11.3.2 Característiques dels possessius tònics



demostratiu
dķctic textual
possessiu
possessiu ąton
possessiu tņnic

Els possessius tònics presenten característiques d’ús que els aproximen als pronoms personals i d’altres que els diferencien dels pronoms personals i també dels altres determinants nominals.

a) Com ocorre amb els pronoms personals, els possessius de primera i segona persona són díctics, mentre que els de tercera són anafòrics. Els possessius de primera persona designen l’emissor (la meva cançó, unes cançons meves) o una pluralitat que inclou l’emissor (la cançó nostra, les nostres cançons), mentre que els de segona designen el receptor (la teva cançó, unes cançons teves) o una pluralitat que inclou el receptor o receptors (la vostra cançó, les vostres cançons).

Els possessius vostre i seu són emprats per a la segona persona de cortesia. Així, vostra i seva equivalen a de vós i de vostè, respectivament, en Com es troba avui la vostra/seva muller?

b) Els possessius equivalen sintàcticament a un complement del nom encapçalat per de. Podem dir el fill de l’Albert i, amb el mateix valor, el seu fill o un fill seu.

Tal com passa amb els complements introduïts per de, els possessius assumeixen altres funcions diferents de la de complements del nom; concretament, poden funcionar com a atribut en una copulativa de caracterització (El llibre és seu o El llibre és d’ella), com a predicatiu obligatori (La consideren seva, aquesta terra), com a complement de certes preposicions tòniques o locucions prepositives (darrere seu o darrere d’ella) i, més esporàdicament, com a complement adjunt que expressa l’agent (Això és fet seu o Això és fet de l’avi).

c) Dins del sintagma nominal definit, el possessiu tònic pot anar davant del nom (els nostres records) o darrere del nom (els records nostres), segons quines siguin les propietats del sintagma i segons si es vol remarcar o posar un cert èmfasi sobre el posseïdor. També pot aparèixer en sintagmes amb el nom sobreentès (Queda’t el teu llibre i torna’m el meu) o darrere d’un pronom demostratiu que modifiquen (açò seu, això nostre, allò vostre).

En general, els sintagmes indefinits porten el possessiu postnominal, tot i que hi ha en aquest punt clares diferències entre parlars. Així, en gironí i en altres parlars centrals tant és possible un amic meu com un meu amic. El possessiu prenominal també es troba amb determinats quantificadors indefinits (cap meu alumne, algun meu alumne). En aquestes construccions el nom del sintagma nominal ha de ser un terme de parentiu o que designi relació de veïnatge, d’amistat, professional, etc.: un seu cunyat, unes meves veïnes, una meva col·laboradora.

d) Els possessius tònics no poden encapçalar tots sols el sintagma nominal (no és possible, per exemple, meu pare o seves amigues). Així, la determinació de la referència del sintagma nominal va a càrrec d’un article definit (el teu secretari), un article indefinit (un parent meu), un demostratiu (aquest teu aplom) o un quantificador (algun deixeble seu, cap veïna meva, tres socis teus). Només poden aparèixer sense cap determinant ni quantificador si van darrere del nom (Tinc coses vostres; Ets parent seu?).

En la llengua antiga, els possessius nostre i vostre sí que podien funcionar com a determinants i encapçalar un sintagma nominal definit, semblantment als possessius àtons: nostre pare, vostra mare. Aquest ús s’ha mantingut fins a l’actualitat en textos arcaïtzants i en determinades formes protocol·làries o religioses: Aquesta terra és nostra pàtria; Procurarem complaure vostra mercè/senyoria; El rei, nostre senyor, ens ha declarat la guerra; Que Nostre Senyor ens empari!

e) Els possessius prenominals solen referir-se a una entitat animada, però també poden referir-se a una d’inanimada: La Bíblia i les seves traduccions. Així, en una expressió com el seu origen, el possessiu seu pot remetre a una entitat masculina o femenina, singular o plural i, tot i que sol ser una entitat animada, també pot ser una d’inanimada: l’origen d’ell/d’ella/d’ells/d’elles, l’origen {del racisme / de la malaltia / dels humans / de les glaceres}.

Els possessius prenominals són compatibles amb altres modificadors del nom: el meu pobre veí, la nostra excursió a la vall d’Àneu; La seva família, que tants disgustos li va causar, ara li fa costat. No obstant això, les relatives especificatives són incompatibles amb un possessiu prenominal encapçalat per l’article definit, per la qual cosa resulta mal formada El teu amic amb qui he parlat m’ha fet bona impressió. En canvi, és possible si l’altre determinant és un demostratiu: Compadiu-vos d’aquest vostre súbdit que us implora perdó; Enyorem aquella seva capacitat per als negocis que tant ens admirava.

El possessiu prenominal introduït per l’article pot tenir un sentit afectiu quan acompanya noms propis: la meva Cristina, la vostra Dénia, el nostre estimat Sóller. D’altra banda, pot trobar-se en usos estilístics, com en La casa de nines tenia de tot: la seva sala, la seva cuina, les seves cortinetes… o El temps passava, amb els seus dies, els seus mesos i els seus anys. Un altre ús estilístic del possessiu és el que trobem en expressions com Fer-ho bé vol el seu temps, en què el possessiu pren el sentit indefinit (‘vol un cert temps’). Semblantment, Té la seva gràcia equival a Té una certa gràcia.

D’altra banda, l’adjectiu propi pot reforçar el sentit de possessió o pertinença dels possessius prenominals: Crearem el nostre propi àlbum digital; Els fills han de tenir la seva pròpia vida. L’ús d’aquest adjectiu, que només és acceptable en contextos contrastius, a vegades permet eliminar ambigüitats. En El compilador va incloure en l’antologia els seus propis poemes desapareix la possibilitat que els poemes siguin d’una persona diferent de l’expressada pel subjecte. Ja no hi ha, doncs, l’ambigüitat que trobem en El compilador va incloure en l’antologia els seus poemes. L’adjectiu propi pot aparèixer en sintagmes nominals que expressen possessió encara que no continguin un possessiu: El curs té l’objectiu de formar joves del país per ajudar-los a engegar el propi negoci; Ho va pagar amb la pròpia vida.GIEC

f) Els possessius postnominals solament poden designar entitats animades: seu en el color seu es refereix al color d’una persona o animal, mentre que en el seu color pot ser també el de la taula, el cel, etc. En posició postnominal, a més, els possessius poden coordinar-se: les propietats nostres i vostres, aquesta carta teva o seva. En canvi, si els possessius tònics són prenominals, la coordinació és de sintagmes: la seva carta i els vostres missatges, les meves propietats i les teves, els seus i els meus.

Tot seguit es donen els principals contextos en què el possessiu pot ser o ha de ser posposat.

— En els sintagmes nominals definits, l’ús del possessiu posposat aporta un matís lleugerament emfàtic i contrastiu, que no té el prenominal. Compareu Endreçaré les coses meves amb Endreçaré les meves coses Us presentaré els amics meus amb Us presentaré els meus amics.

— En els sintagmes nominals indefinits, el possessiu sol ser posposat, sense que això impliqui cap interpretació contrastiva afegida: uns quadres meus, unes quantes novel·les seves, qualsevol amic teu, poques queixes vostres. El possessiu també pot anar posposat en sintagmes definits que contenen un quantificador numeral o bé l’adjectiu altre (els tres fills vostres, l’altre fill teu), a més d’aparèixer davant del numeral o de altre (els vostres tres fills, el teu altre fill). Quan el nom és el·líptic o representat per en, apareix la marca partitiva de davant del possessiu (o de l’adjectiu que el precedeix): Visc en un de seu (, de pis); En té dos de meus (, de discos); N’he trobat uns de blaus seus (, de mitjons).

Aquesta preposició partitiva pot no aparèixer en parlars valencians i en eivissenc, malgrat que en els registres formals és preferible mantenir-la.

— En els sintagmes nominals sense determinant o quantificador, el possessiu es posposa. Es tracta de casos com ara les expressions vocatives (Dorm i reposa, reiet meu), els sintagmes nominals amb funció atributiva (Això no és feina meva; No t’hi fiquis, no és cosa teva) o expressions com en vida teva, a parer meu o casa meva (o ca meva).

L’expressió casa meva (o casa meua), tot i no dur determinant, té un sentit referencial paral·lel a ‘la casa on visc, on m’estic’ i pot aparèixer en posició de subjecte, atribut o complement verbal: Casa teva és més gran; Casa nostra és casa vostra; Des d’aquí es veu casa teva.

En l’oració La teva casa és més gran, el sintagma la teva casa s’interpreta com la casa que posseeixes, que has construït o dibuixat, i no necessàriament com la teva llar. L’expressió a casa (meva), a casa teva, etc., pot significar ‘els de casa meva/teva, la meva/teva família’: A casa (meva) som vegetarians, però a casa seva mengen carn. L’ús de casa sense possessiu, precedit de les preposicions a, de i, no tant, per és habitual, sempre que el context indiqui de qui és la casa de què parlem: Si no et trobes bé ves-te’n a casa; Aquells no es mouen mai de casa.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona