23.4 L'alternança del mode verbal i l'ús de l'infinitiu en les subordinades substantives declaratives



discurs directe
discurs indirecte
subordinada substantiva

Com hem dit, les subordinades substantives poden incloure un verb en forma finita (en indicatiu o en subjuntiu) o un infinitiu: En Jordi diu que no vindrà ningú; En Jordi ha demanat que no vingui ningú; La Lluïsa no sap què dir-li. La tria del mode indicatiu o subjuntiu depèn principalment de les propietats semàntiques del verb, l’adjectiu, el nom o la preposició a què se subordinen i de la presència de la negació en l’oració principal o en la subordinada.GIEC

a) Els verbs que generalment seleccionen una subordinada en mode indicatiu poden ser de dicció (Diuen que plourà molt), de percepció (Noto que fa corrent d’aire), de coneixement (Sap que ja has arribat), de constatació (He comprovat que no han portat el paquet), esdevenimentals (Sempre em passava que em quedava en blanc), de creença (Creien que era així) o de suposició (Suposo que ho has comprovat). Consegüentment, també seleccionen una subordinada en mode indicatiu els noms derivats o relacionats amb aquests verbs (La constatació que era culpable va fer canviar l’opinió de molts; La insinuació que ets poc atent no m’agrada; L’evidència que el volien jutjar l’inquietava) i els adjectius de certesa (És cert que està tot pagat).GIEC

b) Els verbs que acostumen a seleccionar una oració subordinada en mode subjuntiu són de volició (Vol que estigueu quiets), de dubte (Dubto que em convidin), de temor (Temia que el descobrissin), de manament (Li van manar que sortís), d’intenció (Va procurar que hi fossin tots), d’acceptació (Va consentir que ens insultessin), de negació (Es neguen que els canviïn de lloc), de necessitat (Necessitem que vingueu d’hora), d’obligació (Ja cal que prenguem paciència) i psicològics (Lamento que les coses hagin anat així).GIEC També seleccionen una subordinada en mode subjuntiu els noms i els adjectius que s’hi relacionen (El desig que estigueu quiets em consola; La por que em fes mal m’immobilitzava; L’ordre que estripéssiu els documents va ser clara; És probable que el multin; És agradable que et tractin bé).GIEC

c) La presència de la negació en l’oració principal de les oracions compostes pot provocar un canvi en el mode de la subordinada. Així, els verbs de dicció, que seleccionen una subordinada en mode indicatiu, poden passar a mode subjuntiu si la negació abasta tota l’oració composta, com en No diu que aquest escrit sigui seu, però ho pensa. En canvi, si la negació afecta només el predicat de la principal, el mode indicatiu de la subordinada es manté: No diu que aquest escrit és teu. Semblantment passa amb els verbs de coneixement, els de percepció física o intel·lectual i els de creença: No recorda que {el vas acompanyar / l’acompanyessis}; No s’ha adonat que hi éreu/fóssiu; No et creus que han/hagin arribat. Per contra, el verb dubtar, que selecciona una subordinada en subjuntiu (Dubta que demà nevi), porta la subordinada en indicatiu quan va negat i aquesta negació afecta només el predicat de la principal: No dubta que demà nevarà.

d) La majoria dels verbs que demanen una oració subordinada substantiva en forma flexionada poden seleccionar-ne una amb el verb en infinitiu, el qual serà simple o compost segons les propietats semàntiques del predicat o del temps i l’aspecte de la principal: La veïna del primer pis aconsella tancar el portal; La veïna del primer pis recorda haver tancat el portal; La veïna del primer pis no es recorda {de tancar / d’haver tancat} el portal.

Amb alguns verbs de dicció, com afegir, dir, explicar, notificar, opinar o precisar, la subordinada es construeix obligatòriament amb el verb en forma finita: Hi hem afegit que cal respectar els drets humans; Opino que el programa és poc atractiu. En canvi, predicats com ser tot u o ser una mateixa cosa seleccionen preferentment subordinades substantives d’infinitiu: Arribar a la porta de l’escola i començar a plorar va ser tot u; Sentir la porta i aixecar-se del llit fou una mateixa cosa.

e) En alguns casos, el verb i l’infinitiu s’integren de manera que es comporten com una perífrasi verbal en molts aspectes. És el cas dels verbs de percepció sentir i veure (i, en algunes ocasions, mirar) en exemples com El sentíem/vèiem passar pel caminet o el dels verbs causatius fer, deixar i donar: Farem entrar el jovent; Deixarem sortir els nens; Donarem a rentar les camises. Observem que el subjecte de l’infinitiu funciona com a complement directe del verb principal, com mostra la pronominalització (El farem entrar; Els deixarem sortir; Les donarem a rentar). Amb els verbs causatius fer i deixar, l’infinitiu alterna amb una subordinada substantiva amb el verb en forma finita: Farem que entri el jovent; Deixarem que surtin els nens.GIEC

 

apartat següent 


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat -Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018
Tercera ediciķ - agost 2021

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona