23.7.1 Les interrogatives indirectes



exclamativa
interjecció
interrogativa
modalitat oracional
oració declarativa
oració imperativa
oració optativa

Les interrogatives indirectes són subordinades substantives seleccionades per verbs interrogatius, el representant prototípic dels quals és el verb preguntar: Et preguntarà si el candidat té estudis; Et preguntarà quins estudis tens.GIEC

Entre els verbs interrogatius purs, hi ha demanar i dir, als quals es poden afegir inquirir i repetir, en el sentit de preguntar repetidament: Li demanaré si vol venir amb nosaltres; No m’ha volgut dir què pensa fer; Després d’inquirir qui era i què volia, penjà el telèfon. Addicionalment, hi ha altres verbs que també admeten interrogatives, com ara verbs de dicció (anunciar, comunicar, explicar), de coneixement (entendre, recordar, saber), de dubte o desconeixença (desconèixer, dubtar, ignorar), de percepció (adonar-se, mirar, veure) o de decisió (acordar, decidir, determinar): Encara no han explicat què faran per reduir l’atur; Ja sabem com resoldre el problema; Ignoro si ja han trobat el responsable d’aquest desgavell; Des d’aquí no veig qui ha arribat; Hauríem de decidir on anar de vacances.GIEC

També hi ha verbs com parlar (de), pensar (en), recordar-se (de) o tractar (de), que poden seleccionar una interrogativa indirecta en funció de complement de règim.GIEC En aquest cas, la preposició del complement va seguida del sintagma interrogatiu o de la conjunció si que encapçala la subordinada: Cal que parlem de si s’ha de firmar o no; No es recorda de qui ha de venir a sopar. Amb verbs com dependre (de), dubtar (de), fixar-se (en) o preocupar-se (de), i amb algun predicat complex com estar segur (de), hi ha la possibilitat d’elidir la preposició: —Quin és el millor camí? —Depèn (de) com vulguis anar-hi; Dubtava (de) si convé anar-hi o no; Fixa’t (en) com ve; No et preocupis (de) si ho ha dit o no; No estic segur (de) quan va arribar.

S’eviten les seqüències formades per dues preposicions perquè resulten molt forçades, com en els casos següents: Li va contestar la pregunta referent a {de qui era la firma / en què es diferencien l’un de l’altre}; Parlo d’amb quin vehicle es traslladaran; Només pensava en a qui podia dir-ho. La llengua disposa d’altres recursos genuïns i naturals que no presenten contacte entre la preposició regida i un element interrogatiu precedit d’una altra preposició. El més estès és el recurs d’emprar un sintagma nominal amb una oració de relatiu: Lamento que no em parlessis de les dificultats amb què et trobaves (amb què s’evita Lamento que no em parlessis d’amb quines dificultats et trobaves); Pensava en la raó per la qual li havia dit allò (amb què s’evita Pensava en per què li havia dit allò).

Les interrogatives indirectes poden ser totals o parcials. Les totals van introduïdes per la conjunció si (No sabia si arribaria a temps) i les parcials, per un interrogatiu nominal (No sabia qui arribaria a temps) o adverbial (No sabia quan arribaria). El quadre 23.6 recull i exemplifica els dos tipus d’interrogatives indirectes.

a) Les interrogatives indirectes totals van encapçalades per la conjunció si, com en Et preguntarà si el candidat té estudis. Per mitjà d’aquesta conjunció preguntem pel valor de veritat que cal assignar a la proposició El candidat té estudis. Per tant, el significat de l’oració es pot parafrasejar així: ‘Et preguntarà si és cert o és fals que el candidat té estudis’.

b) Les interrogatives indirectes parcials van encapçalades pels mateixos elements interrogatius que encapçalen una interrogativa directa parcial, els quals desenvolupen les mateixes funcions sintàctiques, però ara dins la subordinada. Els interrogatius, per tant, poden ser nominals (qui, què, quin, quant) o adverbials (on, com, quan, quant), i també poden ser part d’un sintagma (quants ocells negres, de quina casa, amb qui, cap a on, etc.).

L’interrogatiu pot romandre com a únic element de la subordinada interrogativa si la resta de la informació es pot recuperar: M’ha dit que no podia tornar a casa i li he preguntat per què (no podia tornar a casa); En Pau em fa pensar en algú, però no sé en qui (em fa pensar); Fes-ho tu, si se t’acut com (fer-ho).

Encara que en les subordinades interrogatives generalment s’usa l’indicatiu, el subjuntiu és possible en les subordinades parcials amb predicats com dependre, no importar, ser (ben) igual/indiferent i tant {se val / me fa / és}, ja que impliquen l’existència de diferents situacions possibles: Anar a sopar a un lloc o a un altre depèn de què vulguem menjar; No importa qui ho hagi fet; És igual d’on provingui; Tant li feia què hagués fet.

En els registres informals, la conjunció que pot precedir certes subordinades interrogatives. Així, al costat de la construcció formal Em va preguntar qui havia vingut, hi trobem la més informal Em va preguntar que qui havia vingut. Aquesta conjunció reforça el sentit de pregunta reproduïda; per això, només poden portar-la els verbs que admeten el discurs directe (Em va preguntar: «Qui ha vingut?»). Aquests verbs són bàsicament preguntar, demanar, dir, contestar, respondre i també els verbs de manera de dir (balbucejar, mormolar, xiuxiuejar, etc.). La presència de la conjunció no és usual quan la subordinada no es pot interpretar com una pregunta reproduïda: per exemple, quan l’oració principal és negada (No han preguntat qui volia sortir). n

Quan el verb principal és dir, la presència de la conjunció que davant de la interrogativa indirecta permet interpretar el verb com a sinònim de preguntar (En Josep ha dit al metge que quan l’operaran); altrament pren el sentit de informar o fer saber (En Josep ha dit al metge quan l’operaran).

c) Hi ha construccions equivalents a interrogatives indirectes. Són les denominades interrogatives encobertes, construccions amb un sintagma nominal dependent d’un verb que admet una interrogativa, com en el cas de No ha sabut dir el llibre que li agrada més, que equival a No ha sabut dir quin llibre li agrada més.

Actualització: 27/03/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona