13. Els pronoms personals i els pronoms ho, en i hi

13.2 Els pronoms personals



duplicació pronominal
pronom de represa
pronom feble
pronom fort
pronom personal
pronom recíproc
pronom reflexiu

Els pronoms personals són elements nominals definits que designen una persona o entitat coneguda o identificable, com ocorre amb els sintagmes nominals que contenen un determinant definit (l’article definit o un demostratiu, entre d’altres) o amb els noms propis. Així, podem referir-nos a una mateixa persona dient: {Ella / La teva amiga / La Marta} no vindrà.

Els pronoms personals estableixen distincions relacionades amb la persona (primera, segona i tercera), el nombre (singular i plural) i el gènere (masculí i femení); a més, alguns pronoms estan marcats quant al cas (recte i oblic, en els pronoms forts, i acusatiu i datiu, en els pronoms febles) i al caràcter reflexiu (o recíproc) de la construcció en què apareixen. El pronom fort mi, per exemple, és un pronom de primera persona del singular, té cas oblic i pot aparèixer en construccions reflexives. També és de primera persona del singular el pronom jo, però, a diferència de mi, té cas recte i no pot aparèixer en construccions reflexives. Aquestes oposicions es resumeixen en el quadre 13.2, en què els pronoms s'agrupen segons que siguin forts o febles.a) Els pronoms personals són de primera, de segona o de tercera persona segons que es refereixin a l’emissor (o un conjunt que l’inclou), al receptor o a qualsevol altra persona o entitat.

Els pronoms de primera persona (els forts jo, mi i nosaltres i els febles em i ens) i els de segona persona (el forts tu, vostè, vós, vosaltres i vostès i els febles et i us) són pronoms díctics: designen directament els participants en l’acte de parla (l’emissor i el receptor). Per tant, tot i que hi equivalen, no substitueixen cap nom o sintagma nominal que hagi aparegut en l’oració o el discurs.GIEC Notem, per exemple, que els pronoms tu i me d’oracions com Tu no tens raó i Doneu-me la bicicleta designen el receptor i l’emissor, respectivament, i no podrien ser substituïts per cap altre element i, per tant, tampoc no en substitueixen cap.

En canvi, els pronoms de tercera persona (els forts ell, ella, si, ells i elles, i els febles el, la, li, es, els, les i els) són anafòrics, és a dir, remeten a un element de l’oració o del discurs, anomenat antecedent, amb el qual estableixen una relació d’identitat i amb el qual concorden en gènere i nombre. Així, en Treu les maduixes i posa-les a la nevera, el pronom les de la segona oració coordinada té com a antecedent el sintagma nominal les maduixes de la primera i adopta la forma de femení plural perquè l’antecedent és femení plural.

Excepcionalment, els pronoms de tercera persona poden ser usats amb valor díctic. En una oració com ara Parleu-ne amb ella, el pronom ella té un caràcter díctic si es refereix a una persona que està en el context de l’enunciació i que es pot assenyalar amb un gest o una mirada, però que queda exclosa com a participant en l’acte de parla.

L’antecedent sol precedir discursivament el pronom, com en els casos anteriors, i menys freqüentment fa referència a un element que apareix tot seguit en l’oració. En el darrer cas es parla de catàfora, com en Si no li diem res, el metge no vindrà, en què el pronom li de la subordinada s’interpreta en relació amb el metge de l’oració principal, que apareix a continuació.

Cal notar que els pronoms forts de tercera persona ell, ella, ells i elles presenten certes restriccions per a designar entitats no humanes, enfront dels pronoms febles de tercera persona el, la, els i les, que poden referir-se sense restriccions tant a entitats humanes com a entitats no humanes o inanimades. Així, el pronom feble el de No el veig pot designar una persona (On és el teu germà? No el veig), un animal (On s’ha amagat el gos? No el veig) o una cosa (On has deixat l’abric? No el veig). En canvi, el pronom ell de Està amagat darrere d’ell designa una persona.

b) La propietat de nombre se superposa a la de persona. A cada persona s’estableix una oposició entre el singular i el plural, excepte en el cas dels pronoms reflexius si i se. Els pronoms de primera persona del singular (jo, mi; em) designen l’emissor de l’acte de parla i els de primera persona del plural (nosaltres; ens) es refereixen a l’emissor més una o unes altres persones, entre les quals es pot trobar o no el receptor. D’una manera paral·lela, els pronoms de segona persona del singular (tu; et) designen el receptor i els del plural (vosaltres; us) es refereixen als receptors o a un conjunt de persones entre les quals hi ha almenys un receptor i s’exclou l’emissor. Els de tercera persona del singular (ell, ella; el, la, li) designen una persona que no participa en l’acte de parla o una altra entitat i els del plural (ells, elles; els, les; els) designen més d’una persona o entitat de la mateixa naturalesa.

Els pronoms inherentment reflexius (si i es) poden referir-se a una única persona (Li agrada pentinar-se a si mateixa) o a més d’una persona (Els agrada pentinar-se a si mateixes).

c) Pel que fa al gènere, només hi ha pronoms diferents per al masculí i el femení de tercera persona, concretament, els pronoms forts ell, ella, ells i elles, i els febles d’acusatiu el, la, els i les. Són masculins els pronoms ell, ells, el i els (i les variants formals dels pronoms febles lo i los) i són femenins els pronoms ella, elles, la i les. La resta de pronoms són masculins o femenins segons les persones que designen: jo sol, jo sola; nosaltres sols, nosaltres soles; Et trobo més prim; Et trobo més prima; Es troba cansat; Es troba cansada.

d) El cas és una propietat que només té marca en alguns pronoms i que té a veure amb la funció sintàctica que acompleixen. En els pronoms forts de primera persona del singular s’estableix una distinció entre el cas recte o nominatiu, associat bàsicament a la funció de subjecte (jo), i el cas oblic, restringit a contextos en què el pronom funciona com a complement d’una preposició (mi): Jo he escrit la carta; La carta és per a mi. El pronom reflexiu de tercera persona si, com ocorre amb mi, només pot funcionar com a complement d’una preposició i, doncs, presenta cas oblic: Sempre parla de si mateix.

En els pronoms febles, els de tercera persona no reflexius estableixen una oposició de cas entre l’acusatiu (el, la, els, les), associat a la funció de complement directe, i el datiu (li, els), associat a la funció de complement indirecte o a altres complements de datiu: Avui no hem vist en Xavier, però ahir sí que el vam veure (acusatiu); A en Xavier no li hem dit res (datiu).

Els altres pronoms forts i febles no presenten distincions específiques de cas, de manera que es poden usar amb les diferents funcions: Tu has escrit la carta (recte o nominatiu) i La carta és per a tu (oblic); Ahir sí que em van veure (acusatiu) i no em van dir res (datiu); Ahir sí que et vaig veure (acusatiu) i no et vaig dir res (datiu).

e) Els pronoms personals també adopten a vegades formes diferents relacionades amb el seu caràcter reflexiu (o recíproc), cosa que els permet tenir com a antecedent el subjecte de l’oració en què apareixen. Són inherentment reflexius el pronom fort de tercera persona si i el pronom feble de tercera persona es: En Pere parlava de si mateix; El nen es pentina.

En sentit contrari, no són reflexius el pronom fort jo i els altres pronoms febles de tercera persona (el, la, els, les; li, els). La resta de pronoms poden ser reflexius o no ser-ho segons el context, incloent-hi també els altres pronoms forts de tercera persona (ell, ella, ells, elles). El pronom ell, per exemple, té un sentit reflexiu en una oració com En Pere sempre parlava d’ell mateix, en què apareix modificat per l’adjectiu identificador mateix, però no és reflexiu en La Marta sempre parla d’ell. Tots els pronoms reflexius de plural (ens, us i es) també poden funcionar com a recíprocs: Es van criticar mútuament.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona