24.3.1 Les subordinades de relatiu amb antecedent



antecedent del relatiu
relatiu
subordinada de relatiu
subordinada de relatiu analítica
subordinada de relatiu pleonāstica

Les subordinades de relatiu prototípicament modifiquen un constituent de caràcter nominal, que és el seu antecedent, això és, l’element que ens permet interpretar-lo semànticament. L’antecedent del relatiu sol ser un nom (L’home que ha vingut és el seu pare), però també pot ser un pronom o un adverbi demostratiu (Allò a què ha fet referència em sembla una gran mentida; Ara que et veig et diré una cosa) i, en les subordinades de relatiu explicatives, una oració (L’anunci ha estat un èxit, la qual cosa ha fet augmentar les vendes), un nom propi (Hem anat a Estocolm, que és una ciutat molt bonica), un pronom personal (Ella, que tant deia que mai no es casaria, ara anuncia el seu casament) o un adverbi (Demà, que sortim d’hora de la feina, podem quedar per dinar).

Quan un nom porta complements, pot haver-hi més d’un candidat a actuar com a antecedent. En una oració com Vam saludar el pare de la Roser, que acabava d’arribar, l’antecedent del relatiu que podria ser el sintagma nominal el pare de la Roser o el sintagma nominal la Roser. En casos de possible ambigüitat, la llengua disposa de diverses estratègies. La solució més simple és usar, si és possible, el relatiu compost el qual, que concorda amb l’antecedent: Vam saludar el pare de la Roser, el/la qual acabava d’arribar, de manera que si aquests tenen un gènere o nombre diferent se selecciona l’un o l’altre (el pare de la Roser o la Roser). Aquesta solució no sempre és possible, perquè els dos candidats a antecedent poden tenir el mateix gènere i nombre. En aquest cas, podem canviar l’ordre dels elements (He trobat un lloc dins el partit en el qual em sento còmode, en què l’antecedent podria ser lloc dins el partit o partit, i es pot convertir en He trobat dins el partit un lloc en el qual em sento còmode); o bé repetir el nucli nominal de l’antecedent (La propietat tocava al terreny del club, el qual terreny estava sense urbanitzar).

Segons que funcionin respecte del seu antecedent com a modificador restrictiu o com a modificador no restrictiu, diferenciem les subordinades de relatiu especificatives i les explicatives. Les relatives especificatives (o restrictives) delimiten un grup entre tots els elements que pot definir l’antecedent, com en Els actors que no estaven d’acord amb el decret van fer un minut de silenci, en què s’afirma que va fer un minut de silenci només una part dels actors i en què el fet que no estiguessin d’acord amb el decret es dona com a sabut. Les relatives explicatives (o no restrictives) funcionen com una mena d’aposició, és a dir, afegeixen informació sense delimitar l’abast referencial de l’antecedent, com en Els actors, que no estaven d’acord amb el decret, van fer un minut de silenci, en la qual es fan dues afirmacions: tots els actors van fer un minut de silenci i tots els actors estaven en desacord amb el decret.

El quadre 24.3 recull i exemplifica altres propietats distintives de les dues classes de subordinades de relatiu amb antecedent.

a) Les subordinades de relatiu especificatives s’integren en el contorn entonatiu de l’oració principal, com en Els documents que es van cremar eren molt importants. Les subordinades de relatiu explicatives, en canvi, formen un grup entonatiu a part, entonació que normalment es representa en llengua escrita amb una coma (si l’oració va al final) o amb dues comes (si l’oració va intercalada): Dona-ho al pare, que arribarà de seguida; Els documents, que es van cremar, eren molt importants.

Encara que l’oració de relatiu sigui explicativa, quan un pronom relatiu és subjecte i l’antecedent és un pronom personal que fa de subjecte, habitualment no forma un grup entonatiu a part i en l’escrit no hi posem coma entremig: Tu que ho saps, podries dir-ho; Jo que sempre havia confiat en vosaltres, ara em sento decebuda. Tanmateix, també és possible l’entonació separada: I tu, que sempre has confiat en les teves germanes, ara ets qui les critiques. En canvi, quan l’antecedent no és subjecte, la relativa explicativa forma un grup entonatiu: A mi, que la tocava per primera vegada, la guitarra no em va costar pas tant.

b) Les subordinades de relatiu especificatives i les explicatives també presenten diferències relacionades amb l’antecedent amb què es combinen. Els antecedents que, per la seva naturalesa semàntica, no poden ser restringits, només admeten relatives explicatives. És el cas dels antecedents oracionals, com en En el testament ho deixava tot al seu cosí, {la qual cosa / cosa que} ningú no s’esperava, i dels sintagmes formats per noms propis i els pronoms personals: La Paula, que ara es troba a Mèxic, n’és l’encarregada; Us ho dic a vosaltres, que tant heu col·laborat en l’organització de la trobada.

No és cap contraexemple una oració del tipus La València que més m’agrada és la gòtica, ja que en aquest cas el nom propi es comporta com a nom comú, com mostra el fet que València s’usi aquí amb article definit.

c) Les relatives explicatives es construeixen en indicatiu: Vull que aquell cirurgià, que és molt reconegut, també m’atengui a mi. Les relatives especificatives es poden construir en indicatiu i, en determinats contextos, també en subjuntiu, amb una modificació de la interpretació. En indicatiu, la interpretació del sintagma nominal que conté la relativa és una interpretació específica. Així, quan l'emissor diu Vull ser atès pel cirurgià que ha fet més operacions, sap de quin metge es tracta, de manera que segurament li seria possible substituir tot el sintagma nominal per un nom propi: Vull ser atès pel doctor Pallejà. En canvi, quan el verb de la relativa va en subjuntiu, la interpretació del sintagma nominal que conté l’oració de relatiu és no específica, i quan l'emissor diu Vull ser atès pel cirurgià que hagi fet més operacions, sap que entre els cirurgians que el poden atendre n’hi ha d’haver un que ha fet més operacions, però no sap qui és.

d) Les relatives especificatives també poden portar el verb en infinitiu en certs contextos. La relativa pot anar en infinitiu si el subjecte implícit de la relativa coincideix semànticament amb el de l’oració de la qual depèn en casos com els següents: Buscaven un lloc on passar la nit; M’anirà bé tenir alguna cosa en què pensar; No veia ningú a qui demanar auxili; Volen crear una plataforma mitjançant la qual portar a terme les accions previstes. Tanmateix, en els registres formals són més habituals altres solucions, com ara les subordinades de relatiu amb el verb en subjuntiu, sovint acompanyades d’un verb modal com poder o haver de, o les construccions d’infinitiu amb la preposició per a: Buscaven un lloc on poguessin passar la nit; M’anirà bé tenir un objectiu en què hagi de pensar; No veia ningú per a demanar-li auxili; Volen crear una plataforma per a portar a terme les accions previstes. n

Semblantment, les relatives d’infinitiu apareixen en enunciats no oracionals, com ara títols o advertiments: Guia secreta de Tortosa o com conèixer la ciutat; Establiments on bescanviar els punts; Restaurants on degustar la cuina local. En aquests sintagmes, el subjecte de la relativa té una interpretació indefinida, arbitrària, pròxima a la del pronom indefinit hom (Establiments on hom pot bescanviar els punts). n

Les relatives d’infinitiu poden construir-se també sense antecedent. Solen trobar-se en oracions negatives amb tenir i haver-hi: No tenien on instal·lar-se, amb què vestir-se ni de què viure; No hi havia on posar els peus. Algun d’aquests casos s’ha generalitzat més (No tens per què fer-ho, en el sentit de No cal que ho facis). Malgrat tot, com en els casos ja tractats, són més corrents i preferibles altres construccions semànticament equivalents, com ara les d’infinitiu amb per a (o per): No tenien lloc per a instal·lar-se, roba per a vestir-se ni recursos de cap mena per a viure; No hi havia lloc per a posar-hi els peus.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona