11.3.4 Absència de possessiu i altres vies per a expressar la possessió o la pertinença



article
article definit
article indefinit
article personal

Els possessius no són els únics elements que poden expressar possessió ni són sempre necessaris o possibles en contextos en què es vol expressar possessió o pertinença. En determinats contextos, el possessiu és prescindible, mentre que en d’altres és possible usar-lo, en alternança amb altres formes com ara certs pronoms, i en alguns altres no hi és acceptable. Per exemple, són igualment possibles l’oració No sé on he deixat l’abric, sense possessiu, i l’oració No sé on he deixat el meu abric, amb possessiu, tot i que la segona opció, com veurem, és marcada i té un ús més restringit.

Es prescindeix del possessiu en contextos força específics en què poden aparèixer noms de possessió inalienable sense que cap pronom representi el posseïdor, com recull i exemplifica el quadre 11.6.

a) Es prescindeix del possessiu en casos en què el nom que designa l’element posseït és de possessió inalienable i expressa una relació inherent de pertinença, com ara els relatius a parts del cos: cama, cap, cor, front, nas, dit, però també suor, sang, ànim, tarannà, caràcter, vida, etc. El significat d’aquests noms implica necessàriament l’existència d’un posseïdor, ja que expressen una relació de part-tot: El conill ha tret el cap (el cap és la part del tot, el conill). No podríem emprar aquí l’expressió el seu cap. Aquesta relació es dona també amb posseïdors inanimats. n

Els noms que designen parts del cos prescindeixen del possessiu en diferents contextos:

— Quan designen una part del cos que es pot moure voluntàriament i constitueixen el complement directe d’un verb agentiu que expressa l’acció que el subjecte fa amb la part del cos designada (acotar, alçar, girar, moure, obrir, tancar). Així, la presència d’un possessiu no és possible en El soldat va arronsar les espatlles, va acotar el cap, va aclucar els ulls i va cloure els punys, L’hostaler va arrufar el nas, Serrava les dents de l’esforç que feia o Aquest gos sempre remena la cua.

— Quan el verb expressa possessió, pèrdua o recuperació de possessió, el subjecte és un sintagma nominal que designa el tot (o posseïdor) i el complement directe format per un nom que designa una part del cos (o una propietat de l’individu en sentit ampli): La Gal·la té la cara ben rodona; Aleshores ells portaven els cabells curts; Va perdre la raó; Hi deixarem la pell; Finalment has recuperat el seny.

En un sentit metafòric podem dir Aquesta tradició té les arrels en la Renaixença. En aquest mateix context sintàctic, els noms d’objectes personals (o activitats pròpies de les persones) poden anar acompanyats del possessiu o prescindir-ne, que és la solució no marcada: La Gal·la té les (seves) joguines ben endreçades; Va perdre la (seva) cartera; Vam renovar la (nostra) targeta; Ho farem quan l’August hagi acabat la (seva) feina i tu les (teves) vacances.

Els noms que designen parts del cos no van amb possessiu, però demanen la presència d’un datiu en diferents contextos:

— Quan el moviment no es fa amb la part del cos expressada pel complement directe: Èdip es va treure els ulls amb els dits.

— Quan la part del cos designada correspon a un posseïdor altre que el subjecte (El soldat li va alçar els braços) o bé el sintagma nominal que designa la part del cos fa de subjecte (Els ulls se’m tanquen; El cor li batega de pressa). En aquest darrer cas, el moviment expressat pel verb s’interpreta com un moviment involuntari.

Amb tot, es pot usar el possessiu si el nom que designa una part del cos porta un modificador que en prediqui una qualitat: Vas estirar les teves cames morenes i ben tornejades; Va acostar-me els seus llavis molsuts.

La presència del possessiu no és necessària en un adjunt de mitjà o instrument que contingui un nom de possessió inalienable (Dibuixa amb la boca), però és possible si hi ha voluntat emfatitzadora, i aleshores fins i tot es pot reforçar amb l’adjectiu propi: El va matar amb les seves pròpies mans.

b) Els noms que designen objectes de l’esfera personal, com peces de roba (camisa, abric), objectes, espais o màquines que fem servir (ulleres, llit, habitació, cotxe) i activitats habituals (feina, vacances), solen prescindir del possessiu (Ja he trobat les ulleres). Tanmateix, tendeixen a mantenir-lo quan se’n vol remarcar el posseïdor enfront d’altres (Ja he trobat les meves ulleres, però no les teves).

c) Amb els noms de parentiu, que també són inherentment relacionals, es pot prescindir del possessiu sobretot si l’altre membre de la relació de parentiu està expressat en l’oració —per exemple, perquè n’és el subjecte (cf. La Laura acompanya el marit al futbol i La Laura acompanya el seu marit al futbol)— o bé si aquesta relació ja queda prou clara pel context pragmàtic (cf. Què fa la família? i Què fa la teva família?).

En general, els noms de parentiu com pare, mare, avi o pares s’usen sense possessiu quan la relació possessiva és clara contextualment, com ara quan parlem en l’àmbit familiar. Direm Pregunta-ho al pare si parlem, per exemple, amb un germà nostre, però direm Pregunta-ho al meu pare si parlem amb un company. Altres noms com germà, cosina o nebot, que normalment en l’àmbit familiar són substituïts pels noms que tenen aquests parents, solen portar un possessiu: Pregunta-ho a la teva germana; M’ho va dir la meva cosina. Pel que fa als noms marit (o home), muller (o dona), fill, pares, família, etc., en general, no cal que el possessiu expliciti l’individu amb qui s’estableix la relació de parentiu, ja que pot quedar sobreentès: Van atropellar en Ricard, però la (seva) dona no ho va saber fins l’endemà; Els menuts hi van anar amb la (seva) família. En aquest darrer cas, l’absència del possessiu pot assegurar la interpretació segons la qual els menuts hi van amb la seva pròpia família (i no pas amb la d’un altre de qui s’ha parlat).

d) L’absència del possessiu també es dona amb noms que expressen una relació tot-part, és a dir, una relació de possessió inalienable amb una entitat inanimada: Avui les botigues {tancaran la porta / abaixaran la persiana} una hora abans en senyal de protesta. Així, en He llogat aquesta bicicleta, però veig que els frens no van bé, la relació entre frens i bicicleta és clara i no es marca amb un possessiu.

e) L’ús del possessiu per a expressar l’objecte de noms deverbals i de representació pot resultar forçat. Així, en La seva elecció va ser molt comentada, el possessiu seva pot referir-se a un agent (la tria que algú va fer) o, d’una manera més forçada, a un pacient (la que es va fer d’algú), però és més difícil que pugui representar un objecte inanimat com ara un color, una marca o un tipus de vi. En aquest darrer cas, cal buscar altres vies: aquella elecció, l’elecció d’aquell vi, la tria que van fer. Semblantment, amb el nom de representació còpia, el possessiu pot referir-se a una persona, però no a l’objecte, de manera que en El retrat original i la seva còpia eren idèntiques, el possessiu pot referir-se a ‘la còpia d’algú’, però no es pot interpretar com ‘la còpia del retrat’.

Quan l’antecedent és inanimat, prescindim del possessiu si queda a prop, dins la mateixa oració: El mecànic, després de repassar el cotxe, ha dit que la reparació serà molt cara; El museu té problemes estructurals, però la junta de benefactors es farà càrrec de la restauració. Ara bé, és possible, tot i que no és freqüent, que seu representi un posseïdor inanimat: Els arquitectes que van visitar el teatre cremat no recomanen la seva restauració. En aquest mateix context, en lloc del possessiu podem recórrer al pronom en (Els arquitectes que van visitar el teatre cremat no en recomanen la restauració) o a altres solucions (Els arquitectes que van visitar el teatre cremat no recomanen restaurar-lo).

Malgrat això, hi ha contextos amb un antecedent inanimat en què només el possessiu és possible (i no pas el pronom en), com ara el títol d’una conferència o d’un estudi («La balneoteràpia i la seva evolució»; «Les tècniques pictòriques del retaule del Conestable i la seva restauració»), però també en oracions completes (Cal analitzar la documentació de l’ermita de Sant Mer i les característiques de la seva restauració). En aquests exemples, la coordinació de sintagmes afavoreix la presència del possessiu.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona