17.5 Alternança de construccions predicatives



verb inacusatiu
verb incoatiu
verb intransitiu
verb lleuger
verb predicatiu
verb transitiu

La divisió entre els diferents tipus de verbs predicatius, i especialment entre els verbs transitius i intransitius, sovint planteja problemes en la pràctica. Com hem vist en els apartats anteriors, la frontera entre els uns i els altres no és tan nítida com es podria pensar. D’una banda, un mateix verb es pot comportar com a transitiu o intransitiu (per exemple, podem dir Respon la pregunta i Respon a la pregunta; Sap música i Sap de música). De l’altra, els verbs inacusatius són intransitius, perquè no seleccionen un complement directe, però comparteixen algunes propietats amb els transitius. La frontera entre els verbs transitius i els intransitius és difusa, com ho demostra el fet que força verbs intransitius poden ser parafrasejats per un verb lleuger, com fer, donar o tenir, i un nom com a complement: caminar / fer camí, copejar / donar cops, fresquejar / fer fresca, gemegar / fer gemecs, llampegar / fer llampecs, sanglotar / fer sanglots, tossir / tenir tos, tremolar / tenir tremolor.

Per tant, cal tenir en compte que, tot i la naturalesa lèxica d’un verb, la construcció en què es troba pot fer que es comporti com si fos d’una altra classe, com es resumeix en el quadre 17.6.

a) L’alternança entre la construcció transitiva i la preposicional pot donar-se sense canvi de significat important, com passa amb els verbs contestar/respondre (a), pledejar (per), arremetre (contra), pensar (en) i habitar (en): Només he contestat (a) dues preguntes del qüestionari; Habiten (en) una masia del segle XIX. Però també pot implicar una diferència clara de significat, com passa amb els verbs obeir (a), creure (en), meditar (sobre), discutir (de) i pensar (en): Has d’obeir els pares i Aquest canvi obeeix a una decisió política; Has de creure la teva mare i Has de creure en la teva mare; Han discutit el text que volen publicar i Sempre discuteixen de política; Aquesta nit he pensat l’examen i Aquesta nit he pensat en l’examen.

b) L’alternança entre la construcció transitiva i la intransitiva pronominal implica de vegades un lleuger canvi de significat, com mostren els parells de verbs del tipus aprofitar i aprofitar-se, equivocar i equivocar-se, errar i errar-se, lamentar i lamentar-se, plànyer i plànyer-se i recordar i recordar-se, que en la versió pronominal seleccionen un complement encapçalat per la preposició de, i caracteritzar i caracteritzar-se, distingir i distingir-se i singularitzar i singularitzar-se, que en la versió pronominal seleccionen un complement encapçalat per la preposició per: Tots lamenten la seva mort i Els empresaris es lamenten de la situació econòmica; No han caracteritzat bé el personatge principal i Aquest trastorn es caracteritza per una alteració del ritme cardíac.

c) L’alternança entre la construcció transitiva i la inacusativa locativa es dona amb alguns verbs que designen emissió o producció d’un líquid, com traspuar: El mur traspua humitat i Per aquesta paret hi traspua l’aigua de la cisterna. El verb traspuar (en el sentit de ‘passar’) té un comportament inacusatiu i el subjecte postverbal, quan no és un sintagma nominal definit, pot ser pronominalitzat pel partitiu en: Encara n’hi traspua, d’humitat. Els verbs brollar, degotar (en el sentit de ‘sortir’ o ‘caure’), rajar, regalimar o vessar també tenen aquest comportament en oracions amb un locatiu d’origen (de vegades sobreentès) o un datiu: Fa poc encara brollava aigua, però ara ja no en brolla; D’aquell tronc en degotava resina; Alerta, que raja moscatell de la bota petita; Li regalimaven gotes de suor cara avall; Ningú no s’adonà que vessava aigua del safareig. Cal destacar, però, que aquests verbs es comporten com a intransitius purs en La humitat traspua pel mur, L’aixeta degota, Les fonts de Pujarnol ja tornen a rajar o Aquest càntir vessa.

d) La construcció causativa alterna amb la incoativa amb verbs que indiquen un canvi d’estat, com abonyegar i abonyegar-se, enfonsar i enfonsar-se, fondre i fondre’s, refredar i refredar-se, rovellar i rovellar-se o trencar i trencar-se. Les dues versions d’aquests parells de verbs manifesten un canvi d’estat, però el subjecte expressa la causa del canvi només en la versió transitiva, que correspon als verbs causatius: El pes de la neu va enfonsar la teulada. En canvi, en els incoatius, el subjecte oracional correspon al complement directe del verb causatiu (La teulada es va enfonsar) i es pot expressar la causa mitjançant un complement adjunt: La teulada es va enfonsar {pel pes de la neu / amb el pes de la neu / a causa de la neu / de tanta neu}.

e) La construcció causativa alterna amb la incoativa pronominal especialment amb verbs psicològics, com ara aclaparar, acomplexar, acovardir, alegrar, angoixar, atabalar, aterrir, avergonyir, commoure, emocionar, encaparrar, enervar, esglaiar, esparverar, esverar, fastiguejar, horroritzar, neguitejar, obsessionar, ofendre o tranquil·litzar. Es tracta de construccions com Els negocis ja no l’obsessionen (‘ja no fan que esdevingui obsessionat’) i Ell ja no s’obsessiona (amb els negocis), en què obsessionar és un verb transitiu amb sentit causatiu i obsessionar-se n’és el correlat pronominal intransitiu que pren com a subjecte el complement directe (interpretat com a experimentador) del verb causatiu. En aquest cas, la forma pronominal té un valor incoatiu i designa el procés que condueix a un canvi d’estat.

Hi ha algun verb d’aquesta classe, com ara importunar, que no disposa de la versió pronominal. Contràriament, hi ha verbs psicològics que només tenen versió incoativa (que sol ser pronominal), és a dir, que no disposen de verb causatiu: delir-se, desviure’s, entossudir-se, entestar-se, frisar(-se), obstinar-se. Per a construir una oració causativa amb aquests verbs ens servim de fer o causar: La seva gelosia irracional fa que s’obstini en aquesta acusació.

També accepten la construcció causativa i la pronominal els verbs psicològics del tipus de preocupar. Comparem, per exemple, La situació política preocupa l’empresariat, en què l’experimentador és el complement directe, amb L’empresariat es preocupa (a causa de la situació política), en què l’experimentador ara és el subjecte oracional.GIEC

f) L’alternança entre la construcció intransitiva i la transitiva es dona quan el verb selecciona un complement intern. Es tracta d’un grup reduït de verbs, entre els quals destaquen ballar, dormir, plorar, suar, vestir i viure: Es passa el dia plorant i Ploraven llàgrimes amargues.

g) En el cas de verbs de moviment direccional, com ara anar, arribar, baixar, eixir, entrar, passar, pujar, sortir, tornar o venir, alternen la construcció intransitiva i la inacusativa: Vam sortir de casa una mica tard i Li surt sang del nas. En el cas de comportar-se com a intransitius, seleccionen un complement de lloc de destinació (a l’estació) o un complement d’origen –seguit o no d’un de destinació (de casa, d’una banda a l’altra)–, accepten adverbis que indiquen voluntat (expressament, voluntàriament) i poden aparèixer en mode imperatiu o en una subordinada seleccionada per verbs com manar o obligar: Anava d’una banda a l’altra; Eixirem de casa a les tres; Entreu a classe; Ella va pujar al terrat expressament; Ens han manat que sortíssim de la sala; Vam tornar a l’estació. En el cas de comportar-se com a inacusatius, perden el valor agentiu i tenen un sentit existencial o estatiu. És el cas de Entren mosques i Ja han arribat uns quants parents meus, parafrasejables per Hi ha mosques que entren i Hi ha uns quants parents meus que ja han arribat, respectivament. En aquest cas, a més, porten un subjecte en posició postverbal no definit, com en els exemples anteriors, i es pot pronominalitzar per en en les mateixes condicions en què en pot pronominalitzar el complement directe: N’entren; Ja n’han arribat uns quants; Ja n’han arribat uns quants de meus.

h) L’alternança entre la construcció intransitiva i la inacusativa locativa es dona amb verbs intransitius purs (dormir, jugar, treballar) o amb verbs transitius usats sense complement (cantar, estudiar, menjar). Aquests verbs inclouen, en la construcció inacusativa, el pronom hi i un sintagma nominal sense especificador en posició postverbal: Volem cantar en aquest recital i En aquest recital hi canten nens de sis a deu anys.

i) Finalment, pot haver-hi alternança entre la construcció incoativa i la intransitiva pronominal. El verb incoatiu expressa un canvi d’estat i el correlat pronominal, en canvi, denota una activitat, com passa amb els verbs cremar i cremar-se o coure i coure’s: Els cigrons han cuit; Els cigrons s’han cuit.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona