13. Els pronoms personals i els pronoms ho, en i hi

13.3 Els pronoms personals forts



duplicació pronominal
pronom de represa
pronom feble
pronom fort
pronom personal
pronom recíproc
pronom reflexiu

Els pronoms personals forts (jo, mi, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, vostè, vostès, vós, ells, elles i si) són formes tòniques que equivalen a sintagmes nominals i es refereixen a les persones del discurs. Així, admeten els adjectius intensificadors mateix i sol (vosaltres mateixos, jo (tota) sola) i adjunts no restrictius (tu, la del monopatí; ella, que és castellonenca). A més, la majoria poden fer de subjecte (Tu ho has volgut) i admeten la coordinació amb un sintagma nominal (ella i el seu entrenador, els alumnes i tu).

Els pronoms de primera persona mi i el de tercera reflexiu si tenen un comportament diferent de la resta perquè no tenen cas recte i, doncs, no poden fer de subjecte. D’altra banda, la forma de segona persona vós té un comportament més restringit que altres pronoms forts.

Des del punt de vista comunicatiu, l’ús dels pronoms personals forts tot sovint suposa una opció marcada respecte a altres possibilitats, com l’elisió o l’ús de pronoms febles. El quadre 13.3 recull les diverses funcions que poden fer els pronoms personals forts.

a) En certs contextos, la posició de subjecte és ocupada per un pronom fort, tot i que en català el subjecte oracional sol ser el·líptic, perquè és interpretable a través de la flexió verbal. L’aparició del pronom fort com a subjecte es vincula a diferents funcions comunicatives:

— Afegeix èmfasi, com es pot constatar comparant Hi hauràs d’intervenir amb Tu hi hauràs d’intervenir o Hi hauràs d’intervenir tu.

— Serveix per a identificar l’element a què ens referim si el context provoca ambigüitat. Per exemple, l’ús del pronom de subjecte jo o bé ell o ella permet eliminar l’ambigüitat de la forma verbal tenia, que pot ser de primera o de tercera persona, en Quan ens vam conèixer, tenia quinze anys (jo tenia quinze anys o ell/ella tenia quinze anys).

— Pot expressar un contrast en situacions en què el subjecte ha de ser explícit, com ocorre en les oracions coordinades amb subjectes diferents: Tots dos vam arribar tard: ell va arribar a les sis i jo vaig arribar a les set; Hi havia els Llobera: ella no va parar de parlar, ell no va obrir la boca.

b) Amb les funcions de complement directe i indirecte, trobem un pronom feble duplicat amb el corresponent pronom fort precedit de la preposició a. La duplicació és obligatòria amb pronoms de primera i segona persona: Només em va veure a mi o Només et va veure a tu (i no Només va veure a mi/tu). Pel que fa a la tercera persona, en certs parlars es pot produir duplicació o no en situacions d’èmfasi contrastiu: Només l’hem convidat a ella; Només a ella hem convidat, perquè ell és a l’estranger. n

En tots els parlars, es pot prescindir del pronom feble en el cas de les oracions clivellades amb que i se’n prescindeix en les clivellades amb relatiu: És a mi que (em) van cridar; És a tu a qui ho vaig donar (i no És a tu a qui t’ho vaig donar). n

En construccions amb duplicació la presència del pronom fort fa ressaltar la persona designada pel pronom per sobre d’altres persones: Et necessito a tu, L’han contractat a ell o Ens ho concediran a nosaltres (‘de tots els coneguts, et necessito a tu’, ‘de la llista de candidats, ell ha resultat contractat’, ’de tots els sol·licitants, ens ho concediran a nosaltres’). Una oració com Et necessito a tu implica que l’emissor necessita només el receptor, mentre que Et necessito no implica que no necessiti també altres persones.

c) Amb els datius benefactius i de possessió també podem trobar la duplicació del pronom feble amb un pronom fort: Li he fet un pastís a ell; M’has estirat els cabells a mi.

d) Amb complements de règim i amb altres classes d’adjunts es pot usar el pronom fort, però en aquests casos no es dona mai duplicació amb pronom feble: Sempre pensa en vosaltres; Ho ha fet per mi.

A vegades hi ha alternativa entre pronom fort i feble, com en el cas del complement de règim expressat per d’ell o per en en un cas com —No parlis tant del teu fill, que embafes. —{Parlo d’ell / En parlo} perquè no l’oblideu a l’hora de triar els jugadors. I el mateix ocorre entre l’adjunt de companyia amb ella i hi en No ballaré amb ella mai més i No hi ballaré mai més.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona