17.1 Introducció



verb inacusatiu
verb incoatiu
verb intransitiu
verb lleuger
verb predicatiu
verb transitiu

En català, com en altres llengües, el verb pot tenir dues missions.GIEC D’una banda, en els temps verbals simples, és el portador de les marques de temps (juntament amb les d’aspecte i mode) i de concordança (de persona i de nombre) de l’oració i, de l’altra, expressa l’acció, el procés o l’estat que es predica del subjecte. Aquest és el cas del verb decidir en El consell ho decidí, que concorda amb el subjecte el consell i expressa l’acció que es predica. No totes les oracions contenen, però, un verb predicatiu. El verb copulatiu ser aporta les marques oracionals de temps i concordança, però no predica, com ocorre en El xiquet és molt entremaliat, en què el predicat de l’oració és el sintagma adjectival molt entremaliat, un predicat no verbal. Els anomenats verbs quasicopulatius també es comporten com el verb ser, però, a més, aporten algun tipus d’informació aspectual (com estar) o modal (com semblar o parèixer): El xiquet està/sembla cansat. Així, els verbs predicatius, tots sols o acompanyats de complements, constitueixen la predicació principal de l’oració, a diferència del cas de les construccions amb verbs copulatius o quasicopulatius, en què la predicació recau sobre l’atribut. Per exemple, en La soprano canta el predicat és canta, mentre que en La soprano és molt bona, el predicat és molt bona.

Segons la naturalesa del verb i els arguments que demana, hi ha diferents tipus de construccions predicatives. El quadre 17.1 resumeix i exemplifica les classes generals de verbs predicatius.

Entre els verbs predicatius distingim, en primer lloc, els transitius, verbs que demanen un complement directe, com aixecar (Han aixecat tres edificis), i els intransitius, verbs que no demanen un complement directe, com desafinar en El tenor desafina. Entre els transitius, es poden diferenciar els causatius, que seleccionen un subjecte que expressa la causa d’un canvi d’estat, com inflar (El vent ha inflat les veles). A més, hi ha la classe dels verbs inacusatius, que es comporten en part com a intransitius i en part com a transitius, com desaparèixer (Han desaparegut els papers que tenia sobre la taula). Com a grup diferenciable, podem identificar els incoatius, que seleccionen un subjecte que correspon al complement directe de la versió transitiva del verb, com inflar-se (Les veles s’han inflat).

Cal tenir en compte que, tot i la naturalesa lèxica d’un verb, la construcció en què es troba pot fer que es comporti com si fos d’una altra classe. Per exemple, llegir és un verb transitiu, però s’usa intransitivament en El Biel encara no llegeix?; semblantment, saltar és un verb intransitiu, però s’usa transitivament en Va saltar totes les tanques.

Actualització: 27/03/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona