14.3 El sintagma preposicional: estructura i funcions



preposició
preposició ątona
preposició intransitiva
preposició partitiva
preposició tņnica
preposició transitiva

Les preposicions es defineixen per la seva capacitat de seleccionar un sintagma nominal, amb el qual constitueixen un sintagma preposicional. Així, el sintagma preposicional inclou una preposició seguida normalment d’un sintagma nominal (a la cuina, amb una manta), però el complement també pot correspondre a altres categories gramaticals (des d’ahir, des que vas tornar) o pot restar implícit (davant). El sintagma preposicional no sol tenir especificadors, tot i que en alguns casos en pot tenir: simplement amb un moviment, molt lluny (de la mar). La taula 14.1 mostra l’estructura d’un sintagma preposicional.

Taula 14.1
Constituents del sintagma preposicional


a
) Com a especificadors d’un sintagma preposicional, hi poden aparèixer un adverbi de grau, tant quantitatiu (molt, gens, gaire, etc.) com altres classes d’adverbis o locucions adverbials (absolutament, totalment, ben (bé), etc.) o un adverbi focal (només, sols, també, justament, just, exactament, sobretot, fins (i tot), etc.): No són pas gaire lluny de la meta; Està absolutament en contra de la família; Ets ben a prop nostre; Ens reunirem només per triar els becaris; Han arribat exactament fins a la plaça.

Els sintagmes preposicionals que indiquen anterioritat o posterioritat en l’espai o el temps (abans, després), o situació lateral (a l’esquerra, a la dreta), també poden aparèixer precedits d’un sintagma nominal de mesura o d’un quantitatiu: Van arribar deu dies abans de les eleccions; Espereu-nos un poc abans de la frontera; Ho vam saber setmanes després de la seva desaparició; La connexió era 2 centímetres a la dreta.

b) El nucli del sintagma preposicional és una preposició, que pot requerir la presència del seu complement, en el cas de les transitives, o no, en el cas de les intransitives.

— Les preposicions transitives (a, amb, cap a, com a, de, des de, en, entre, fins a, per, per a, etc.) són les prototípiques. Diem Veniu a València o Ho hem sabut per vostès, però no es diu Veniu a o Ho hem sabut per, en què les preposicions s’usen sense complement. Són transitives les preposicions àtones, moltes de tòniques i les locucions prepositives.

— Les preposicions intransitives solen tenir significació locativa: arran, arreu, dalt, damunt, darrere, davall, davant, deçà, dellà, dins, dintre, enfront, enmig (i entremig), entorn, fora, lluny, prop (precedida normalment de a): El trobaràs darrere; Dins no hi ha res. També n’hi ha amb valor temporal, com abans i després: No sé si tornarà després.

c) El complement prototípic de les preposicions o locucions prepositives és el sintagma nominal (a la casa, contra els principis democràtics), però poden tenir altres complements, com recull i exemplifica el quadre 14.2.

— Generalment les preposicions o locucions prepositives van seguides d’un sintagma nominal: en aquell país, a la casa, sense diners, gràcies a la teva ajuda. La majoria de preposicions també poden regir un pronom personal fort (mi, tu, vostè, ell, si, nosaltres, etc.) o d’una altra classe (això, allò, qui, què, etc.).

Les preposicions que admeten un pronom personal en general seleccionen com a primera persona del singular la forma mi: a mi, contra mi, sense mi, per a mi, etc. En canvi, les preposicions malgrat, mitjançant i segons seleccionen la forma jo, però en aquest cas l’ús amb el pronom de primera persona sol ser poc habitual i sovint restringit a contextos contrastius: Això no és pas així segons tu sinó segons jo; Soc creient malgrat jo mateix. També s’usa jo i no mi amb preposicions amb valor d’exclusió, com ara excepte o menys: Ho sabien tots excepte/menys jo. El mateix s’esdevé en casos de coordinació com els següents: contra tu i jo o contra jo i tu, entre ells i jo o entre jo i ells.

Els parlars baleàrics tendeixen a no fer ús de mi i a usar la forma jo. Aquesta tendència és general quan el pronom segueix una preposició tònica (darrere jo, davant jo, sense jo) i és pròpia dels registres informals darrere de preposició àtona (amb jo, per jo).

— Trobem sintagmes adjectivals en certs casos en què la preposició introdueix un predicatiu: Presumíeu de forçuts; Me’ls van vendre com a bons; El tenen per boig.

— Amb les restriccions que imposa el seu significat, les preposicions poden tenir com a complements adverbis amb característiques nominals, com certs temporals (ara, ahir, avui, demà, enguany, mai, sempre, etc.) i els adverbis demostratius (ací, aquí, allí, allà). Per exemple, admeten adverbis temporals les preposicions de, des de i fins a (que es redueix a fins), per i per a: d’enguany, des d’ahir fins ara, per sempre més, per a avui mateix. Admeten adverbis demostratius les preposicions de, des de, fins, per i també cap i entre: d’allí, des d’aquí, fins allà, per allà, cap aquí, entre allí i l’altre edifici.

— Certes preposicions poden seleccionar un complement introduït per una altra preposició: damunt (de) la taula, darrere (de) la porta, dins (de) la capsa, arran de mar, abans/després de les quatre. D’altra banda, les preposicions intransitives (davant, darrere, dins, etc.) poden funcionar com a complement de preposicions locatives que expressen origen (de, des de), trajecte (per) o destinació (fins a i, en menor mesura, cap a): {de / des de / per / fins a / cap a} dins la cova.

També els sintagmes preposicionals introduïts per entre poden ser complement de les preposicions de i per, encara que en aquest cas normalment es pot evitar la seqüència de preposicions: Les bicicletes passaven per entre les motos (o entre les motos); El president d’aquella reunió d’entre vint i trenta persones va delimitar la problemàtica (o de vint a trenta persones).

En determinats casos és possible que una preposició seleccioni com a complement un sintagma preposicional i es formi, així, una seqüència de dues preposicions: per davant la porta. Aquest tipus de seqüències o altres en què es produeix contacte entre preposicions presenten fortes restriccions i en la majoria de casos s’elideix una de les preposicions o es recorre a una construcció alternativa.GIEC

Són forçades o impossibles les seqüències de dues preposicions àtones (de + a, a + de, de + amb, etc.), sobretot si són idèntiques (de + de, en + en, etc.). En aquests casos s’elideix una preposició, com es pot comprovar en els exemples següents, en què apareixen entre claudàtors les seqüències amb les preposicions àtones: Anirem a Banyoles a més de Besalú [de + a Besalú]; El debat sobre les llistes electorals del partit se centra del tercer lloc en avall [se centra en + del tercer lloc en avall] (una altra solució, amb canvi de verb: El debat… afecta del tercer lloc en avall); Pensa en quin embolic t’has ficat [pensa en + en quin embolic t’has ficat].

— Amb certes limitacions, les preposicions poden prendre com a complement una oració, encapçalada per la conjunció que o algun altre element que encapçali una subordinada, si el verb es troba en forma finita (Entreu sense que us vegin; Segons com vagin les accions, en comprarem més o menys; Hem d’estalviar per a quan serem grans), o sense element subordinant si es tracta d’una oració substantiva d’infinitiu (Entreu sense fer soroll; Veniu a veure les obres).

Les preposicions àtones a, de, en i amb tenen un comportament peculiar quan seleccionen una oració subordinada substantiva. Davant d'una subordinada introduïda per la conjunció que, se silencien (elisió o caiguda de preposició): S'havia acostumat que tothom el conegués pel seu nom (cf. S'havia acostumat a aquell comportament); davant d'una subordinada d'infinitiu, en els registres formals, és preferible canviar les preposicions en i amb per a o deInsistia a tornar a la Xina (cf. Insistia en això); Confiem de/a concloure les obres aviat (cf. Confiem en l'acabament de les obres).

Segons les relacions que estableix, el sintagma preposicional pot realitzar diferents funcions sintàctiques, com recull i exemplifica el quadre 14.3.GIECCal notar, finalment, que els sintagmes preposicionals es poden coordinar: Serà una millora per als pagesos i per als funcionaris; Votaré a favor de la primera proposta, però en contra de la segona.GIEC Quan les preposicions són iguals, es pot suprimir la segona (i coordinar els complements) o no suprimir-la, segons que vulguem transmetre, respectivament, una interpretació unitària o distributiva dels complements. Així, en Han regalat un microones a la Lluïsa i en Pau es transmet preferentment la idea que la Lluïsa i en Pau, a aquest efecte, constitueixen una entitat mentre que en Han regalat un microones a la Lluïsa i a en Pau s’interpreta que es tracta de dos regals per separat, encara que també seria possible la mateixa interpretació que en el cas anterior.

Si els complements són pronoms personals, normalment no es pot suprimir la preposició: diem contra tu i contra mi, però no contra tu i mi (en tot cas contra tu i jo); però no és impossible per a ell i tu, amb ells i vosaltres, segons tu i ella, sense tu i jo.

Amb les locucions prepositives normalment se sol conservar només la preposició àtona final: Les despeses anaven per compte d’en Daniel i (per compte) de l’Helena; A desgrat d’aquestes paraules i (a desgrat) d’aquests fets, crec que podem continuar junts.

Cal esmentar també la possibilitat de coordinar preposicions i locucions prepositives diferents: La cervesa es fabrica amb i sense alcohol; D’aquesta manera millorarem la comunicació amb i des de les zones rurals; Un bon polític actua per, per a i des del poble.GIEC Són variants d’aquest fenomen la coordinació de locucions que només inclouen la preposició àtona final en la darrera locució (Les raons en contra i a favor de l’articulat són nombroses; Hi hauria problemes tant per sobre com per sota d’aquests mínims) i la coordinació de verbs o predicats de règim diferent, transitiu i intransitiu (Aquesta proposta conté –o consisteix en– elements molt heterogenis) o intransitius amb preposicions diferents (Aquesta previsió es basa (en) –però no coincideix amb– la que han fet els experts).

La supressió de la primera preposició és un fenomen normal quan els nuclis expressen parts d’un esdeveniment que es considera unitari o homogeni (pujar a i baixar de, entrada a i sortida de, entrar a i sortir de, origen en i destinació a): Als parcs d’atraccions està prohibit pujar o baixar dels vehicles si no estan completament parats; L’entrada i sortida de la ciutat ha estat tallada tot el dia; Hem d’entrar i sortir de l’edifici en mitja hora; La mesura representa una millora del trànsit amb origen o destinació al centre de la ciutat.

Actualització: 19/06/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona