13. Els pronoms personals i els pronoms ho, en i hi

13.6 Alteracions en les formes verbals i variants fonètiques dels pronoms



duplicació pronominal
pronom de represa
pronom feble
pronom fort
pronom personal
pronom recíproc
pronom reflexiu

La unió de verb i alguns pronoms febles o de pronoms entre si pot provocar alteracions relacionades amb els processos de formació de síl·labes.GIEC

L’adjunció de pronoms febles darrere el verb pot comportar certes alteracions fonètiques en la forma verbal que, segons el cas, van acompanyades de canvis de forma dels pronoms. En uns casos responen a l’extensió de processos fonològics regulars propis de final de mot, i en d’altres, a les elisions i els segments de suport específics que afecten determinades formes d’imperatiu. Tot seguit, n’enumerem els casos més importants, que es donen principalment en la llengua oral i tenen una incidència variable segons els parlars. Tots aquests fenòmens s’eviten en els registres formals. n

a) Oralment, en tots els parlars, llevat de la majoria de parlars valencians, és bastant generalitzada l’elisió de la -r final en els infinitius plans quan el pronom posposat al verb comença per consonant: S’entesta a convence’l; Hem quedat per coneixe’ns (en comptes de les solucions formals convèncer-lo i conèixer-nos).

L’elisió tampoc no és estranya en altres infinitius davant combinacions de clítics pronominals encapçalades pels pronoms de plural: Es moria de ganes de di-us-ho; No tenim més remei que anà’ns-en; Va fe’ls-hi com havien quedat (per les solucions formals dir-vos-ho, anar-nos-en, fer-los-hi).

És pròpia de la parla espontània d’alguns parlars l’elisió de la -r final en qualsevol infinitiu i davant qualsevol pronom o combinació pronominal: portà-los o portà’ls (notem la variació de la forma pronominal segons el parlar). Aquesta elisió no és acceptable en els registres formals.

b) És específica de les formes velaritzades de la segona persona del singular d’imperatiu (digues, estigues, sàpigues, tingues, vulgues) l’elisió regular de la -s final, amb els canvis que això pot provocar en la forma dels pronoms: Digue’m la veritat; Estigue’t quiet; Sàpigue-ho d’una vegada!; Tingue-ho present; Vulgue’ns-ho acceptar (per les solucions respectives més formals digues-me, estigues-te, sàpigues-ho, tingues-ho i vulgues-nos-ho).

c) En diversos parlars, els verbs amb la segona persona del singular d’imperatiu acabada en la consonant del radical (ajup, cull, cus, empeny, fuig, mor, promet, rep, torç) manifesten una tendència a evitar el contacte de la consonant final del radical i la del pronom mitjançant una e de suport afegida al radical: ajupe’t, culle-les, cuse-li, empenye-la, fuge’n, more’t, promete’m, rebe’l, torce’ls (en lloc de les solucions generals en els registres formals ajup-te, cull-les, cus-li, empeny-la, fuig-ne, mor-te, promet-me, rep-lo, torç-los).

Es pot observar la mateixa tendència en els verbs incoatius, que en la segona persona del singular d’imperatiu presenten l’increment del radical -eix-: destrueixe’n, imprimeixe-ho, vesteixe’t (per les solucions generals en els registres formals destrueix-ne, imprimeix-ho, vesteix-te).

En alguns parlars baleàrics i septentrionals, en la parla espontània es dona un desplaçament de l’accent a la darrera síl·laba del grup format pel verb i el pronom o pronoms posposats: porta’l (pronunciat amb accent damunt la a), posau-n’hi (amb accent damunt la i), porta-me’n (amb accent damunt la e). Tanmateix, l’accent no sempre recau sobre els pronoms femenins la i les, i aleshores es desplaça cap a la síl·laba que els precedeix: posa-la/les (amb accent damunt la a final del verb) i posa-te-la/les (amb accent damunt la e del pronom te).

D’altra banda, hi ha alteracions relacionades amb la sil·labificació amb el verb que només afecten la forma dels pronoms:

d) Pel seu caràcter àton, la vocal dels pronoms ho i hi pot rebre pronúncies diferents segons el context: es pronuncia com a semivocal ([w] i [j]) quan el contacte amb el verb és vocàlic: mira-ho ([w]), hi havia ([j]).

A més, en alguns parlars el pronom ho es pronuncia amb una e seguida de la semivocal [w] quan s’anteposa al verb començat per consonant: ho mira ([ew]). Aquesta pronúncia es dona igualment en les combinacions m’ho, t’ho i s’ho: M’ho agafa ([mew]).

e) Els pronoms que darrere del verb formen síl·laba amb la vocal precedent d’aquest (agafa’m, agafa’n, agafa’ls, etc.), quan van davant del verb també poden formar síl·laba amb la vocal del mot precedent si no sil·labifiquen amb el verb: No en tinc (pronunciat No[n] tinc); Diu que els agafem (pronunciat Diu que[l]s agafem); Per què us han dit això? (pronunciat Per què[w]s han dit això?). Aquestes variants, però, no es reflecteixen en l’escriptura.

f) Segueix el principi d’economia pel qual els pronoms s’agrupen entre ells i amb el verb formant el menor nombre de síl·labes possible la combinació de Se us veu el llautó, ja que aquí el pronom us es pronuncia amb semivocal [w] i els dos pronoms formen una única síl·laba amb diftong. En les combinacions de la i hi, oralment és habitual l’elisió de la -a del femení (L’hi vaig dedicar), però en els registres formals és preferible mantenir la vocal; en aquest cas, hi es pronuncia com a semivocal [j] i els dos pronoms també formen una única síl·laba amb diftong: La hi vaig dedicar. n

g) Per a evitar el contacte entre sibilants, en diferents parlars també s’intercala una e de suport entre els pronoms acabats en la marca -s del plural i els verbs començats per [s], com s’indica tot seguit reproduint la pronúncia de la e ([ə]/[e], segons els parlars): Ens [ə]/[e] sap greu; Els [ə]/[e] cedim el torn. Aquestes pronúncies no tenen repercussió gràfica i s’eviten en els registres formals.

h) Semblantment, en les combinacions en què el segon pronom pot formar síl·laba amb el pronom següent o amb la vocal inicial, oralment s’evita el contacte de la -s del plural amb la consonant del pronom que la segueix, com s’indica en els exemples següents mitjançant la representació fonètica de la e (com a [ə] o [e], segons el parlar): No us [ə]/[e] m’ofengueu per tan poca cosa; Els [ə]/[e] n’hi posaran tres. En el cas del pronom en, aquestes pronúncies es poden reflectir gràficament mitjançant la forma reforçada. Així, al costat de la forma elidida (n’), que és la general i preferible, s’usa també la forma reforçada (en), d’acord amb la pronunciació de diferents parlars: Ens n’anem o Ens en anem; Els n’oferim tres o Els en oferim tres; Aneu-vos-n’hi o Aneu-vos-en-hi.

També és habitual d’evitar oralment el contacte intercalant-hi una e quan els pronoms la, les i li van precedits d’un pronom acabat en la -s del plural, encara que el resultat no es pugui reflectir ortogràficament per mitjà de cap forma pronominal: Ens [ə]/[e] la facilitaran; Us [ə]/[e] li quedeu la casa; Llegiu-vos-[ə]/[e]-la; Se’ns [ə]/[e] l’ha menjada, la carn. Aquestes pronúncies no transcendeixen a l’escriptura i s’eviten en els registres formals.

i) Quan les formes nos i vos estan situades entre un verb imperatiu en primera o segona persona del plural, respectivament, i un altre pronom, en la parla espontània, molts parlars les redueixen a una essa sonora [z], escrita ’s: Anem’s-en (per Anem-nos-en); Fixem’s-hi (per Fixem-nos-hi); Mireu’s-el (per Mireu-vos-el); Poseu’s-ho al cap (per Poseu-vos-ho al cap).OIEC Sense haver d’aparèixer en combinacions binàries, aquesta reducció també es dona en parlars centrals si el verb és pronominal, això és, si el pronom designa la mateixa persona que el subjecte; aleshores la essa sonora va seguida de la vocal de suport [ə]: Donem[zə] les mans (per Donem-nos les mans); Porteu[zə] (per Porteu-vos bé).

En parlars valencians i en part en tarragoní, ens i us en els registres informals poden ser substituïts per es i apareixen tant en posició anteposada com posposada al verb: Se n’anem (per Ens n’anem); S’heu volgut com a germans (per Us heu volgut com a germans); Porteu-se bé (per Porteu-vos bé). Aquestes formes s’eviten en els registres formals.

Actualització: 29/05/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona