11.2.1 Usos díctics dels demostratius: els sistemes binari i ternari



demostratiu
dķctic textual
possessiu
possessiu ąton
possessiu tņnic

En català coexisteixen dos sistemes de demostratius, que mostren diferències pel que fa a les distincions que introdueixen i en algun cas a la forma dels elements demostratius, com es mostra en el quadre 11.2 per al cas dels determinants i dels pronoms.

En la major part dels parlars, els demostratius presenten un sistema binari i estableixen una oposició de dos graus de proximitat (aquest i aquell). La llengua antiga, en canvi, disposava d’un sistema ternari, que s’ha mantingut en els parlars valencians, en els de la Franja i també en eivissenc, en el cas dels determinants (aquest, aqueix, aquell).

En el sistema ternari, els determinants de proximitat poden tenir formes reforçades (amb el constituent aqu-), compartides amb el sistema binari, i formes no reforçades (sense aquest reforç): aquest i aqueix enfront de este i eixe (o les antigues est i eix). Les formes no reforçades són vives en els parlars valencians, en tortosí i en els parlars de la Franja. En els registres formals són preferibles les formes reforçades, que són les més generals, encara que tant les formes reforçades com les no reforçades són acceptables. n

a) En els parlars amb un sistema binari o de dos graus, es diferencia entre formes que indiquen proximitat a l’espai dels interlocutors de l’acte de parla (el jo i el tu del discurs) i formes que indiquen llunyania respecte a l’espai dels interlocutors. En una oració com Aquesta cadira i aquella són de boga, amb aquesta es fa referència a una cadira pròxima a l’emissor, al receptor o a tots dos, i amb aquella a una cadira més allunyada de tots dos. El mateix ocorre en Agafa això, que jo agafaré allò: el pronom això indica una entitat pròxima a l’espai dels interlocutors o d’un d’ells, mentre que allò assenyala una entitat allunyada de tots dos.

El menorquí té un sistema binari, però, en el cas dels pronoms, la proximitat als interlocutors s’expressa per mitjà del pronom açò, propi del sistema ternari, en comptes del més general això.

b) En els parlars amb un sistema ternari o de tres graus, es diferencia entre formes que indiquen proximitat immediata (proximitat a l’espai de l’emissor), formes que indiquen proximitat mediata (proximitat que exclou l’espai de l’emissor i que sovint s’identifica amb la proximitat al receptor) i formes que indiquen llunyania (respecte als interlocutors). Aquesta distinció és força nítida en el cas dels determinants demostratius (aquest o este, aqueix o eixe i aquell) i en contextos clarament díctics: Aquest llibre que tinc a les mans i aqueix que fulleges tu són dels encants; en canvi, tots aquells del prestatge els vaig comprar a un antiquari.

En el sistema ternari, els demostratius de segon grau poden fer referència a l’espai del receptor, com en l’exemple anterior (aqueix que fulleges), però també poden indicar un grau intermedi de distància que no s’estableix a partir del receptor, com en Mira, eixa és la muntanya que hem d’escalar (referint-se a una muntanya que l’emissor i el receptor tenen al davant).

c) Els adverbis demostratius també presenten diferències en l’ús segons el sistema binari o ternari. En el sistema binari, aquí indica proximitat i designa el lloc en què es troben els interlocutors de l’acte de parla o que és pròxim a ells (l’espai de l’emissor, el del receptor o el de tots dos), i els adverbis allí i allà indiquen llunyania (o no proximitat) respecte a l’espai de tots dos interlocutors: Si torneu aquí no digueu que estàveu millor allí! 

En el sistema ternari, l’adverbi ací indica proximitat a l’emissor i allí i allà indiquen llunyania: Si torneu ací no digueu que estàveu millor allí!; On ho has deixat, ací o allí? Amb el valor de proximitat mediata, la forma clàssica era aquí (que indicava, doncs, proximitat al receptor), però aquest ús s’ha anat perdent i en valencià s’usa l’adverbi ahí i en parlars nord-occidentals l’adverbi astí, formes que s’eviten en els registres formals. La forma aquí, a més, presenta un valor de proximitat a l’emissor en certes varietats valencianes septentrionals i meridionals.

Els adverbis allí i allà, d’altra banda, presenten uns usos pròxims, o fins indistints, cosa que explica que en diferents parlars s’usi d’una manera preferent o general allà.

En aquells parlars en què l’ús dels dos adverbis té més vitalitat, allà se sol percebre com a més indefinit i tendeix a designar una zona més que no un punt. En aquest sentit, per exemple, en combinació amb baix o dalt és més habitual allà que no allí (Espereu-nos allà baix; Com ho heu passat allà dalt?) i el mateix ocorre amb les preposicions cap (Ves-te’n cap allà) i per (Crec que vaig deixar el sobre per allà), ja que aquests elements s’usen sovint per a designar una zona o una àrea. Per la mateixa raó, com a antecedent del relatiu on es tendeix a emprar allí si es tracta d’un lloc concret (Allí on tu ja saps), però s’usa allà si es tracta d’una localització genèrica (Allà on hi ha xiquets hi ha soroll).

d) Els determinants demostratius també poden indicar proximitat o llunyania en el temps quan especifiquen un nom temporal com dia, setmana, mes o any. Els demostratius de proximitat immediata s’usen, amb un valor díctic, en sintagmes nominals que designen un període de temps que inclou el moment de l’acte de parla (aquesta setmana, aquest mes, aquest segle) o que està inclòs en el dia, la setmana, l’any, etc., en curs (aquest matí, aquesta nit, aquest dilluns, aquest cap de setmana).

En certs casos, un mateix sintagma pot usar-se amb significats diferents segons el context. Així, aquest juliol o aquest dimarts poden designar el mes o dia en curs, o bé un mes o dia propers. En alguns parlars, aquest dia s’ha lexicalitzat amb el significat de ‘l’altre dia’: Aquest dia vaig trobar la teva germana. I en parlars com l’eivissenc, aquest any pot ser equivalent a enguany, però també a l’any passat.

Els demostratius de llunyania, en canvi, fan referència a un moment o període del passat, que resulta identificable pels interlocutors: aquella setmana, aquell mes, aquell matí, aquella nit. En Les vinyes del Rosselló m’evoquen aquells mesos que vam passar junts, el període a què fa referència aquells mesos s’identifica a partir de la relativa que vam passar junts. I en Recordo que això va passar l’any 62, perquè aquell any va néixer el meu primer fill, el demostratiu de aquell any s’identifica anafòricament a partir de l’any designat en el discurs previ.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona