23.6 El discurs directe i el discurs indirecte



discurs directe
discurs indirecte
subordinada substantiva

Per a reproduir un enunciat, és a dir, per a citar les paraules d’una altra persona, podem fer servir el discurs directe o el discurs indirecte. Amb el discurs directe l’enunciat es reprodueix literalment i manté una relació de subordinació directa amb l’oració principal, sense necessitat de cap conjunció, com en La Laia em va dir: «Vindré abans de sopar». En canvi, amb el discurs indirecte l’enunciat es reprodueix a través del seu narrador (La Laia em va dir que vindria abans de sopar).

En el discurs directe poden aparèixer elements que no trobem en el discurs indirecte, com ara interjeccions, onomatopeies, vocatius o imperatius: «Uf», va exclamar; I tot de cop va cridar: «Marieta, vine!». D’altra banda, l’oració principal sol aparèixer abans de la citació (La mestra em va recomanar: «Obra bé i no facis mal a ningú»), però també pot aparèixer després («Obra bé i no facis mal a ningú», em va recomanar la mestra) o en posició intermèdia («Obra bé —em va recomanar la mestra— i no facis mal a ningú»).

Si bé la majoria dels verbs que admeten el discurs indirecte accepten també el directe (els de dicció, ordre, opinió, etc.), n’hi ha d’altres que només són possibles en el discurs directe, com ara apostrofar, escridassar, fer, interrompre, prosseguir o tallar: I ell que li fa: «Bon dia, bufona»; «Ja t’està bé, per poca-solta», el va interrompre ella; L’avi l’ha tallat: «Ja n’hi ha prou!».

El discurs directe i l’indirecte presenten diferències quant a l’ús de díctics de persona, de temps i de lloc. Així, en passar a discurs indirecte la construcció en estil directe La criatura deia: «La meva àvia és aquí dins», obtenim La criatura deia que la seva àvia era allà dins. Es produeix, doncs, un canvi en la persona del possessiu (meva passa a seva), en el temps verbal (és passa a era) i en l’expressió locativa (aquí passa a allà). En l’exemple anterior, els elements que tenen un caràcter díctic en el discurs directe (i designen una persona, un temps o un lloc delimitat a partir de l’acte d’enunciació citat) es converteixen en els paral·lels anafòrics en l’indirecte, ja que en el discurs indirecte només hi ha una situació d’enunciació. Per tant, la citació en el discurs indirecte deixa de tenir autonomia enunciativa i els elements díctics del discurs directe s’han d’adaptar al conjunt de l’enunciació.

També els verbs amb càrrega díctica, com anar i venir, poden quedar afectats en el pas del discurs directe al discurs indirecte o al revés: Ahir em va preguntar: «Vindreu a casa meva demà a les set?» es converteix en Ahir em va preguntar si aniríem a casa seva avui a les set.

Hi ha formes de citació que presenten alhora propietats del discurs directe i de l’indirecte. La més coneguda és l’anomenat discurs indirecte lliure, propi del llenguatge literari, però també dels registres informals, en què es mantenen els dos actes d’enunciació del discurs directe, però amb la pèrdua d’autonomia dels elements díctics pròpia del discurs indirecte. Considerem, per exemple, el fragment següent: Al final de la reunió la directora li va dir que s’esperés perquè havien de parlar. Ai, Senyor! Què li devia voler dir, aquella dona? A qui podia demanar consell, ell? Excepte la primera oració, la resta és un exemple de discurs indirecte lliure: hi trobem una interjecció, un vocatiu i oracions interrogatives directes, però el temps verbal d’aquestes oracions (l’imperfet) s’adapta al temps passat de la narració i no hi apareix la primera persona sinó la tercera (li, ell), així com el demostratiu de llunyania (aquella).

La locució enumerativa que si es pròpia del discurs indirecte: I ell insistia: que si feia fred, que si no valia la pena de sortir, que si teníem el cotxe espatllat…

En discurs indirecte podem tenir oracions declaratives (No sabia que vindria), interrogatives (No sabia si vindria; No sabia qui vindria) i exclamatives parcials (No sabia que bonic era el quadre). Les declaratives s’introdueixen amb la conjunció que. Les interrogatives i les exclamatives s’introdueixen amb elements interrogatius i exclamatius, respectivament, i presenten les característiques que comentem en els apartats que segueixen.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona