14.5.2 Les preposicions compostes tòniques



preposició
preposició ątona
preposició intransitiva
preposició partitiva
preposició tņnica
preposició transitiva

Les preposicions compostes tòniques cap a, fins a, des de i com a tenen en comú el fet que presenten com a segon constituent una preposició àtona (a o de) que es pot elidir en certs contextos per raons sintàctiques o fòniques: Anem cap a València / Anem cap aquell turó; No arribarà fins a les deu / L’aigua va arribar fins allà; Ha treballat des dels catorze anys / Ha treballat des que tenia catorze anys; Va demanar una entrevista com a responsable de grup / Va demanar una entrevista com una de les responsables de grup.

Les preposicions tòniques cap a, fins a i des de poden portar com a complements un sintagma nominal (Ha anat cap a {la muntanya / ells}; Heu d’arribar fins a l’estació; No l’he vist des de les set), una oració d’infinitiu (Ha anat cap a comprar el diari; Va caminar fins a quedar exhaust; Es guanya la vida amb feines diverses: des de traduir fins a fer de guia turístic), un sintagma preposicional o un adverbi locatiu o de temps, segons el cas (Han entrat cap a dins de la cova; Miraven cap amunt i cap avall; Se n’han anat cap a baix al carrer; des de davant la porta, des d’aquí/d’avui/d’aleshores). Des de i fins a poden introduir subordinades amb el verb en forma finita i altres elements que veurem tot seguit, davant els quals de vegades es perd la preposició àtona (Des que ha arribat no he pogut parlar amb ella; Els pares no van conèixer la seva promesa fins que es van casar).

La preposició com a es combina típicament amb un sintagma nominal sense determinant i en oracions interrogatives pot aparèixer amb un pronom interrogatiu: Ho han regalat a la Carla com a directora de la biblioteca; Com a què actuava, com a president o com a simple membre de la junta? També es combina amb facilitat amb sintagmes adjectivals: L’han qualificat com a apte.

En lloc d’un sintagma adjectival trobem, a vegades, un gerundi en construccions pròpies dels registres formals o dels llenguatges d’especialitat: Aquests personatges de l’obra són interpretats com a formant part de la massa popular.

El quadre 14.11 recull els principals valors d’aquestes preposicions compostes.

a) L’ús de la preposició cap a és bàsicament espacial i assenyala orientació (Mira cap a la dreta) o bé direcció, sense implicar que s’ateny el punt final del moviment (Vaig cap al barri del Carme). En determinats contextos, pot prendre un valor de localització aproximada temporal (Va escriure l’obra cap al 1950) o espacial (S’han fet una casa cap a Campdevànol), o de quantitat aproximada (En aquesta cisterna hi caben cap a 10.000 litres).

La preposició cap a passa a simple (cap) amb aquelles expressions direccionals que en altres contextos s’usen sense la preposició a. Diem, per exemple, Ves-te’n allà, sense a, i d’una manera paral·lela, Ves-te’n cap allà; i podem dir Ves-te’n (a) on t’han dit, amb a o sense, i paral·lelament, Ves-te’n cap (a) on t’han dit. D’acord amb això, s’elideix la a amb els adverbis demostratius (ací, aquí, allí, allà) i els adverbis de relació espacial (amunt, avall, endavant, endarrere, etc.): Vine cap aquí; Ves cap allà; Mira cap amunt/avall; Tireu-vos més cap enfora/endins; Aneu més cap enllà; Veniu més cap ençà. n I la a és optativa amb l’interrogatiu i relatiu on: Cap (a) on aneu?. En alguns parlars, la preposició a també és opcional en els registres informals amb l’adverbi baix i amb les preposicions intransitives dalt i dins/dintre: Porteu-lo cap (a) baix/dalt; Passeu cap (a) dins/dintre.

Per a evitar la confluència de dues a, la preposició a seguida dels demostratius aquest, aqueix i aquell també es pot elidir o, menys freqüentment, pot substituir-se per en: Aneu cap a aquella casa (o bé Aneu cap aquella casa i Aneu cap en aquella casa).

b) La preposició fins a pot indicar límit espacial literal (Vam arribar fins al peu mateix de l’Everest; Fins a l’escola hi ha uns 300 metres) o metafòric (Arribarà fins a les últimes conseqüències), límit d’un període de temps (Tindrem obert (des del 3 d’abril) fins al 15 de setembre; Aquestes formes poètiques es cultiven fins al Barroc) i quantitat considerada com a límit dins d’una escala (Va contractar fins a quatre persones per a fer la reforma; L’experiència s’avaluarà fins a un màxim de dos punts).

En oracions negatives el punt final té a veure amb el període en què no es dona una situació i, per tant, amb el moment en què s’inicia: Les classes no començaran fins a primers d’octubre.

La preposició composta fins a es converteix en la simple fins en certs contextos, tant amb valor espacial com, sobretot, amb valor temporal. Amb un valor espacial, i d’una manera paral·lela al que ocorre amb cap a, s’elideix la preposició a en aquelles expressions que en altres contextos s’usen sense a; concretament, amb els adverbis demostratius (ací, aquí, allí, allà) i amb alguna preposició intransitiva com arran o enfront: Vine fins ací; Ves fins allà; Vam arribar fins arran/enfront de la porta. n

La preposició a és optativa amb aquells elements que també l’admeten optativament en altres contextos, com l’interrogatiu i relatiu on, l’adverbi baix i les preposicions intransitives del tipus dalt, dins (o dintre), prop, fora, davant, darrere, etc.: Jo sé fins (a) on arriba la teva infàmia; Camineu {fins (a) dalt/baix / fins (a) prop de la finca / fins (a) vora el riu}; L’aigua arribava fins (a) dalt de tot. Notem, amb tot, que la a és més general en el cas de sota i sobre: Mireu d’arribar fins a sobre/sota la finestra.

La preposició a seguida dels demostratius aquest, aqueix i aquell també es pot elidir o, menys freqüentment, pot substituir-se per en: Aneu fins a aquella casa (o bé Aneu fins aquella casa i Aneu fins en aquella casa).

Amb valor temporal la forma composta fins a es manté amb oracions d’infinitiu (No pareu fins a trobar-lo) i amb expressions temporals que en altres contextos apareixen precedides de a: No mengis res fins {a les sis / a la nit / al migdia}.

Així, diferenciem casos com Els diners no arribaran fins el dia 30 (no els cobrarem abans del dia 30), corresponent a Els diners arribaran el dia 30, i Els diners no arribaran fins al dia 30 (abans ja ens els haurem gastat), corresponent a Els diners no arribaran al dia 30.

En la resta de casos, es redueix a fins. En concret, hi ha reducció en subordinades, excepte les d’infinitiu (Us esperarem fins que/quan torneu; No hi parlarem fins havent sortit del teatre; No ens veurem fins tocades les dotze), amb construccions temporals amb el verb fer (No n’hem sabut res fins fa tres dies), amb sintagmes preposicionals, incloent-hi l’ús transitiu de les preposicions abans i després (Hi serem fins per Nadal; No tornaran fins després), amb sintagmes adverbials de temps (Fins ara/avui/enguany/llavors no m’havien dit res) i amb noms dels dies de la setmana usats sense determinant (No tornarem a veure’ns fins dijous).

També és prou general l’ús de fins a al costat del de fins amb els sintagmes nominals definits que expressen dates concretes: No hi van tornar fins {(a) la primavera següent / (a) l’endemà de Reis / (a) l’1 d’agost}.

c) La preposició des de indica el límit inicial d’un moviment o d’una durada (Hem caminat des de la Seu d’Urgell; Té la calefacció posada des del novembre) i el punt a partir del qual s’esdevé una situació (Des d’aquí no us sento gaire bé). Aquesta darrera accepció té un sentit figurat en casos com Ho veieu així des dels vostres pressupòsits.

Apareix com a primer element de la correlació des de… fins a, amb què s’indiquen els dos extrems d’una extensió locativa o d’un interval temporal: Ja no hi ha avions des de Barcelona fins a València; La matrícula romandrà oberta des de l’1 de maig fins a l’1 de juny. La correlació també es pot interpretar amb un valor quantitatiu equivalent a incloent-hi: Sap cuinar de tot, des de plats tradicionals fins a cuina d’avantguarda.

En les expressions temporals i aspectuals, com en les espacials, és possible usar la preposició de en lloc de des de: Van estar-s’hi de Nadal fins a mitjan febrer; Visita malalts de les nou fins a migdia. En canvi, és preferible la preposició de en correlació amb altres elements, com en les construccions del tipus de… {ençà / estant / endavant / en avant}: Representen aquesta obra de l’abril ençà; De casa estant es veu el Canigó; D’avui {endavant / en avant} soparem a les nou. Hi ha també la correlació des de… a, que està menys fixada que la correlació amb de. Amb des de l’ordre és variable (Va caminant des de la fàbrica a casa seva i Va caminant a casa seva des de la fàbrica), però amb de no es pot alterar (Va caminant de la fàbrica a casa seva i no pas Va caminant a casa seva de la fàbrica).

d) La preposició com a s’usa en sintagmes que desenvolupen fonamentalment la funció de predicatiu: La Laura va parlar com a presidenta; Han contractat l’Hèctor com a transportista. En aquests casos, com a es pot parafrasejar aproximadament per les locucions prepositives en qualitat de o amb caràcter de.

En general, com a es diferencia clarament de l’adverbi relatiu com que introdueix construccions amb valor comparatiu, equivalent a igual que o de la mateixa manera que (Tot i que no és de Lleida, la Carme parla com els lleidatans).

S’usa igualment com a en casos en què el sintagma preposicional es refereix al conjunt de l’oració. En Han tancat les fronteres com a mesura de seguretat, s’indica que el tancament de la frontera és una mesura de seguretat.

La preposició com a apareix també en una sèrie de locucions que matisen la informació: Com a norma, no hi anem mai; Com a màxim/mínim, hi havia tres mil persones; Hi havia quinze persones com a molt/poc. I assumeix una funció tematitzadora, és a dir, d’introducció del tema o informació coneguda, especialment en baleàric i en valencià, en casos com els següents: —Què voleu?Com a voler, no volem res; —Que us faig nosa?Com a nosa, no. En aquests casos, com a equival aproximadament a precisament i tota la construcció equival a la més general De voler, no volem res i Nosa, no.

La preposició com a es combina típicament amb un sintagma nominal sense determinant, un pronom o un sintagma adjectival, però també són possibles altres elements. En aquest cas, però, la distinció entre la funció predicativa i la comparativa resulta menys nítida o no és tan rellevant, i a causa d’això, com a se sol reduir a com o pot alternar amb com, segons el parlar. En general com a es redueix a com amb sintagmes nominals definits (Accepti aquest breu parlament com la mostra més viva de gratitud del professorat envers la institució; Al centre excursionista han presentat en Robert com el millor esquiador de l’any), nominals amb l’indefinit un (És considerat com un gran músic) i amb sintagmes preposicionals amb de (Només fa un mes que treballa amb ells i ja el consideren com de casa).

En lloc de la construcció amb com seguit de sintagma nominal definit a vegades resulta més natural la construcció amb sintagma nominal sense determinant (Va fer ús de la paraula com a membre més antic de l’agrupació en comptes de com el membre més antic de l'agrupació) o el recurs a una altra construcció (com, per exemple, perquè era el membre més antic de l'agrupació).

Amb sintagmes nominals sense determinant i amb sintagmes adjectivals, és habitual en valencià, baleàric i nord-occidental l’ús de com a en construccions comparatives de sentit pròxim al de les predicatives: Va obrir uns ulls com a plats; Treballàvem com a esclaus; Queien pedres com a punys; Vam veure unes rates com a conills; Estem gelats com a polls; S’esbatussen com a bojos. En aquest cas, com a es pot parafrasejar per ‘com si fossin’: uns ulls com si fossin plats (no ‘igual que plats’).

Actualització: 25/06/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona