17.3 Els verbs intransitius



verb inacusatiu
verb incoatiu
verb intransitiu
verb lleuger
verb predicatiu
verb transitiu

Els verbs intransitius no seleccionen un complement directe, com el verb dormir (Aquest gos dorm molt).GIEC El quadre 17.3 resumeix i exemplifica les diverses construccions en què podem trobar un verb intransitiu.

a) Els verbs intransitius purs són verbs d’acció o procés que només amb el subjecte ja poden expressar una predicació, sense necessitat de seleccionar un argument intern que funcioni com a complement. Aquesta predicació pot ser interpretada com una activitat duta a terme per un argument extern agent, en verbs com berenar, caminar, dormir, lladrar, plorar, riure, rotar, saltar, sopar, viatjar o viure, o per una propietat inherent a l’argument extern causadora de l’activitat, en verbs com brillar, cruixir, evolucionar, oscil·lar, pudir, resplendir, suar, tremolar o vacillar: Berenàvem a les fosques; Tots dormen; Els gossos lladraven; No riguis tant; Ha viatjat tota la nit; Com suen, els atletes!; La memòria de l’àvia ja vacil·la.

Entre els intransitius purs, hi ha els verbs meteorològics i els predicats que indiquen relacions simètriques.

— Els verbs que expressen situacions meteorològiques, com clarejar, fosquejar, gelar, glaçar, llampegar, nevar, pedregar, ploure, roinejar, tronar o ventejar, poden ser considerats intransitius purs, ja que no duen complement directe; però contràriament a la resta d’intransitius purs, aquests no tenen subjecte. Així doncs, formen oracions impersonals: Avui ha pedregat a Prada; Trona molt.

Tanmateix, hi ha certs verbs meteorològics intransitius que admeten un ús no impersonal, ja que es poden construir amb un subjecte. Es tracta de verbs com amainar o bufar: La tempesta ha amainat en poc temps; Ahir la tramuntana bufava de valent. Semblantment, el verb ploure admet construccions amb subjecte, com en Plou fang.GIEC

— També són intransitius els predicats que expressen relacions simètriques, com ara adir-se, ajuntar-se, avenir-se, barallar-se, casar-se, divorciar-se, enemistar-se, esposar-se, fer-se, relacionar-se, separar-se, concordar, harmonitzar o lligar. Són verbs, sovint pronominals, amb un sentit recíproc. Si el subjecte és plural o expressat per una coordinació de sintagmes nominals, el verb pot predicar d’una pluralitat d’entitats sense necessitat d’un complement: La Júlia i la Pepa no es veuen gaire perquè no s’avenen; Els nois es barallaven sovint; El meu germà i el seu s’han enemistat; Durant tots aquests anys els consogres s’han fet molt. Però si el subjecte és singular, al verb li cal un complement per a poder expressar la predicació: La Júlia no s’avé amb la Pepa; La Pepa no s’avé amb la Júlia. És interessant observar que, en aquests exemples, el verb predica globalment de la Júlia i la Pepa tant si tots dos sintagmes nominals constitueixen el subjecte com si n’hi ha un que és en posició de complement. En aquest cas, la preposició és amb, però si el sentit del verb és de separació, aleshores la preposició és de: En Dídac i la Dolors s’han divorciat; En Dídac s’ha divorciat de la Dolors; La Dolors s’ha divorciat d’en Dídac.

b) Un nombre reduït de verbs intransitius purs poden dur un complement intern, és a dir, un complement directe que d’alguna manera és implícit en el significat del verb i, doncs, el repeteix o reforça.GIEC Així, viure una vida miserable vol dir ‘viure miserablement’. En canvi, en viure la vida el complement no s’interpreta com una repetició del significat del verb, sinó que pren el sentit de ‘gaudir la vida’ o ‘viure intensament’. Altres vegades significa ‘suportar o gaudir un aspecte o etapa de la vida’: viure una situació difícil, viure una segona joventut, viure la maternitat. El nucli d’aquests sintagmes nominals que fan de complement intern ha de mantenir algun tipus de relació de semblança (d’hiponímia o de sinonímia) amb el radical del verb. Exemplificant aquesta semblança amb el verb ballar, la relació és d’hiponímia en ballar {una sardana / un vals / una jota} i de sinonímia en ballar {un ball / una dansa}. És també un complement intern el complement de vestir, dormir i plorar en Vesteix una casaca del seu avi, Ja dormen el son dels justos (o el son etern) i Ploraran llàgrimes de sang, encara que puguin tenir un sentit metafòric.

En canvi, no és intern el complement de saltar i tossir en Hem saltat {un obstacle / una tanca} (‘Hem salvat un obstacle o una tanca fent un salt’) i Tossia sang (‘Escopia sang tot tossint’). En aquests casos, el complement no manté relació de semblança amb el radical verbal. Es tracta, doncs, d’un ús transitiu de verbs que normalment actuen com a intransitius.

c) Certs verbs intransitius seleccionen un complement indirecte. Així, el verb telefonar i sinònims com ara trucar (per telèfon) seleccionen un complement indirecte que expressa la destinació quan signifiquen ‘establir comunicació per via telefònica’: He telefonat a tres companys seus, però no contesten; Li trucaré demà. La destinació també pot ser expressada per un complement de lloc: Telefonaré a Sagunt; Hi he trucat tres vegades, al centre mèdic.

Alguns verbs com telefonar i trucar són intransitius (Telefoneu-li; Truca-li), tot i que han assolit una certa extensió amb ús transitiu (Telefoneu-la; Truca’l). Usats com a verbs de dicció, verbs com telefonar, i menys freqüentment trucar, són verbs transitius que seleccionen un complement indirecte: Telefona-li que no hi anirem; Els de Besalú han trucat que no poden venir. n

El verb pegar (en el sentit de ‘donar cops’) pot aparèixer amb un complement indirecte tot sol (Li pegaran fort) o amb un complement directe i un d’indirecte (Li pegaran un clatellot); en canvi, clavar o ventar no poden prescindir del complement directe (Li van clavar/ventar un cop de puny). Altres verbs, com apallissar, bufetejar, colpejar o galtejar porten exclusivament o preferiblement complement directe referit a persona (Van apallissar un indigent; No sé per què el vas bufetejar).

També seleccionen un complement indirecte els verbs psicològics de la classe de agradar, que solen tenir un subjecte en posició postverbal que s’interpreta semànticament com si fos un complement directe: A les criatures els agraden els confits i els desagraden les ametlles amargues; El menú d’avui no agradarà a ningú. Es comporten com agradar els verbs abellir, coure (‘ferir en l’esperit’), desagradar, desplaure, doldre, importar, interessar, pesar, plaure, recar, remordir, repugnar o xocar (‘venir de nou’), als quals podem afegir predicats com saber greu o caure bé/malament: Encara m’importa la teva opinió; A la Montserrat li dol la teva reacció; A nosaltres ens sap molt greu aquest malentès.

Cal notar que el verb interessar tradicionalment es construïa com a transitiu, però actualment també es pot construir com a intransitiu, és a dir, amb un complement indirecte: Això no interessa (a) l’auditori; A la meva dona, el futbol no la/li interessa gens ni mica.

També s’hi pot afegir el verb encantar (que tradicionalment té un ús transitiu) en l’accepció ‘agradar molt’. El complement en datiu pot ser silenciat i aleshores l’experimentador de l’estat expressat pel verb s’interpreta genèricament (‘a la gent, a tothom’): Aquest model agrada molt; Com requen aquests morts! Per a alguns d’aquests verbs existeix una versió pronominal (agradar-se, desagradar-se i interessar-se) i aleshores regeixen un complement preposicional: La fornera es va agradar del pastor i van començar a festejar; S’ha desagradat del seu soci; La Mar s’ha interessat per la salut de l’Antònia.

Els verbs psicològics com agradar, molestar, interessar o preocupar admeten el verb tant en singular com en plural si el subjecte format per una coordinació de sintagmes nominals és postverbal (M’agrada/M’agraden la música, la poesia i la bona teca), però si el subjecte és preverbal el verb va en plural (La música, la poesia i la bona teca m’agraden). Tot i això, el verb ha d’anar en singular quan un dels membres de la coordinació és una oració subordinada (M’agrada la música i anar d’excursió; Ens preocupava la boira i que fes vent). n

d) Verbs de percepció com veure i sentir tenen un ús intransitiu quan contenen el pronom hi lexicalitzat. En efecte, quan es vol expressar capacitat perceptiva, s'utilitzen els verbs veure i sentir sense complement, però amb el pronom hi (o s’hi, segons els parlars i contextos). El verb veure té dues formes: veure-hi i veure-s’hi (Sense ulleres no hi/s’hi veu; Aparta’t de davant del llum, que no hi/m’hi veig). Amb el pronom hi incorporat, el verb sentir s’aplica al sentit de l’oïda (No hi sent: és sord de naixement), rarament al de l’olfacte (No hi sento: estic constipat ‘no tinc capacitat olfactiva’), per contraposició als d’acció ensumar i olorar, i no s’aplica mai als sentits del tacte i del gust. Amb aquests valors i amb referència als sentits del tacte i del gust, usem les perífrasis no tenir tacte i no sentir el gust: Amb aquest fred, tinc les mans balbes: no hi tinc tacte; Avui tinc la llengua com un fregall i no sento el gust del menjar. n

Els verbs clissar, galivar, guipar i llucar, equivalents de veure-hi (o veure-s’hi), també duen incorporat el pronom hi: Que no hi clisses, noi, que ensopegues tant?; Sense ulleres no (m’)hi guipo; Potser és que jo no hi lluco prou. El verb tocar-hi és un verb de percepció intel·lectual: Quan diu aquestes coses, hi toca (‘l’encerta, és raonable’); No hi toca gaire, la pobra padrina (‘ha perdut el seny, no entén les coses’).

e) Hi ha verbs intransitius que seleccionen normalment un complement de règim. En l’oració Hem optat per un color groc pàl·lid, el verb no pot prescindir del seu argument intern, però no el pot tractar com un complement directe perquè és un sintagma preposicional: el verb selecciona la preposició per com a introductora del sintagma nominal un color groc pàl·lid.GIEC

El complement de règim és obligatori i, per això, ha de ser representat per en o hi, segons la preposició que l’encapçali, quan és dislocat o quan estableix relació anafòrica amb un element del context: En depenia molt, del seu germà; No me’n dissuadiràs pas; No hi procura prou, per la família. En canvi, no apareix quan el complement està focalitzat: Del seu germà, depèn! (i no del seu pare).

La preposició que encapçala el complement acostuma a ser fixa, idiosincràtica de cada verb. Les preposicions que normalment trobem amb aquests complements són a, de i en, però també per, sobre, amb, contra i per a, tot i que n’hi ha d’altres, sobretot de locatives: Ens hem rendit a l’evidència; Depèn de tu; No confien en els polítics; Procura molt per la família; He meditat molt sobre aquesta qüestió; Compteu amb mi; Es rebel·laren contra el poder; El que es perd no aprofita per a res.

Hi ha verbs que admeten una certa variació en el tipus de preposició, com ara parlar, que pot seleccionar de i sobre (Parlaran de/sobre la novel·la noucentista), i els verbs que seleccionen un complement de règim amb valor locatiu introduït per una preposició de lloc: Aquesta conclusió recolza en/sobre/damunt dades irrefutables.

A més, hi ha verbs que poden prescindir del complement de règim si són emprats en sentit absolut. En són exemples els verbs abstenir-se (No em decanto per cap candidat: m’abstindré), abusar (Fes el que et sembli, però no abusis), dependre (en contextos molt restringits: Depèn, Albert, depèn!), presumir (Fixa’t com presumeix) i els verbs pronominals lamentar-se (No et lamentis més i estudia), queixar-se (Deixa de queixar-te i busca solucions) i venjar-se (Em venjaré).

f) Hi ha verbs intransitius que seleccionen un complement locatiu preposicional o adverbial, com ara habitar, instal·lar-se, recolzar o residir: Els pingüins habiten a l’Antàrtida; Ens hi instal·larem aviat, a la casa nova; La força de l’Imperi recolzava sobre l’exèrcit; Ja no resideixen aquí. També seleccionen un complement de lloc els verbs de moviment direccional, com ara anar, entrar o venir: Demà anirem a casa seva; La nau ha entrat al port; El meu germà vindrà per ajudar-vos en la mudança. Són molts menys els verbs que reclamen un complement preposicional o adverbial que expressi manera (Els alumnes s’han comportat amb educació; Es porten molt bé; La presidenta de l’associació {vesteix amb elegància / }) o temps (El curs acabà ahir; La conferència comença a les set del vespre).

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/Respon totes les preguntes i Contesta/Respon a totes les preguntes. Només en el segon exemple contestar i respondre poden ser parafrasejats per ‘donar contesta o resposta’. També presenten un ús alternatiu pledejar (per) una herència, arremetre (contra) algú o habitar (en) un palau.

Actualització: 27/03/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona