11.2.2 Usos anafòrics dels demostratius



demostratiu
dķctic textual
possessiu
possessiu ąton
possessiu tņnic

Els demostratius presenten usos anafòrics quan indiquen proximitat o distància en el text o en el discurs i no en l’espai de l’enunciació.

a) Principalment en la llengua escrita, els determinants demostratius poden ser emprats sense nom explícit per a referir-se a sintagmes nominals apareguts en el discurs previ, amb els quals concorden en gènere i nombre: Si hi ha més òlibes, les òlibes cacen més ratolins i el nombre d’aquests disminueix. Davant dos antecedents possibles, el demostratiu aquest contrasta amb aquell i tots dos poden aparèixer en correlació: Val més un vers correcte que un d’incorrecte, però encara val més una paraula viva en aquest que morta en aquell. Com mostra l’exemple anterior, els demostratius respecten la linealitat de la parla: aquest designa l’element més proper (un (vers) incorrecte) i aquell, com a demostratiu de llunyania, designa el primer sintagma (un vers correcte). En lloc dels demostratius, és igualment possible repetir els sintagmes nominals o emprar un altre tipus de correlacions, com el primer i el segon o el primer i el darrer.

En general, l’ús anafòric dels demostratius amb el nom sobreentès i en posició de subjecte fa molt carregós el text. És preferible que el subjecte sigui el·líptic: No us parlaré dels meus records d’infant, ja que només tenen sentit per a mi (en comptes de …ja que aquests només tenen sentit per a mi). Semblantment, és preferible el pronom locatiu hi al sintagma preposicional amb demostratiu en casos com Va néixer a l’Alguer i hi viu (en comptes de …i viu en aquesta ciutat). En altres contextos no locatius, també pot ser més adient l’ús dels pronoms hi o en: Era la solució més adequada, però no hi vam pensar (en comptes de …però no vam pensar en aquesta); Hi ha problemes que ens preocupen, però avui no en parlarem (en comptes de …però avui no parlarem d’aquests). n

b) Amb valor anafòric, els determinants demostratius també poden usar-se amb el nom explícit, com en Llavors vam trobar pel camí una noia que portava un feix de llenya, i aquesta noia ens va guiar per aquell camí fins a la font, en què aquesta noia i aquell camí repeteixen els mateixos referents que s’acaben d’introduir en el discurs (una noia que portava un feix de llenya i el camí). En aquest ús, els demostratius de proximitat es limiten a reprendre l’element que s’acaba d’esmentar, mentre que els de llunyania afegeixen un matís de distància relacionat amb el referent.

Com ocorre amb els usos anafòrics de l’article definit, el nom modificat pel demostratiu no ha de coincidir necessàriament amb el de l’antecedent. És suficient que s’hi estableixi una relació semàntica de sinonímia o hiperonímia (o inclusió), com ocorre amb camisa i peça de roba en Li vaig regalar una camisa molt bonica i em va dir que no li agradava gens aquella peça de roba i amb noia i cara en Va entrar una noia i de seguida em vaig adonar que aquella cara no m’era desconeguda. El sintagma nominal amb el demostratiu també pot tenir com a antecedent tota una oració: Té problemes amb la família i no sap com afrontar aquesta situació (aquesta situació = tenir problemes amb la família).

Amb el valor de simple remissió, en els parlars amb sistema ternari és possible l’ús del demostratiu de proximitat mediata aqueix (o eixe): Té problemes amb la família i no sap com afrontar eixa situació. En lloc dels sintagmes amb un determinant demostratiu, són igualment possibles els pronoms demostratius paral·lels: No costa gaire amargar la vida als altres, però això no porta enlloc (això equival a amargar la vida als altres); La porta era oberta de bat a bat i allò ens va estranyar (allò equival a el fet que la porta fos oberta de bat a bat).

c) Els determinants demostratius poden usar-se anafòricament per a referir-se a un període de temps si determinen un nom temporal. Com ja s’ha apuntat, el demostratiu aquell s’empra només per a referir-se a un moment passat: Vam arribar tardíssim al concert perquè aquell dia hi havia molt de trànsit.GIEC Encara que no sigui habitual, també és possible l’ús de aquest amb un valor temporal anafòric: Quina casualitat! Aquesta mateixa setmana nosaltres també hi érem (‘la setmana a què s’acaba de fer referència’). Sí que és habitual, en canvi, el demostratiu aqueix (o eixe) en els parlars que utilitzen el sistema ternari: Van arribar a València fa quatre dies, però no sé si vaig parlar amb ells eixe dia o l’endemà.

d) Els adverbis demostratius poden designar una localització per referència a un lloc equivalent en el discurs previ, de manera que passen a tenir un valor anafòric semblant al del pronom hi. Els adverbis demostratius més usuals amb aquest valor són els de llunyania: Es va exiliar a Mèxic i allí va publicar alguna de les seves obres més importants; Si aneu més cap al sud, notareu que allà tenen costums molt diferents.

L’adverbi allà presenta un valor temporal quan s’usa, precedint una expressió temporal, per a remarcar-ne la llunyania o referir-se a un temps al voltant del moment designat: Això ocorregué allà a l’any 1908; No torneu fins allà a la tardor; Arribaran allà a tres quarts de vuit.

e) Els demostratius de proximitat poden referir-se a un element que es diu tot seguit i tenir, doncs, un valor catafòric: El meu consell és aquest: que no diguis res a ningú; La situació es podria resumir d’aquesta manera: el sector està patint una crisi gravíssima.

Notem que en el cas dels pronoms, la proximitat immediata es pot expressar amb això i també amb açò, en parlars amb sistema ternari: Li digué literalment això: «No vals per a aquesta feina»; I recordeu sempre açò: qui té un amic té un tresor.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona