13. Els pronoms personals i els pronoms ho, en i hi

13.1 Introducció



duplicació pronominal
pronom de represa
pronom feble
pronom fort
pronom personal
pronom recíproc
pronom reflexiu

Els pronoms són elements gramaticals que poden referir-se a entitats humanes o no humanes, animades o inanimades.GIEC Les seves característiques sintàctiques i semàntiques permeten distingir diverses classes de pronoms: els personals (nosaltres, elles, em, etc.), el neutre ho i els adverbials en i hi, els demostratius (això, allò, açò), els quantificadors (algú, quelcom, res, cadascú, hom, etc.), els relatius (que, què, qui) i els interrogatius (què, qui). En aquest capítol es descriuen els aspectes formals i funcionals dels pronoms personals i dels pronoms ho, en i hi.      

Els pronoms personals poden ser forts o febles. Els forts tenen accent de mot: Ella sempre vol tenir raó; Parlaré amb ells. En canvi, els febles són elements clítics que formen una unitat fonològica amb el verb anteposant-s’hi o posposant-s’hi: El va veure; Ens va avisar; Va veure-la; Va avisar-vos. També són febles els pronoms adverbials en i hi i el pronom neutre ho, que no fan referència a les persones del discurs, però que presenten un comportament formal i sintàctic paral·lel al dels pronoms personals: Ell ve del teatre, i jo també en vinc; Encara no hi hem anat, allà; Estava content o no ho estava. En el quadre 13.1 es reprodueixen les dues sèries de pronoms, forts i febles, i es mostren entre parèntesis les variants que poden adoptar.

a) Els pronoms forts tenen accent de mot, ocupen les posicions pròpies d’un sintagma nominal (Elles vindran demà; No sabien res de nosaltres) i admeten certs modificadors, com ara l’adjectiu mateix (ell mateix), un numeral cardinal (vosaltres tres), un quantificador universal com tot i cadascun (tota jo, tots ells, cadascuna de nosaltres) o certs adjunts no restrictius (vosaltres, que sou dos; nosaltres, els valencians).

b) Els pronoms febles no disposen d’accent propi i, per tant, formen una unitat accentual amb el verb (és a dir, són clítics); poden anar anteposats al verb (el i me la en El conec de fa temps i Me la prendrà) o posposats (vos-la en Emporteu-vos-la). Pel fet de ser àtons, la majoria de pronoms febles adopten formes diferents condicionades pel context i, concretament, per l’anteposició o la posposició al verb, pel fet que apareguin o no combinats amb altres pronoms febles i pel tipus de contacte (vocàlic o consonàntic) que estableixen amb el verb i entre ells. El pronom feble paral·lel al pronom fort tu, per exemple, adopta una forma amb e inicial en Et dic una cosa, amb e final en Vull dir-te una cosa i, sense vocal, formant síl·laba amb la vocal següent o precedent del verb, en T’escric una cosa i Vull escriure’t una cosa, respectivament.

Actualització: 27/03/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona