amb el mateix valor tenim la locució a excepció de (Vingueren tots a excepció de l’Albert). Les preposicions excepte i menys seleccionen la forma jo com a pronom de primera persona del singular (excepte jo, menys jo).

Totes aquestes preposicions admeten com a complement qualsevol element, com es pot observar en les oracions següents, en què s’exemplifica amb excepte: Hi va anar tothom excepte {la seva germana / jo}; Aquesta regla es compleix sempre excepte en el cas esmentat; No havia faltat mai excepte avui; Ho ha fet tot excepte cantar òpera; Avança-li els diners llevat/tret que et digui que no els necessita; Passen cada dilluns excepte si/quan plou. Amb complements oracionals amb el verb en subjuntiu, les preposicions excepte, llevat i tret prenen un valor condicional equivalent a si no: Arribarà a les dues tret/excepte/llevat que perdi el tren (‘si no perd el tren’).

La preposició excepte selecciona directament el seu complement i, fins i tot, admet l’elisió de la preposició de si es tracta d’un sintagma introduït per aquesta preposició: Ocupa’t dels invitats excepte (d)els de la part de la núvia. La preposició menys també selecciona directament el seu complement (Hi van anar tots menys {la seva germana / jo}). Les preposicions fora i tret, en canvi, exigeixen la preposició d’enllaç de, la qual pot aparèixer també amb llevat: Fora d’ella, tots hi estaven d’acord; Hi va anar tothom tret de {la seva germana / jo}; Hi va anar tothom llevat (de) {la seva germana / jo}.

No s’usa la preposició de si el complement comença per una altra preposició àtona (Aquesta regla es compleix sempre llevat/tret en el cas esmentat) o és una oració introduïda amb que (Avança-li els diners llevat/tret que et digui que no els necessita). n Tampoc no és habitual, encara que és possible, amb altres oracions amb verb en forma finita: Venen cada dilluns llevat/tret si plou.

g) La preposició durant selecciona com a complement sintagmes nominals que designen un període (tres hores, tots aquests anys, uns quants mesos, la primavera) o un esdeveniment d’una certa extensió (la representació teatral, la Segona República): Durant tots aquests anys, no ha estat malalt una sola vegada; L’actor es va desmaiar durant la representació teatral.

h) La preposició mitjançant s’usa amb un valor instrumental i, com la locució prepositiva sinònima per mitjà de, selecciona sintagmes nominals: Li feia saber les decisions {mitjançant el / per mitjà del} correu electrònic.

i) Les preposicions devers, envers i vers tenen un ús més reduït que cap a, a la qual sovint equivalen. Seleccionen com a complement un sintagma nominal o certs adverbis demostratius: L’aiguat avançava devers el poble; Va partir envers ponent; Se’l veia anar vers allà dalt. La preposició envers també pot aparèixer seguida d’un possessiu o, més rarament, d’un complement introduït per la preposició de: envers meu, envers de mi, envers de la meva família.

Un ús molt característic de vers és el que trobem en els mapes, per a indicar la direcció de les vies de comunicació que sobrepassen el territori cartografiat: vers Puigcerdà, vers la Seu dUrgell. En la majoria de contextos, en canvi, és preferible usar la preposició cap (a).

j) La preposició malgrat té com a complement un sintagma nominal, una oració d’infinitiu o una oració amb verb en forma finita introduïda per la conjunció que: Malgrat les seves germanes, el vam anar a veure; Malgrat portar paraigua, ens vam mullar; Malgrat haver-ho presenciat, ho negava; Malgrat que les seves germanes no ho volien, el vam anar a veure. Si es combina amb el pronom de primera persona del singular, aquest adopta la forma recta jo (Malgrat jo, es construirà el túnel).

Amb la subordinada amb verb en forma finita hi ha una certa tendència a suprimir el que, supressió que s'evita en els registres formals: Malgrat que havia estudiat molt, va suspendre la prova (i no Malgrat havia estudiat molt, va suspendre la prova). n

A més, hi ha preposicions d’ús més recent. La preposició llatina versus s’ha introduït a partir de l’anglès en textos sobretot tècnics amb el valor de ‘contra, en oposició a’ i sovint abreujada com a vs. o vs: contingut versus forma, religió vs. fanatisme. També és un fenomen recent l’ús de via (o per via) amb un adjectiu o un nom propi: La recerca ha consistit en la revisió (per) via telemàtica de tota la informació dels barris; Això ho podem aconseguir via Carles Pladevall. 

Actualitzaciˇ: 30/04/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona