17.4 Els verbs inacusatius



verb inacusatiu
verb incoatiu
verb intransitiu
verb lleuger
verb predicatiu
verb transitiu

Els verbs inacusatius tenen un subjecte gramatical que semànticament s’interpreta com un complement directe: Ha vingut un nou professor; Han vingut noves professores. Així, les construccions amb verbs inacusatius tenen una aparença intransitiva, però presenten diferències marcades amb les que contenen verbs intransitius, com recull el quadre 17.4.

La naturalesa dels verbs inacusatius, a mig camí entre els transitius i els intransitius, explica que el seu subjecte pugui presentar propietats característiques d’un complement directe, com s’indica tot seguit.

a) A diferència dels intransitius purs (remugar, sagnar o saltar), els inacusatius no expressen una acció causada per l’element que funciona com a subjecte (o per una propietat que hi va associada). Això vol dir que els verbs inacusatius no seleccionen cap argument extern agent sinó un argument intern que s’interpreta com si fos un complement directe. Així, en Falta la seva signatura, el sintagma nominal és semànticament un objecte, però concorda amb el verb (Falten les seves signatures) i no és possible representar-lo amb un pronom d’acusatiu (la).

b) El subjecte dels verbs inacusatius mostra una clara tendència a ocupar la posició postverbal pròpia dels complements que expressen el tema del predicat: Han caigut {moltes teules / dues criatures}; Ja només falta {l’ordinador nou / la teva germana}. A més, el subjecte dels verbs inacusatius pot ser un sintagma nominal sense especificador quan apareix darrere del verb: Han sobrat pastissets; Et caldran botes de neu; Cauen gotes. No seria possible, en canvi, una oració com Discuteixen homes (cf. Hi ha homes que discuteixen), perquè el verb és intransitiu pur.

El verb ploure té un ús inacusatiu quan té un significat proper a ‘caure’: Aquest matí ha plogut fang; Plovien recomanacions de tots costats; Li plouran moltes crítiques. En aquests casos no es comporta, doncs, com un verb impersonal.

c) És possible la pronominalització per en del subjecte d’un verb inacusatiu en les mateixes condicions en què es realitza amb el complement directe: De coses estranyes, encara en passaran més; En neixen/naixen pocs, de linxs.

d) Els verbs inacusatius que expressen un assoliment, com els transitius que presenten aquesta característica, poden aparèixer en adjunts oracionals de participi: Una vegada nascuda la criatura, triarem el nom; Morta la cuca, desapareix el verí. Aquestes construccions no accepten verbs sense argument intern, com ara l’intransitiu pur esternudar.

En la major part dels parlars i en els registres formals, els verbs inacusatius presenten sempre concordança amb el seu argument intern: Les bigues encara no han caigut; La setmana passada van néixer molts pollets; Ara sobren plats. En nord-occidental, en canvi, quan el sintagma nominal és indefinit no hi ha concordança. Així tenim Falten els meus plats, però Falta més plats. n

En la llengua antiga, l’auxiliar de perfet per als verbs inacusatius era ésser, com ocorre en altres llengües romàniques com el francès o l’italià, i és viu encara en alguerès, amb certes restriccions, i en septentrional: Ja és nat el seu fill (‘ha nascut’); És eixit de casa (‘ha eixit’); Tot ço que li era esdevingut (‘havia esdevingut’). n

Hi ha diverses construccions inacusatives, segons el significat del verb, com es recull en el quadre 17.5.

— Constitueixen construccions inacusatives aquelles que contenen verbs de canvi d’estat (aparèixer, caure, desaparèixer, néixer o nàixer, morir), verbs que indiquen existència pura (existir), verbs que expressen que un fet té lloc (esdevenir-se, ocórrer, passar, succeir) o verbs que expressen mancança o excés (faltar, mancar, sobrar, quedar, restar): Ja ha nascut la criatura; Existeixen tres colors primaris: groc, blau i vermell; Des de llavors han succeït moltes coses; Falten cinc alumnes.

— Els verbs inacusatius que expressen existència de necessitat o obligació solen dur un complement de datiu (o locatiu no direccional), normalment pronominal: el pronom li en Li caldrà molta paciència i el pronom hi en Hi cal un paràgraf més, en aquest text. A més, alguns d’aquests verbs solen anar en tercera persona (bastar, caldre o caler, tocar, urgir): Avui toca classe de música; Ens urgeix el teu suport. Tanmateix, altres verbs de la mateixa classe semàntica poden dur un subjecte de primera, segona o tercera persona (convenir, fer falta): Ens convé enllestir la feina; Nosaltres ja no us fem falta; Tu ja no li convens com a soci. Els verbs de necessitat o obligació també poden seleccionar una subordinada substantiva: Ja no cal que m’ajudeu.GIEC

Amb el valor de caldre s’empren també el predicat atributiu ser menester i el transitiu haver de menester: És menester una bona senyalització; Si has de menester un ordinador, jo et deixaré el meu. Els parlars baleàrics usen també ser mester i tenir (o haver) de mester.

— Els verbs de moviment direccional, com ara anar, arribar, baixar, eixir, entrar, passar, pujar, sortir, tornar o venir, poden comportar-se com a intransitius (Va entrar a l’edifici) o com a inacusatius (En aquest edifici, entren cada dia mil persones). Com a inacusatius, perden el valor agentiu i tenen un sentit existencial o estatiu: Hi ha mil persones que entren en aquest edifici cada dia. En aquest cas, porten un subjecte en posició postverbal que sol ser indefinit o sense especificador i es pot pronominalitzar per en en les mateixes condicions en què es realitza amb el complement directe: N’entren moltes, de mosques; Ja n’han arribat uns quants; Ja n’han sortit uns quants de meus.GIEC

En nord-occidental, en els registres informals, els verbs de moviment direccional no concorden amb l’argument intern quan es comporten com a inacusatius (Ve temps difícils; Em surt arrugues), mentre que presenten concordança en els altres parlars i en els registres formals (Venen temps difícils; Em surten arrugues). n

Amb algunes restriccions importants, en alguerès i en septentrional, els verbs de moviment direccional formen els temps compostos amb l’auxiliar ser: Hi són entrats tots. n

— Les construccions inacusatives locatives inclouen un verb intransitiu pur (dormir, jugar, saltar, treballar) o un verb transitiu usat sense complement (cantar, comprar, estudiar, menjar, ensenyar) acompanyats d’un adjunt locatiu desplaçat que és reprès pel pronom hi. És el cas de jugar, participar i menjar en Al darrere de la casa hi juguen nens petits, En aquest concurs no hi participaran adults i Al nou local social hi mengen persones sense casa. La construcció manifesta altres propietats inacusatives, com ara concordar amb un sintagma nominal sense especificador en posició postverbal (nens petits, adults i persones sense casa, en els exemples anteriors) o amb el pronom partitiu en (D’adults, en aquest concurs no n’hi participaran).

Aquestes oracions tenen un sentit pròxim a les oracions amb haver-hi: A la sala gran, n’hi van dormir uns seixanta, de pelegrins (equivalent a A la sala gran hi va haver uns seixanta pelegrins dormint); En aquest musical, hi cantaran pares d’alumnes (equivalent a En aquest musical hi haurà pares d’alumnes que cantaran). Notem encara que la presència d’un pronom de datiu permet l’ús inacusatiu d’alguns verbs no inacusatius: Li ha agafat/agarrat un mal de cap fortíssim (‘li ha vingut un mal de cap fortíssim’; cf. Ha agafat un mal de cap fortíssim).

Un cas ja lexicalitzat de construcció locativa és el del predicat haver, que acompanyat del clític hi dona lloc al verb haver-hi. Aquest verb ha deixat de tenir el valor transitiu que tenia en la llengua antiga i es comporta com un inacusatiu locatiu (Hi ha pa o no n’hi ha?) fins al punt de presentar, en alguns parlars, concordança amb el sintagma nominal que fa de tema.

En baleàric, en nord-occidental i en septentrional, el verb haver-hi no concorda amb el seu argument intern (Hi ha poques cadires). En la resta de parlars, la concordança que es dona amb els verbs inacusatius se sol estendre al verb haver-hi (Hi han poques cadires). La concordança es veu afavorida quan haver-hi es combina amb un verb auxiliar, aspectual o modal: Si haguessin ampliat el termini, potser hi hauria/haurien hagut més sol·licituds; Hi comença/comencen a haver casos preocupants; No hi pot/poden haver més congressistes. Tradicionalment, la concordança s’evita en els registres formals.  n

Com en les oracions amb haver-hi i a diferència de l’ús més general en els registres formals, en nord-occidental no hi ha concordança entre el sintagma nominal indefinit postverbal i el verb: Al darrere de la casa hi juga nens petits; En aquest musical hi cantarà pares d’alumnes. n

— Els verbs incoatius són verbs inacusatius que indiquen canvi d’estat i tenen un correlat transitiu: abonyegar-se i abonyegar, enfonsar-se i enfonsar, inflar-se i inflar, mullar-se i mullar, purificar-se i purificar, rebentar-se i rebentar, refredar-se i refredar, rovellar-se i rovellar, tancar-se i tancar, trencar-se i trencar: La porta s’ha tancat i El vent ha tancat la porta. El subjecte oracional s’interpreta igual que el complement directe del verb causatiu (La porta s’ha tancat) i es pot expressar la causa mitjançant un complement adjunt: La porta s’ha tancat pel vent.

En general els verbs incoatius són pronominals, però n’hi ha que no ho són, com ara els que expressen l’assoliment gradual d’un estat, com augmentar, disminuir o minvar, que trobem al costat de l’equivalent causatiu: El preu de la vainilla ha augmentat i La demanda de gelats ha augmentat el preu de la vainilla; Els nostres estalvis disminueixen/minven molt i La compra de la casa han disminuït/minvat molt els nostres estalvis.

En aquest punt, hi ha també diferències entre parlars. Per exemple, engreixar com a verb incoatiu no és pronominal en baleàric i tampoc no ho és, en menorquí, el verb emmagrir: Na Gràcia no engreixarà mai; Havia emmagrit en pocs dies i no semblava el mateix


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona