17.2.2 Els verbs lleugers



Els verbs lleugers són verbs transitius amb un significat molt general que es completa amb el complement que els acompanya.GIEC El principal verb lleuger és fer, que es comporta d’aquesta manera quan forma part d’un predicat estatiu, com ara fer bona/mala cara, o d’un predicat d’acció, com ara fer feina (‘treballar’) o fer festa (‘no treballar’): Fas mala cara; Demà faré festa.GIEC També es comporten com a verbs lleugers donar, passar, pegar, prendre, tenir, treure o traure i el molt informal fotre (i variants com fúmer): donar un cop, passar pena, pegar una empenta, prendre partit, tenir por, treure fum, fotre pena.

Sovint, al costat d’un predicat amb un verb lleuger i un complement, la llengua presenta un predicat verbal format pel mateix radical que el complement al·ludit: fer badalls / badallar, fer salts / saltar, donar o pegar cops / copejar (i les variants corresponents amb colp i colpejar), tenir necessitat / necessitar. Altres vegades aquests verbs i el seu complement (sovint un sintagma nominal sense especificador) formen en major o menor grau expressions idiomàtiques: fer nosa, fer goig, fer figa, fer temps, fer la guitza, no fer el pes, fer denteta, donar la raó, donar allargs o allargues, pegar voltes, tenir cara i ulls.GIEC

a) El verb fer és el verb lleuger menys marcat semànticament i, per això mateix, és el que s’usa més i en més contextos diferents.GIEC Sol formar tres tipus de predicats complexos: predicats d’activitat, predicats d’atribució i, més marginalment, predicats de desplaçament.

— En els predicats d’activitat, que impliquen creació, generació o producció, controlada o no, el verb fer va acompanyat d’un nom, amb determinant o sense: fer la verema, fer un petó, fer broma, fer pessigolles.

Els predicats que porten un sintagma nominal sense especificador, com ara fer vent o fer esternuts, es poden emprar també amb determinant si el sintagma nominal rep una interpretació de tipus. Així, al costat de fer vent trobem Fa el vent de sempre (‘el tipus de vent de sempre’) o Fa un vent sec (‘una mena de vent que és sec’). En general, també és possible quantificar aquests noms i fer-los aparèixer amb una construcció consecutiva: Fa força vent; Fa un vent que aixeca les pedres.

— En els predicats d’atribució, en què s’atribueix una característica al subjecte, el verb fer es combina, per exemple, amb noms de parts del cos acompanyats d’un element modificador que normalment es refereix a un estat transitori, com en Avui la Núria no fa bona cara o en la locució fer uns ulls com (unes) taronges (‘tenir-los molt oberts de sorpresa, d’admiració, per vigilància’). El modificador pot no ser-hi quan fer es combina amb noms que indiquen per si mateixos estats o condicions del cos o d’una part del cos, com en fer panxa (‘tenir el ventre voluminós’), fer ulleres (‘presentar sengles taques moradenques sota les parpelles inferiors’) o fer pit (‘tenir el pit desenvolupat’).

També són de significat atributiu les combinacions de fer i sintagma adjectival o preposicional: fer estrany (‘ser estrany’), fer bonic (‘produir una impressió agradable’), fer de l’Alguer (‘presentar trets típics de l’Alguer’). Amb un sintagma adjectival amb article definit, fer (o fer-se) pren el significat no estatiu de ‘simular ser’ o de ‘comportar-se d’una determinada manera’, com en Ell (es) fa el pobre i és el més ric del poble o en locucions com fer el maco (‘presumir’), fer el pallasso, fer l’orni (‘no donar-se per al·ludit’) i fer el préssec (‘deixar-se enganyar’).

El verb fer també encapçala predicats estatius quan va acompanyat d’expressions de mesura: Aquesta corda fa 10 {canes/centímetres/pams/peus} de llargada; Aquest sac fa 2 {arroves/grams/lliures/quilos} de pes. També s’utilitza per a expressar operacions aritmètiques: Vint menys cinc fan quinze; Tres i tres fan sis.

— Els predicats de desplaçament es formen amb el verb fer i certes preposicions i adverbis locatius. És una opció molt poc productiva: hi ha fer fora, amb fer no pronominal, i uns quants casos, com fer-se enrere (‘retrocedir’) o fer-se endins (‘entrar al mar’), amb fer pronominal. Fer també es pot combinar amb un adverbi adjectival (curt, llarg, tard) per a formar locucions verbals: fer curt (‘resultar errat per defecte un càlcul o una previsió’), fer llarg (‘resultar errat per excés un càlcul o una previsió’), fer tard (‘arribar més tard del que calia’).

El verb fer forma amb el pronom ho el predicat fer-ho: En Ramon fotografiarà el cap de Creus i el seu germà també ho farà (en què ho farà s’interpreta com fotografiarà el cap de Creus). Amb fer-ho queden representats tant el verb agentiu com els seus complements. Per això, és ben formada una oració com El mestre explica contes als nens i la monitora també ho fa (en què fer-ho representa els dos complements de explicar), però no és possible El mestre explica contes als nens i la monitora ho fa a les nenes (en què fer-ho no representa el complement indirecte).

b) El verb donar s’empra en predicats que indiquen alguna mena de transferència d’una entitat a una altra provocada per un subjecte que generalment controla l’esdeveniment: Vosaltres sempre em doneu pressa; L’Elna està donant el pit al seu nadó. Es combina, sovint formant-hi locucions, amb diferents tipus de sintagmes nominals, que poden fer referència a cops (donar un cop, donar una empenta), càstigs o reprensions (donar un càstig, donar tortura), felicitacions, salutacions i actes de parla (donar l’enhorabona, donar el bon dia, donar el condol), reunions socials (donar un dinar, donar una festa), parts del cos (donar la mà, donar el pit), estats d’ànim (donar esperances, donar una alegria) o fases d’un esdeveniment (donar principi, donar acabament).

Quan el subjecte no controla l’acció expressada pel sintagma verbal, no s’empra el verb donar. Així, no diem Aquesta persona/cambra em dona por, sinó Aquesta persona/cambra em fa por. Semblantment, no es combinen amb donar, sinó amb fer, els sintagmes nominals com ara un badall, l’efecte, un esternut, goig, la impressió, olor, pampallugues, pena (‘llàstima’), pudor (‘mala olor’), ràbia o vergonya: Ha fet un badall/esternut molt sorollós; Això em fa l’efecte d’una mentida; Aquest jardí fa goig; Em fa la impressió que no tens totes les dades; Aquesta flor fa molta olor/pudor; Els ulls em fan pampallugues; Fa pena/ràbia de veure’l tan abatut; Li fa vergonya parlar en públic. Amb tot, hi ha nombrosos casos que no segueixen aquesta tendència i que apareixen amb un subjecte no controlador, com ara donar bo de fer alguna cosa (Donava bo de veure’l tan content), donar motiu (No m’ha donat motiu per desconfiar d’ell), donar una recalcada (De cop i volta, el carro va donar una recalcada i vam bolcar) o donar naixença (La coronació de Carlemany donà naixença a un nou imperi). n

D’altra banda, per a expressar entrada en un estat físic o anímic no es fa servir el verb donar, sinó verbs com venir, agafar o entrar. Així, diem M’ha vingut/entrat gana, i no M’ha donat gana; el mateix s’esdevé amb un sintagma nominal com ara mal de cap (M’ha agafat/vingut mal de cap) o (un) mareig (M’ha agafat/vingut un mareig). Tanmateix, hi ha la construcció «donar-li a algú per + infinitiu», que indica l’aparició d’un desig sobtat o inesperat: Li ha donat per llegir novel·les d’amor. Aquesta construcció també és possible amb verbs com agafar: Llavors em va agafar per no menjar carnn

Observem, encara, que existeixen casos en què tant fer com donar poden ser acceptables i el resultat és semànticament el mateix: fer/donar la baca a algú (‘fer-lo anar enlaire, posat sobre una lona, etc.’), fer/donar escac al rei (‘l’adversari en una partida d’escacs, posar una peça en una casa des d’on pot matar el rei en una sola jugada’), fer/donar gelosia, fer/donar una conferència, etc. Altres vegades, però, el sintagma verbal canvia de significat segons que s’hi usi fer o donar: fer eixamples (‘eixamplar un espai llevant-ne destorbs’) o donar eixamples (‘conferir llibertat d’acció a algú’), fer lloc (‘llevar els destorbs d’un espai’) o donar lloc (‘originar’), etc. També trobem donar alternant amb fer en sintagmes verbals que expressen un moviment circular (un tomb, un volt) o giratori (un giravolt, mitja volta, un tomb, (una) tombada, la volta: Si el temps dona/fa tombada podrem sortir; Dona/Fes la volta, que et vegi la cara). n

c) Al costat dels verbs fer i donar, hi ha el verb pegar: pegar {un arrap (‘esgarrapada’) / una arremesa / bots / un cop en fals / un crit / un esclat (‘caure violentament’) / una esclatarada (‘cop violent que es dona algú en caure’) / un rampell / un sotrac / voltes}. A més, tenim Li ha pegat per riure al costat de Li ha donat per riure. El verb pegar s’usa també com a verb lleuger amb alguns sintagmes nominals, sobretot per a indicar impacte: pegar {un cop de cap / un cop de puny / una empenta / una puntada de peu / grapada / una trompada / una tusta}.

També poden comportar-se com a verbs lleugers treure o traure (treure fum, treure una dent), tenir (tenir por/temor, tenir son), passar (passar pena, passar por), prendre (prendre paciència, prendre partit) o fotre, equivalent molt informal de fer (fotre pena) i donar (fotre un cop de puny), que aporta un matís valoratiu a l’enunciat.

Actualització: 27/03/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona