14.4.2 La preposició a encapçalant el complement directe



preposició
preposició ątona
preposició intransitiva
preposició partitiva
preposició tņnica
preposició transitiva

Com a norma general, el complement directe se situa immediatament després del verb i no apareix precedit de cap preposició: L’Anna regalà un llapis al seu cosí; Els meus amics no han pogut saludar la vostra germana; Abraham oferí el seu fill Isaac a Jahvè. El complement directe es diferencia així del subjecte, que ocupa típicament la posició preverbal, i del complement indirecte, que va sempre precedit de la preposició a i se situa normalment darrere del complement directe, si n’hi ha.

Els casos que s’allunyen d’aquesta situació prototípica afavoreixen l’ús de la preposició a, que és una marca que ajuda a identificar el complement directe i diferenciar-lo del subjecte. Es tracta de construccions en què el complement directe designa una o més persones per mitjà d’un element pronominal (Em vol enganyar a mi, però a tu també; No estima (a) tothom) o bé construccions en què s’altera l’ordre bàsic dels constituents oracionals, especialment si el canvi d’ordre pot provocar ambigüitats entre el subjecte i el complement directe (Als teus veïns no els convidaran a la festa enfront de Els teus veïns no els convidaran a la festa). Els principals usos de la preposició a davant de complement directe es mostren en el quadre 14.6.

Com a criteris generals, l’ús de la preposició a està relacionat amb el tipus de complement directe, la posició del subjecte i del complement directe i amb el caràcter animat o inanimat de l’un i de l’altre.

a) La preposició a apareix d’una manera obligatòria o opcional en contextos en què el complement directe és animat i com a tal s’aproxima a les característiques del subjecte i, en alguns casos, s’hi podria confondre.

— La preposició a és optativa amb quantificadors pronominals referits a persones com ara tothom, cada u, cadascú, qualsevol, ningú o algú: D’un temps ençà critica (a) tothom; Acompanyaré (a) qualsevol dels components del grup; De la meva colla, no he vist (a) ningú; Em sembla que això pot perjudicar (a) algú de la teva família.

Ara bé, en el cas de algú (o la variant qualcú) no se sol usar la preposició quan aquests pronoms indefinits no designen un membre d’un conjunt conegut, com mostra la presència del mode subjuntiu en la relativa de les oracions següents: Ben segur que deus conèixer algú que et pugui ajudar.

Certs quantificadors quantitatius (molts, pocs, bastants, etc.) i indefinits (uns quants, uns, uns altres, etc.) en plural o algunes expressions quantificades del tipus més d’un o més de quatre, poden adquirir un comportament pronominal i llavors assoleixen el sentit de ‘molta gent, moltes persones’. En aquest cas es recorre a la preposició a: Això afectarà a molts.

— La preposició a també apareix en contextos en què el subjecte postverbal ocupa una posició contigua al complement directe i tots dos designen entitats igualment animades o inanimades: Diuen que rellevarà a l’alcalde una regidora del seu mateix partit; No hauria de poder vèncer mai a la raó la força bruta. Passa també quan el subjecte designa una entitat inanimada, i el complement directe, una d’animada: És preocupant veure com ha enfonsat a l’acusat la teva declaració. La presència de la preposició permet al subjecte aparèixer entre el verb i el complement, una posició no habitual: Si no va vèncer la força bruta a la raó, va venir de poc.

En aquests casos, sovint és una opció preferible canviar l’ordre dels mots: Si la força bruta no va vèncer la raó, va venir de poc.

— En relatives especificatives, emprem qui precedit de a quan el seu antecedent és animat i, a més, el subjecte de la relativa és postverbal i mostra les mateixes propietats de persona i nombre que l’antecedent del relatiu: Coneixes la persona a qui ha contractat l’Anna?

També el relatiu compost el qual va precedit de la preposició a, principalment per a evitar l’ambigüitat amb el subjecte: Presentarà la documentació la seva advocada, a la qual acompanyarà la procuradora de l’empresa; Van jutjar els enemics als quals havien vençut.

b) El canvi en la posició prototípica dels constituents oracionals també afavoreix l’aparició de la preposició a amb animats.

— El relatiu qui va precedit de la preposició a en les relatives explicatives amb antecedent: Hem parlat amb en Pau, a qui resulta que coneixeu tots en aquest poble. També és possible l’ús de la preposició si qui encapçala una relativa sense antecedent en funció de complement directe. En aquest cas, l’ús de la preposició es veu afavorit si la relativa fa referència a una persona concreta: Has de trobar (a) qui et va comprar el cotxe (cf. Has de trobar qui et compri el cotxe).

Es fa servir preferentment la preposició amb verbs psicològics causatius com sorprendre o disgustar (Això ha disgustat a qui menys em pensava), i en contextos creadors d’ambigüitat. Comparem Despatxarà a qui arribi tard, que pren el sentit de ‘acomiadar’, i Despatxarà qui arribi tard, en el sentit de ‘servir els clients’ i en què la relativa sense antecedent és el subjecte oracional.

— La preposició a sol ser present davant d’un complement directe animat interrogatiu i exclamatiu que s’anteposa a la resta de constituents de l’oració. Els interrogatius i els exclamatius qui, quin i quants poden anar precedits de la preposició a quan formen part del complement directe. En el cas de qui i quin, la porten preferentment si pot haver-hi ambigüitat causada pel fet que el subjecte i el complement coincideixin en persona i nombre: A qui ha triat l’entrenador per al partit de demà? (però Qui heu triat per al partit de demà?); A quin jugador triarà en Miquel? (però Quins jugadors heu triat per al partit de demà?); Mira a quines ballarines acompanyen aquests músics (però Mira quines ballarines acompanya aquest pianista). Passa semblantment amb l’interrogatiu quants si forma part d’un complement directe animat: A quantes creus que sorprendrà aquesta proposta? (pel tipus de verb: psicològic causatiu); A quantes persones atenen diàriament, en aquest servei? (pel fet que subjecte i complement directe són en la mateixa persona i nombre). En canvi, se sol prescindir de la preposició quan no hi ha ambigüitat, com en Quantes persones atens diàriament?

— Es marca també el complement directe humà o animat amb la preposició a en contextos en què aquest apareix dislocat a l’esquerra o a la dreta de l’oració i és reprès per un pronom feble: A molts escriptors això els irrita; Aquestes cabòries no els afecten, als altres mortals. Ocorre el mateix quan el complement directe és focalitzat a l’esquerra de l’oració (sense represa pronominal): Als socis, i no a la directiva, ha satisfet extraordinàriament aquesta decisió. La preposició davant del complement dislocat o focalitzat és obligatòria en casos com els anteriors, en què el verb és causatiu.

En altres casos de dislocació del complement directe humà o animat, la preposició desfà l’ambigüitat amb el subjecte: A les teves germanes les duran amb cotxe; Ja els han avisat, a tots els participants. En general, però, es prescindeix de la preposició si el verb té persona o nombre diferents dels del complement (i, per tant, el complement directe no es pot interpretar com a subjecte): Les teves germanes, nosaltres les durem amb cotxe; Avisa-la tu, la Magdalena.

En parlars baleàrics, en els registres informals la preposició s’usa amb qualsevol complement directe dislocat, també amb els que tenen un caràcter no animat: Colliu-les, a ses peres, que ja són madures; A ses tovalloles, posa-les dins es calaix.

— S’empra la preposició a per a marcar el complement directe animat que apareix posposat a un complement de règim (sobretot si aquest té una estructura complexa): No va poder convèncer d’estudiar literatura medieval a les filles (cf. No va poder convèncer les filles d’estudiar literatura medieval).

En el cas d’inanimats, la preposició a apareix davant del complement directe quan hi ha reordenació dels constituents oracionals per raons estilístiques i el complement directe apareix en posició preverbal mentre que el subjecte (sovint inanimat) és postverbal: A la salutació inicial sempre seguien unes paraules en record dels absents; A l’apatia habitual vencé l’esperança del triomf.

c) Quan un complement directe que porta la preposició a té el mateix comportament que un altre complement (en una coordinada o una comparativa, per exemple), aquest altre també accepta la preposició: T’han convidat a tu i als teus fills; Tenia intenció de deixar-nos enrere, tant a mi com a en Marcel com a la Clàudia; A tu t’estima tant com al seu fill. Per la mateixa raó de simetria també s’usa la preposició en les respostes a preguntes amb a qui (—A qui visitarà? —A la Mila).

La preposició apareix també en les construccions pseudoclivellades del tipus A qui ha afectat la manca de recursos ha estat al cinema.

En certs casos, el fet d’usar o no la preposició depèn de factors diferents: de la proximitat dels elements, del fet que l’element amb la preposició sigui el primer (com en els exemples anteriors) i del fet que l’element introduït per la preposició es refereixi o no a persones. Per això, són habituals els casos sense preposició, com ara Això afecta el país tant com a vós, Ho va fer sense escoltar les meves germanes ni a mi o Em retrataran a mi i la moto (‘a mi amb la moto’; cf. Ens retrataran a mi i a la moto ‘a mi amb la moto’ i també ‘jo i la moto per separat’).

Trobem la preposició a en construccions comparatives en què el verb és implícit i apareixen contigus el subjecte i el complement directe o tan sols apareix el complement directe: El plorava com una germana al seu germà mort; Això afecta el país més que no pas a la vostra família; L’estimava igual que a un fill. També les oracions coordinades afavoreixen l’elisió del verb i, consegüentment, la presència de la preposició de complement directe: Els fills havien vist els pares, però els pares als fills no.

d) En certs contextos de duplicació de complement amb un pronom feble, també s’usa la preposició a. És el cas dels pronoms personals forts que fan de complement directe: Em volen invitar a mi, però també a tu; Si això no us molesta a vosaltres, a nosaltres sí; No deixava de mirar-se a si mateix en l’espill. Com mostren els exemples anteriors, fora dels casos en què s’elideix el verb, els pronoms forts apareixen duplicats per un pronom feble.

L’ús de la preposició es generalitza a altres complements directes a banda dels pronoms personals forts, si apareixen duplicats per un pronom feble de primera o segona persona del plural: Aquesta qüestió ens ocupa d’una manera monogràfica a la gent de l’oficina; Únicament us han convidat als que formeu part de la junta directiva; Ens han avisat a totes tres; Us han mencionat personalment a cada un (de vosaltres). La preposició també apareix en un cas com Això és prou perquè el prenguin a un per lladre, en què el pronom indefinit un es troba duplicat pel pronom feble el.

Notem, encara, l’ús de la preposició en les expressions que reforcen el sentit de reciprocitat expressat per un pronom feble en plural: Ens vam mirar l’un a l’altre sense dir-nos res; Els nostres veïns de taula no paraven d’interrompre’s els uns als altres.

Els predicatius obligatoris seleccionats per verbs com considerar, imaginar-se o suposar constitueixen un altre context en què és possible la presència de la preposició a: Consideraven les úniques culpables de les desavinences familiars (a) les teves germanes (cf. Consideraven que les teves germanes eren les úniques culpables de les desavinences familiars).

Actualització: 29/04/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona