32.2 L'adverbi no i altres activadors negatius



activador negatiu
negació expletiva
terme de polaritat negativa

L’adverbi no és la marca de negació per excel·lència.GIEC Aquest adverbi sol aparèixer en posició preverbal, i en aquest cas pot anar acompanyat de l’adverbi pas: No ho sabia pas, això. També pot precedir altres constituents sintàctics (Ha perdut el mòbil, no les claus; No sempre és tan generós) o constituir tot sol un enunciat en contextos de resposta a una pregunta o de rèplica (Vols acompanyar-nos al mercat? No). L’adverbi no també pot usar-se sense un veritable valor negatiu en l’anomenada negació expletiva, és a dir, en contextos que impliquen una suspensió del valor de veritat (Haig de parlar amb ell abans no marxi).

A més de l’adverbi no, hi ha altres elements que atorguen un valor negatiu a un constituent oracional o a tota l’oració i són, doncs, activadors negatius. Es tracta de sense o sense que i de la conjunció ni quan coordina oracions. Pel fet que són activadors negatius, exclouen la presència de l’adverbi no com a negació oracional.

Els principals activadors negatius es classifiquen i exemplifiquen en el quadre 32.1.

a) L’adverbi no funciona com a negació oracional quan incideix sobre el conjunt de l’oració; en aquest cas indica que la relació que s’estableix entre el subjecte i el predicat no és conforme a la veritat, com en L’àvia no està envellida, que expressa la falsedat de l’oració paral·lela afirmativa L’àvia està envellida i admet paràfrasis amb fórmules del tipus no és cert que, no és veritat que o no és el cas que: No {és cert / és veritat / és el cas} que l’àvia estigui envellida.

b) L’adverbi no funciona com a negació de constituent quan afecta només una part de l’oració. Així, en una oració com Els membres de la direcció no han donat el xec al conserge, diem que presenta negació de constituent si incideix sobre el sintagma verbal o sobre un determinat constituent de l’oració. En aquest exemple es pot interpretar que els membres de la direcció han fet una cosa diferent de donar el xec al conserge, per exemple, esquinçar-lo, o que han donat el xec a algú, però no al conserge. En aquests casos, l’adverbi no pot precedir immediatament el constituent afectat per la negació: Els membres de la direcció han donat el xec no al conserge sinó a l’administradora. Aquesta negació pot tenir un caràcter contrastiu o no, segons els casos.GIEC

— La negació de constituent té un caràcter contrastiu quan el sintagma afectat per la negació apareix seguit immediatament de la conjunció adversativa sinó i el sintagma que corregeix la informació que es refuta: Els membres de la direcció han donat el xec no al conserge sinó a l’administradora; Els membres de la direcció li han donat no el xec, sinó la carta de protesta; Li han donat el xec no els membres de la direcció, sinó l’auxiliar. En aquests casos l’adverbi no pot aparèixer acompanyat de l’adverbi pas: Els membres de la direcció no li han donat pas el xec, sinó la carta de protesta; Els membres de la direcció li han donat no pas el xec, sinó la carta de protesta.

La construcció amb negació de constituent i un sintagma correctiu precedit de sinó està sotmesa a determinades restriccions. Per exemple, no apareix davant de complements directes sense determinant o una subordinada substantiva. En aquests casos, la negació és preverbal: No ven gra sinó vi (i no Ven no gra sinó vi); No vol que hi vagis, sinó que et quedis (i no Vol no que hi vagis, sinó que et quedis).

— La negació de constituent no té un caràcter contrastiu quan incideix sobre sintagmes quantificats (No tothom acceptarà la proposta; No tot el que diu és veritat; No sempre que està malalt va a veure el metge), adjectius (Va agafar una arma no reglamentària), participis (El material no utilitzat s’ha de dipositar en aquell contenidor) i noms (La no acceptació de les bases implicarà la no participació en el concurs). Davant de noms i adjectius, l’adverbi no pot tenir un comportament pròxim al dels prefixos negatius; si la seqüència assoleix un alt grau de lexicalització, aleshores l’adverbi no sol escriure’s fusionat al nom o a l’adjectiu amb un guionet, com en el cas de no-violència en l’oració Davant l’opressió van optar per la desobediència civil i la no-violència, o de no-alineats en El proper mes d’abril se celebrarà una cimera dels països no-alineats.OIEC Es tracta de conceptes unitaris, diferenciables de la simple negació del contingut del nom o l’adjectiu, propis dels llenguatges d’especialitat. n

Notem la possibilitat d’utilitzar la negació de constituent sense valor contrastiu amb certs adverbis i sintagmes preposicionals: Va arribar tard i no precisament serè; Ja sabien, no per casualitat, la resposta; No sense por em confessà el que havia passat; Hi ha un restaurant molt bo no lluny d’ací.

c) L’adverbi de negació no també pot constituir tot sol un enunciat en dos contextos discursius diferents. D’una banda, quan s’empra com a resposta negativa a una pregunta formulada amb una oració interrogativa total: —Ja ha arribat, l’Enriqueta? —No. De l’altra, quan serveix per a replicar el que ha estat afirmat prèviament per l’interlocutor: —Demà a dos quarts de deu tenim sopar familiar a casa nostra. —No. Com a enunciat, no es contraposa a l’afirmatiu : —Ja ha arribat, l’Enriqueta? —Sí; —Demà a dos quarts de deu tenim sopar familiar a casa nostra. —Sí.

Tots dos adverbis poden anar precedits d’un constituent dislocat, que fa referència al tema discursiu o que matisa la resposta (—L’Enriqueta, sí/no; —Pel que sembla, sí/no), i poden aparèixer seguits d’una oració que reforça o precisa la resposta o la rèplica (Sí, sí que ha arribat; Sí, ja ha arribat; No, encara no ha arribat; No, no arribarà amb l’autocar de demà a la vesprada) o que introdueix informació nova (Sí, ha arribat a les quatre; No, l’Enriqueta està de viatge).

Aquests dos adverbis, a més, poden ser l’únic element de la subordinada substantiva, a part de la conjunció, quan la resposta o la rèplica és una oració composta: —Em sembla que no; —Resulta que sí.

L’adverbi també s’empra en construccions emfàtiques, seguit de la conjunció que, per a focalitzar el constituent que apareix dislocat a l’esquerra de l’oració: —Han arribat els de la colla? —L’Enriqueta sí que ha arribat, però els altres encara no. En aquest cas, no es comporta com a adverbi de polaritat positiva i, per això, l’oració pot ser negativa i aleshores sí que apareix immediatament seguit de no sense que això impliqui cap contradicció: L’Enriqueta sí que no ha arribat, però els altres fa estona que són aquí. En comptes de la seqüència sí que no, en certs parlars del català central s’empra no que no: L’Enriqueta no que no ha arribat, però els altres fa estona que són aquí.

En la llengua oral, i sobretot en els registres informals, també s’usen com a respostes negatives o com a rèplica expressions del tipus I ara!, Ca!, Fuig! o De cap manera, mentre que expressions com ara I tant!, Ja ho crec que sí o Ja ho pots ben dir s’empren com a respostes o rèpliques afirmatives. Amb valor afirmatiu també s’usa és clar o un adverbi equivalent: —Vindràs? —{És clar / Evidentment / Naturalment}. Aquests elements poden emprar-se igualment per a reforçar els adverbis i no, en alguns casos precedits de que: És clar que sí/no; Naturalment que sí/no; Evidentment (que) sí/no.

d) La preposició sense és el correlat negatiu de la preposició amb i, com aquesta, s’usa per a indicar companyia (sense tu), instrument (sense eines) o manera (sense ganes). Aquesta preposició pot seleccionar un sintagma nominal o una oració subordinada d’infinitiu o introduïda per la conjunció que: Van arribar sense forces; Es van casar sense dir res a ningú; Se’n va anar sense que ens n’assabentéssim.

Notem que, tot i que les oracions seleccionades per sense exclouen la presència de l’adverbi no com a negació oracional, els sintagmes preposicionals encapçalats per sense admeten la negació de constituent i poden anar precedits de no (pas) quan el sintagma assumeix un valor concessiu o de condició necessària: Hi anà, no sense recança (equivalent a Hi anà, encara que amb recança). La preposició sense també pot precedir ni quan equival a ni tan sols: L’ha trepitjat sense ni adonar-se’n.

e) La conjunció copulativa ni també té un significat negatiu, atès que equival a i no: Ni ell ens va dir res ni nosaltres vam preguntar res a ningú, equivalent a Ell no ens va dir res i nosaltres no vam preguntar res a ningú. Pel fet de ser inherentment negatives, les oracions coordinades amb ni exclouen la presència de l’adverbi no.

A més de coordinar oracions, la conjunció ni també pot coordinar sintagmes (ni pomes ni peres) o pot funcionar com a partícula focalitzadora tota sola o en la locució ni tan sols (No em va donar ni (tan sols) això). En aquests casos, els sintagmes amb ni funcionen com els quantificadors negatius res o ningú i es comporten, doncs, com a termes de polaritat negativa: No tenien (ni) pomes ni peres; No ens van donar ni tan sols això, per la qual cosa necessiten anar precedits de l’adverbi no si apareixen en posició postverbal. Si tenen posició preverbal, l’adverbi no esdevé opcional, tot i que es prefereix de mantenir-lo en els registres formals: Ni tan sols això (no) ens van donar. n

Hi ha altres marques de negació menys freqüents. És el cas del quantificador poc en posició inicial, que expressa un sentit molt proper a la negació en contextos com ara Poc es pensava la teva mare que aprovaries les oposicions o Ben poc l’aplaudiran, si no marca més gols. A més d’aquest ús general, en parlars septentrionals i en gironí aquest quantificador s’ha convertit en una vertadera marca de negació i, en aquest cas, adopta la forma poca, que tradicionalment s’ha interpretat com a poc seguit de la conjunció que: A mi {poca / poc que} m’han enviat cap invitació (equivalent a A mi no m’han enviat pas cap invitació). El quantificador poca nega una suposició o creença de l’interlocutor. En un exemple com l’anterior, indica que, contràriament al que algú pot donar per suposat o a les expectatives creades, no és cert que l'emissor hagi estat convidat a la festa. Aquest activador negatiu nega una suposició prèvia, implícita o explícita, i té un valor proper a no… pas.

Encara que amb menys extensió, en parlars septentrionals i en gironí també s’usa amb valor de negació l’adverbi focal pla, normalment seguit de que i amb entonació descendent posterior: En Joaquim pla que és d’Oix; A Madrid pla que hi ha mar.

Actualització: 29/05/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona