24.6 Altres subordinades amb un relatiu



antecedent del relatiu
relatiu
subordinada de relatiu
subordinada de relatiu analítica
subordinada de relatiu pleonāstica

Hi ha oracions subordinades en què s’usa un pronom o un adverbi relatius, tot i que no són estrictament relatives o es distingeixen clarament de les subordinades de relatiu més generals. En el quadre 24.9 se’n descriuen alguns dels casos més importants.GIEC

a) Les interrogatives encobertes són relatives especificatives integrades en un sintagma nominal que depèn d’un verb que admet una interrogativa. A causa d’això, poden ser igualment adequades dues oracions com ara El meu nebot sap quina carretera cal agafar i El meu nebot sap la carretera que cal agafar. El complement directe del primer exemple és una subordinada interrogativa, mentre que el del segon exemple està format per un sintagma nominal amb una relativa especificativa. Els verbs del tipus descobrir, endevinar, mirar, oblidar, recordar, saber o veure poden seleccionar tant interrogatives com un sintagma nominal. Menys habitualment, poden seleccionar una interrogativa encoberta verbs interrogatius de dicció (preguntar o demanar): Pregunta-li amb quin tema acabarà el curset; Pregunta-li el tema amb què acabarà el curset. A més, una interrogativa encoberta també pot ser expressada per una oració subordinada de relatiu sense antecedent: Li van preguntar el que li havia costat el cotxe nou (Li va preguntar quant li havia costat el cotxe nou); No saben el que pensa fer (No saben què pensa fer); Sempre estàs pendent del que fan els altres (Sempre estàs pendent de què fan els altres).

En el cas de les exclamatives encobertes, el sintagma nominal definit no concorda amb el verb (Era sorprenent les coses que podia dir de tu), com tampoc no hi concordaria si anés encapçalada per quines/quantes: Era sorprenent quantes coses (que) podia dir de tu. En aquests contextos, Les coses que podia dir de tu i Quantes coses (que) podia dir de tu són oracions subordinades exclamatives que fan de subjecte del predicat era sorprenent. Per contra, en Eren meravelloses, les coses que podia dir de tu, hi ha un sintagma nominal que conté una autèntica relativa (les coses que podia dir de tu). Així ho mostra el fet que el sintagma nominal concordi amb el verb i amb l’atribut.

En els registres informals trobem unes construccions en què es trasllada la preposició relacionada amb el predicat subordinat davant de l’antecedent (que pertany a la principal) i el relatiu es redueix a que: Ja veig amb les dificultats que t’has trobat; No saps de la quantitat que es tracta. Aquestes construccions, que no són acceptables en els registres formals, resulten d’un encreuament d’estructures formalment interrogatives (Ja veig amb quines dificultats t’has trobat; No saps de quina quantitat es tracta) i relatives (Ja veig les dificultats amb què t’has trobat; No saps la quantitat de què es tracta).

b) Les construccions clivellades inclouen un constituent focalitzat que se situa entre el verb ser i un dels relatius usats en les oracions sense antecedent (qui, el qui/que, on, quan, com). Comparem, per exemple, l’oració enunciativa no marcada El pare se’n va anar ahir a futbol amb les oracions clivellades paral·leles següents: És el pare {qui / el qui / el que} se’n va anar ahir a futbol; És a futbol on se’n va anar ahir el pare; És ahir quan el pare se’n va anar a futbol. En la primera es focalitza el constituent el pare; en la segona, a futbol, i en la tercera, ahir, i en cada cas aquest constituent apareix seguit del relatiu que assumeix una funció paral·lela en les relatives sense antecedent. Igualment, podem dir És amb metro com va arribar la mare al futbol, usant el relatiu com.

En lloc del relatiu i independentment de la funció del constituent focalitzat, també és possible l’ús de la conjunció que: És el pare que se’n va anar ahir a futbol; És a futbol que se’n va anar ahir el pare; És ahir que el pare se’n va anar a futbol; És a la secretaria on/que has de fer la inscripció; És així com/que es fan les coses.

c) Les pseudorelatives són construccions que inclouen el relatiu que en funció de subjecte i afegeixen una predicació secundària a l’oració: Sentia els Puig que es barallaven (amb el sentit de ‘sentia els Puig’ i ‘els Puig es barallaven’). L’antecedent del relatiu pot no ser adjacent, pot ser un nom propi o fins i tot pot ser un pronom feble: El pare és al pati que renta el cotxe; Sento la Genoveva que es queixa de mal de queixal; La sento que es queixa de mal de queixal.

En determinats contextos poden ser substituïdes per una oració no finita de gerundi o d’infinitiu (El pare és al pati rentant el cotxe; La sento queixar-se de mal de queixal). Notem que res d’això no és possible en les relatives. Admeten aquesta construcció els verbs de percepció com veure, sentir o notar (Els vam sentir que es barallaven), verbs com trobar o deixar (He deixat l’Emili que plorava desconsoladament) i els predicats estatius (El meu germà era a casa que planxava; Hi ha el doctor Puig que demana per tu; Tinc la nena que no para de tossir).


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona