16.8 Els adverbis focals



adverbi d'aspecte
adverbi de lloc
adverbi de manera
adverbi de temps
adverbi focal
adverbi modal

Els adverbis focals indiquen que el constituent sobre el qual incideixen és informativament rellevant i s’usen per a precisar-lo o per a afegir-lo o contraposar-lo a uns altres de possibles o pressuposats. En l’oració Ha agafat només les pomes, l’adverbi només atorga un caràcter focal al sintagma nominal les pomes, de manera que aquest apareix destacat respecte al conjunt de coses que no han estat agafades.

A causa del caràcter focal, la majoria d’aquests adverbis poden incidir sobre qualsevol constituent oracional (Anirem només a Sueca; Ahir només vam poder visitar-lo; Només tranquil·lament aconseguiràs alguna cosa; El contacte era només telefònic) o sobre construccions com una oració de relatiu sense antecedent o la pròtasi d’una condicional (Podrà entrar al museu només qui s’hagi inscrit; Només si pagues amb antelació, podràs obtenir-ho).GIEC

Tenint en compte el significat i la funció sintàctica, se solen distingir quatre tipus d’adverbis focals: d’exclusió, d’inclusió, particularitzadors i d’aproximació, com mostra el quadre 16.7.GIEC

a) Els adverbis d’exclusió pressuposen un conjunt del qual s’exclou aquella entitat, propietat o situació designada pel sintagma sobre el qual incideixen. Aquest conjunt apareix explícit en De tots els assistents, només l’Enric duia corbata, però apareix implícit en Només l’Enric duia corbata. Indiquen exclusió els adverbis exclusivament, només, sols, solament, únicament i les locucions tan sols, tot just i i prou.

b) Els adverbis d’inclusió pressuposen l’existència d’altres entitats, propietats o situacions a més de l’assenyalada pel sintagma sobre el qual incideixen. Així, en l’oració El director va lloar fins i tot els seus detractors, els detractors s’inclouen en el conjunt de persones lloades. Expressen inclusió els adverbis àdhuc, fins, inclús, ni, també, tampoc i les locucions fins i tot, ni tan sols i i tot.

Els adverbis fins, àdhuc, inclús i i tot tenen un valor equivalent a fins i tot, però presenten certes diferències funcionals o de registre. Els adverbis fins i tot i inclús solen anteposar-se a l’element que modifiquen, encara que també admeten la posposició i aleshores formen un grup entonatiu a part: Estava tan enrabiat, que plorava, {fins i tot / inclús}. Per contra, els adverbis fins i àdhuc només s’usen anteposats, i la locució i tot, posposada: Estava tan enrabiat, que fins/àdhuc plorava; Estava tan enrabiat, que plorava i tot. L’adverbi àdhuc és un arcaisme propi dels registres molt formals. En canvi, l’adverbi inclús té escassa tradició en els registres formals, en els quals predomina fins i tot. n

La locució ni tan sols, o simplement ni, és la paral·lela negativa de fins i tot: No se n’adonà ni tan sols ell; No se n’adonà ni ell. Una oposició semblant a l’existent entre fins i tot i ni o ni tan sols s’estableix entre també, amb valor afirmatiu, i tampoc, amb valor negatiu: Van convidar també el seu germà; Tampoc no van convidar el seu germà. Tots dos adverbis admeten l’elisió del sintagma verbal quan s’usen en oracions coordinades o juxtaposades per a indicar inclusió respecte a l’entitat, la propietat o la situació assenyalada en la primera oració: Ens van convidar a nosaltres i al seu germà també; No ens van convidar a nosaltres; al seu germà tampoc.

A causa del seu caràcter negatiu, tampoc, ni i ni tan sols permeten que s’elideixi l’adverbi no quan ocupen una posició preverbal, encara que en els registres formals és més habitual que es mantingui: Ella tampoc (no) ho sabia; Ni ella (no) ho sabia; Ni tan sols ella (no) ho sabia.

c) Els adverbis particularitzadors s’usen per a destacar l’element que modifiquen (concretament, en concret, precisament, exactament, justament/just, especialment, sobretot) o bé per a rebaixar-ne la rellevància (merament, ni més ni menys, senzillament, simplement): Ens vam casar precisament en aquesta església; Parlàvem justament de tu; Se’n van anar justament/just) quan vam arribar nosaltres; Es limitava simplement a obrir la porta.

d) Els adverbis d’aproximació indiquen una quantitat poc precisa i gairebé igual, superior o inferior respecte a l’element que segueix. Tenen valor d’aproximació els adverbis almenys, quasi o gairebé, pràcticament i aproximadament, i les locucions pel cap alt/baix, tirant llarg/curt, si més no, ben bé, com a mínim/màxim, com a molt, a tot estirar, amb prou feines, a penes, si fa no fa, més o menys, o ni de bon tros, entre d’altres.

En els parlars baleàrics i en alguerès, almanco pot substituir almenys com a adverbi d’aproximació en els registres informals: Agafarem almanco les coses de menjar.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona