13. Els pronoms personals i els pronoms ho, en i hi

13.7.5 La duplicació pronominal



duplicació pronominal
pronom de represa
pronom feble
pronom fort
pronom personal
pronom recíproc
pronom reflexiu

Parlem de duplicació pronominal quan un pronom feble d’acusatiu o de datiu concorre amb un constituent paral·lel en la mateixa oració que no està dislocat i, doncs, el pronom no actua com a pronom de represa.

Els pronoms febles d’acusatiu i de datiu apareixen duplicats amb els pronoms forts paral·lels precedits de la preposició a: Els ha vist a ells; T’ha parlat a tu.

Contràriament als pronoms d’acusatiu, els de datiu de tercera persona també poden aparèixer duplicant un sintagma preposicional de complement indirecte no pronominal. És el que ocorre, per exemple, en Aquest minuet li agradava molt a la meva professora de piano, en què el complement indirecte apareix duplicat (li i a la meva professora de piano).

En aquest cas de duplicació el pronom feble li es comporta més com una simple marca de concordança de datiu que no pas com un veritable pronom de represa, ja que el sintagma preposicional corresponent no es troba dislocat, a diferència del que ocorre en A la meva professora de piano li agradava molt aquest minuet (en què hi ha dislocació a l’esquerra) o en Li agradava molt aquest minuet, a la meva professora de piano (en què hi ha dislocació a la dreta).

La possibilitat que hi hagi o no duplicació depèn de diversos factors sintàctics i, en certs casos, s’incrementa en els registres informals, de manera que algunes duplicacions s’eviten en els registres formals.

a) La duplicació amb datiu és molt freqüent en tots els registres amb els verbs psicològics, amb els verbs que expressen necessitat o obligació, i amb verbs com acudir-se, passar o succeir, entre d’altres: A quina amiga teva li repugna l’olor de vinagre?; Si no ho fas tu, li tocarà fer-ho a un altre; Aquestes coses només li passen al teu home. Per a molts parlants, l’elisió del pronom donaria lloc a construccions forçades. Notem que en aquests casos el subjecte sol ser no animat, cosa que afavoreix l’anteposició del complement indirecte (animat) i la duplicació pronominal (A la seva mare no li convenen aquests disgustos).

b) La duplicació del datiu de possessió és obligatòria en construccions amb un verb inacusatiu (com caure, sortir, etc.) i un subjecte que designa una part del cos, o amb un verb intransitiu (com tremolar, pudir, etc.) i un subjecte que té una propietat inherent. El sintagma que expressa el posseïdor en aquesta relació sol anar anteposat (A l’Ona li han caigut les dents de llet; A la mestra li tremolava la veu), fet que provoca l’aparició del pronom, però si apareix en posició postverbal, la presència del pronom també es fa necessària (Les dents de llet li han caigut a l’Ona; Només li tremolava la veu a la mestra). n

c) En canvi, la duplicació del datiu de possessió és pròpia dels registres informals i no general de tots els parlars quan el complement directe és un sintagma nominal que expressa la part del cos posseïda: La Fina li ha pessigat les galtes a l’Elvira (al costat de la construcció més general sense duplicació La Fina ha pessigat les galtes a l’Elvira o l’alternativa La Fina ha pessigat les galtes de l’Elvira).

En els registres informals, especialment en valencià i a les zones urbanes del Principat de Catalunya, sobretot en la parla dels joves, s’observen duplicacions de complements indirectes de tercera persona amb verbs transitius: El mestre (li) va preguntar la lliçó a la Sara. Passa semblantment amb els verbs causatius i els de percepció en oracions com (Li) deixaran/faran triar un exercici a l’Esperança o (Li) havíem sentit dir això a l’àvia Filomena, i també trobem la duplicació en les oracions que contenen un datiu benefactiu: (Els) haureu de recitar un poema cada un als avis; (Li) va brodar unes estovalles a la núvia. En els registres formals s’evita aquesta duplicació. n

En els contextos descrits, la no duplicació, és a dir, l’absència del pronom de datiu, es veu afavorida en aquells casos en què el complement indirecte conté el quantificador universal tothom o un d’indefinit com ningú, algú o qualsevol. Si amb un verb psicològic com agradar és normal l’ús del pronom (Això li agradarà a la Susanna), és més fàcil elidir-lo en casos com els següents: Això agradarà a tothom; Això no agradarà a ningú; Això agradarà a qualsevol que hi estigui interessat. I si amb un verb que selecciona complement directe i indirecte, com regalar, és possible l’ús del pronom en un cas com (Li) he regalat un llibre al pare, és menys habitual en casos com No he regalat mai un llibre a ningú o Si això ho regales a algú, segur que no ho vol.

Actualització: 26/03/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona