11.3.1 Les classes de possessius



demostratiu
dķctic textual
possessiu
possessiu ąton
possessiu tņnic

La llengua disposa de dues sèries d’elements: els possessius tònics, que presenten un ús general i productiu (el meu pare), i els possessius àtons, molt usuals antigament, però que avui han quedat reduïts a contextos molt limitats (mon pare). Les formes tòniques solen anar precedides de l’article definit.  

a) Els possessius tònics mostren flexió de gènere i nombre, amb què concorden amb el nom que acompanyen (la seva bicicleta, els meus patins). Presenten, per tant, formes referides a les tres persones del singular (les referides a un únic posseïdor) i a les tres persones del plural (les referides a diversos posseïdors). El quadre 11.3 recull les formes que adopten els possessius tònics.

Les formes meva, teva i seva predominen, a grans trets, en els parlars orientals, i meua, teua i seua, en els occidentals i en septentrional. L’alguerès, en canvi, presenta per al femení les formes antigues mia, tua, sua (per al singular) i mies, tues, sues (per al plural).

A més dels possessius tònics generals, la llengua disposa del possessiu de tercera persona del plural llur, que presenta flexió de nombre: llur amic (‘l’amic d’ells o d’elles’), llurs amics (‘els amics d’ells o d’elles’).GIEC En l’actualitat, el possessiu llur s’usa habitualment en septentrional i, en la llengua general, és propi dels registres molt formals.

Aquest possessiu s’anteposa al sintagma nominal i li atribueix un valor definit sense que calgui la presència d’un determinant. D’acord amb el significat de llur, aquest possessiu pot emprar-se en lloc de la forma seu quan aquesta té el valor ‘d’ells o d’elles’, però mai quan significa ‘d’ell o d’ella’: Hem vist els senyors Palau amb llur fill i llurs filles (‘el seu fill i les seves filles’); He vist la senyora Palau i el seu fill (i no pas He vist la senyora Palau i llur fill). D’altra banda, l’antecedent de llur pot ser no humà: El Segre i l’Ebre confonen llurs aigües; Aquests mots i llurs derivats s’escriuen amb ç. n

b) Els possessius àtons són determinants definits sense accent de mot. El quadre 11.4 recull les formes que adopten els possessius àtons.

Els possessius àtons tenen posició prenominal, no admeten l’anteposició de l’article ni de cap altre determinant o quantificador i concorden en gènere i nombre amb el nom que especifiquen: mon pare, sa casa, ta filla. Les formes del plural dels possessius àtons (mos pares, tes filles, ses germanes) poden ser considerades residuals. A més, únicament els possessius àtons de tercera persona poden fer referència a més d’un posseïdor: He vist els fills de can Sala fumant. Ja ho sap son pare? Els de primera i segona persona presenten exclusivament formes referides a les persones gramaticals del singular.

En l’actualitat, els possessius àtons tenen un ús molt restringit. Formen sintagma nominal amb uns quants noms de parentiu, especialment els que indiquen relacions ascendents (pare, mare, tia) i amb més variació si es refereixen a altres relacions de parentiu (germana, cosí, nebot): ma mare, ton pare, ta tia, ses nebodes, ta cosina. En tots aquests casos, és igualment possible, i fins i tot més general, l’ús dels possessius tònics precedits de l’article: el meu pare, el meu germà.

A més, els de tercera persona (i de segona de cortesia) s’empren en fórmules protocol·làries, sense que se’n desprengui cap interpretació de possessió o pertinença: ses majestats els Reis de l’Orient, Sa Santedat, ses senyories.

També apareixen en alguns parlars amb el nom casa (Vine a ma casa) i en l’expressió temporal negativa en ma/ta/sa vida. I es conserven encara en alguna dita: Cada terra fa sa guerra.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona