23.5.2 El manteniment, el canvi i la inserció de preposicions àtones davant les subordinades d'infinitiu



discurs directe
discurs indirecte
subordinada substantiva

Una subordinada substantiva d’infinitiu pot anar encapçalada per una preposició, com en Es va alegrar molt de veure’ns i Donava molta importància a haver estat rebut per la direcció, en què el verb selecciona la preposició, o com en el gust de veure’l i conscient de no ser ben rebut, en què la subordinada substantiva s’integra en una estructura preposicional. La preposició de també pot encapçalar, generalment d’una manera opcional, una substantiva d’infinitiu posposada a certs predicats, com en el cas de M’estimaria més (de) no tornar a trobar-me en una situació així.

La preposició més habitual per a introduir un infinitiu és de. Amb més restriccions també s’usen a i, més esporàdicament, les preposicions en i amb. El quadre 23.5 mostra els principals usos de les preposicions àtones davant subordinades substantives d'infinitiu, comparant-los amb exemples paral·lels davant de sintagma nominal.GIECa) Els verbs o altres categories que tenen de complement un sintagma nominal introduït amb a o de mantenen aquestes preposicions quan es tracta d’una subordinada d’infinitiu. Així, es diu Accediren a la seva petició o Parlaven del canvi climàtic i, amb les mateixes preposicions, Accediren a considerar la seva petició o Parlaven d’emprendre accions contra el canvi climàtic.

b) Amb verbs que tenen de complement un sintagma nominal introduït amb en o amb, aquestes preposicions alternen amb a o de quan introdueixen una subordinada d’infinitiu. Tenim Insisteix en els temes de sempre o Comptava amb això, però Insisteix a (o en) parlar dels temes de sempre i Comptava a (o de o amb) fer això. En els registres formals, és preferible fer el canvi de les preposicions en i amb a a o de (sovint a qualsevol de les dues) davant d'una subordinada d'infinitiu. De vegades hi ha també la possibilitat de complement sense preposició: Confiem tenir-ho tot a punt demà mateix; Comptava viatjar més que mai. n

Notem, tanmateix, que hi ha alguns verbs, com afanyar-se, entretenir-se, tardar o trigar, que tendeixen a emprar a en lloc de en davant d’infinitiu en tots els registres, fins i tot en els registres informals: Afanya’t a beure’t la llet, que es refreda; S’entretenia a brodar-hi les inicials; Has tardat massa a tornar; A l’estiu, el sol triga a pondre’s.

La preposició amb es manté en predicats simètrics del tipus tenir relació i tenir a veure: Haver fet un curs de cuina no té {relació / res a veure} amb ser bon cuiner.

Els predicats haver-n’hi prou, tenir-ne prou, bastar o fer (en el sentit de ‘ser suficient a algú’) solen aparèixer en oracions que contenen un adjunt oracional que pren un sentit causal o condicional: Amb escoltar el partit per la ràdio, {n’hi ha prou / en vam tenir prou / bastarà / ja farem}. Tant haver-n’hi prou com tenir-ne prou poden aparèixer en dues construccions de significats diferents: Ja n’hi ha prou, d’insults, construcció en què el pronom en està relacionat amb l’element quantificat per prou; No n’hi haurà prou {amb una nota escrita / amb ser atent / trucant-li} per a fer-los contents, en què la construcció encapçalada per amb o la construcció en gerundi actuen com a adjunt amb un sentit condicional i un adjunt final expressa el nivell de suficiència. Aquest adjunt també pot anar introduït per de: No n’hi ha prou, de ser puntual.

Semblantment, en els registres formals, és preferible el canvi de preposició quan la substantiva d’infinitiu fa de complement d’altres categories, com el nom: Tinc confiança a/de tornar aviat (preferible a Tinc confiança en tornar aviat); La dificultat a/de progressar és causa de l’abandó de les llengües (preferible a La dificultat en progressar és causa de l’abandó de les llengües).

c) La preposició de, a més de mantenir-se quan el verb o una altra categoria la demana (L’obligació de resoldre la incidència és de l’empresa proveïdora), també pot inserir-se quan la subordinada fa la funció de subjecte o de complement directe de determinats verbs, sempre que la posició de la subordinada sigui postverbal: És un costum molt arrelat a Catalunya de regalar llibres i roses per Sant Jordi.

Quan la subordinada substantiva d’infinitiu fa de subjecte, la preposició de és optativa amb alguns predicats de necessitat i obligació, com tocar, bastar o anar bé (Ara li toca (de) parlar a ella; No li basta (de) parlar-hi per telèfon; M’aniria bé (d’)anar-hi a les cinc), i també amb esdevenir-se (Ho tindrem en compte si s’esdevé (d’)haver de signar el document). La preposició també és optativa davant del subjecte postverbal dels verbs psicològics: No m’agrada (de) sortir de nits; Em dol (d’)haver-ho de fer; M’escruixia (de) pensar-ho; No em {molesta / sap greu / reconforta} (d’)anar-hi tot sol; Us recarà (de) no haver-ho dit; Li costa (d’)acceptar-ho. n

La preposició de també és opcional en construccions copulatives amb una subordinada d'infinitiu posposada al verb ser: El seu desig és (de) poder jugar a la primera divisió; El que em preocupa és (de) comprar-ho car. En canvi, no és possible usar de amb els predicats de necessitat o d’obligació caldre i valer més (Cal anar-hi; Val més deixar-ho córrer). Tampoc no és possible quan la subordinada d’infinitiu en funció de subjecte va anteposada: Regalar llibres i roses per Sant Jordi és un costum molt arrelat a Catalunya.

Quan la subordinada substantiva d’infinitiu fa de complement directe de certs verbs, en la majoria de casos la preposició de té un caràcter optatiu (Prometo (de) fer bondat). n Accepten l’enllaç amb la preposició de verbs i predicats com aconseguir, aconsellar, admetre, cercar, consentir, decidir, demanar, desaconsellar, desitjar, esperar, evitar, exigir, impedir, imposar, intentar, justificar, oferir, pensar, permetre, preferir, pretendre, procurar, prohibir, prometre, proposar, recomanar, reconèixer, refusar, resoldre, sol·licitar o témer: Han aconseguit (de) refer els estatuts; Com justifiques (d’)haver començat tan tard?; Temo (de) no arribar-hi a temps. Molts d’aquests predicats indiquen desig o expectativa que s’ha d’acomplir en el futur.

Tanmateix, la preposició de és obligatòria amb verbs com assajar, dir (amb el significat de ‘proposar’), mirar (amb el significat de ‘procurar’), pregar o provar: Assageu de recitar-ho amb més calma; M’han dit d’anar-hi demà; Mirava de no adormir-se; Prega’ls de venir ben d’hora; Proveu de fer-ho en una setmana. n

Amb el significat de ‘procurar’, el verb veure normalment es troba en imperatiu; altrament, es fa servir el sinònim mirar, que té més amplitud d’usos: Mira/Veges d’anar-hi ben d’hora, però Mirarem de resoldre-ho aviat.

Si la subordinada substantiva d’infinitiu apareix dislocada, en nord-occidental, central i septentrional va introduïda per de, mentre que la resta de parlars no tenen tanta tendència a fer-ho: No els ho pots manar, (de) fer la feina dels altres (cf. No els pots manar (de) fer la feina dels altres).

 

apartat següent 


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat -Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018
Segona ediciķ - juny 2020

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona