18.3.1 Els verbs ser i estar en construccions copulatives de caracterització



atribut
copulativa
copulativa de caracterització
copulativa d'identificació
predicatiu
verb copulatiu
verb quasicopulatiu

En les construccions copulatives de caracterització, s’usa ser quan es predica una propietat inherent (La gossa és cega) i estar quan la propietat s’entén des d’una perspectiva aspectual que la fa contingent o transitòria (Després de l’accident, la gossa estava cega, però als quinze dies va recuperar la visió). En la pràctica, el límit entre un i altre significat no és sempre clar i es veu afectat per factors diversos, com la naturalesa de l’atribut o el caràcter animat o inanimat del subjecte.

a) S’usa estar quan l’atribut és un sintagma preposicional que expressa un estat o situació fruit d’un canvi o procés: La seva mare està de sort/desgràcia; La Núria ja està de cinc mesos; La casa estava en silenci; Aquesta expressió està fora d’ús. Això inclou les expressions estar a punt, estar a l’abast, estar en joc, estar de moda, estar de vacances o estar a la venda, en què l’ús de estar és majoritari, tradicional i preferible. n

S’observa vacil·lació entre ser i estar principalment (no exclusivament) en les expressions a l’abast, a la venda i a punt: El llibre no és {a l’abast / a la venda} (en comptes de la construcció formal El llibre no està {a l’abast / a la venda}). En el cas de l’expressió al punt, avui dia coexisteix la construcció L’arròs és al punt amb L’arròs està al punt. En alguns casos, es dona la doble possibilitat amb els verbs haver-hi i estarJa {hi ha / estàa la venda el tercer fascicleEl que {hi ha / estàen joc és la democràciaA les grans ciutats {hi ha / estanen procés unes altres reformes. Observem que també és possible Encara hi ha els llits per fer al costat de Els llits encara estan per fern

En altres contextos, l’alternança entre ser i estar permet introduir matisos de significat. Observeu, per exemple, que en És moda portar els cabells arrissats es predica d’una manera neutra una propietat (ser moda) del fet de pentinar-se d’una determinada manera; en canvi, en Està de moda portar els cabells arrissats es predica del fet de dur rissos que ha esdevingut moda (abans no ho era). n

b) Amb subjectes animats, s'usa estar quan l'atribut és un sintagma adjectival o bé un participi que designa un estat assolit, com ara ample (‘no apinyat, còmode’), bo (‘sa’), immòbil, mort (‘aclaparat, fatigat’) o groc/negre/vermell/blanc (color momentari de la pell, sovint en sentit figurat, sense referència a la raça): En aquesta taula estarem més amples; El secretari ja estava bo; La Mireia està morta de son; El senyor Ferrer està ben blanc, després de tants mesos a l'hospital.

c) Amb subjectes animats, hi ha adjectius (i algun participi) que admeten la doble perspectiva de propietat inherent (amb ser) i d’estat assolit (amb estar): La Magdalena és animada/nerviosa/prima; La Magdalena està animada/nerviosa/prima. L’alternança ser/estar és tradicional o general amb adjectius (i algun participi) com ara alegre, avorrit, fred, fresc, quiet, serè, tranquil o trist. n En aquestes oracions, amb ser es descriu una qualitat inherent característica d’una persona (‘La Magdalena és de mena animada/nerviosa/prima’), i amb estar s’expressa una propietat que és resultat d’un canvi d’estat intern del subjecte (‘La Magdalena ara es troba animada, s’ha posat nerviosa, s’ha aprimat’). Per aquesta raó, sovint apareix estar quan l’oració conté un adjunt temporal o altres adjunts oracionals que activen una interpretació aspectual: La Magdalena està animada d’ençà de la vostra visita; Lluny de casa estaríem inquiets (‘si fóssim lluny de casa’).

En aquest grup, cal fer algunes observacions segons el tipus d’atribut:

— Els adjectius com envejós, gelós o orgullós, que solen anar amb el verb ser, seleccionen estar quan l’adjectiu porta un complement, de manera que deixa d’expressar una propietat inherent de l’individu i passa a tenir un sentit més restringit, és a dir, contingent. Així, diem amb ser: Els enamorats són tots gelosos; És molt orgullosa. Però amb estar: Està gelós del seu germà petit; Estic orgullosa dels meus fills.

Els valors que adquireix un adjectiu amb cadascun dels dos verbs no sempre són homogenis. Així, La Berta és bona significa que ‘té bon caràcter’, i La Berta està bona significa que ‘té bona salut’ (i, en registres informals, que ‘és atractiva’); La Berta és freda significa que ‘no manifesta cap tipus d’afecte’ i La Berta està freda significa que ‘s’ha refredat, té fred’ o que ‘encara no s’ha animat’. L’ús amb ser és l’únic possible si l’atribut conté un complement que especifiqui l’abast de la qualitat expressada per l’adjectiu (En Gerard és blanc de cara).

— Amb els adjectius solter, casat, jubilat, calb, cec, coix, sord, viu i mort, és tradicional i preferible l’ús del verb ser. Per a indicar únicament l’estat civil o laboral (casat, solter/fadrí, jubilat) o la característica d’una persona (calb, cec, coix, manc, sord), és preferible no apartar-se de l’ús tradicional, amb ser: El senyor Pla és solter/jubilat/calb. n Aquest ús contrasta amb el de estar, que subratlla un canvi (a vegades passatger) en casos com Tinc el marit fent negocis a la Xina: estic soltera, Perdona: acabo de baixar de l’avió i estic sord o Dels vint que ens hem trobat al dinar d’enguany, deu ja estan jubilats.

L’adjectiu casat, quan porta un complement de companyia, apareix generalment amb estar: –Sou casat o divorciat? Estic casat amb una pianista grega. També s’usa estar amb jubilat quan se subratlla el canvi d’estat laboral: Fa dos anys que estic jubilat; Estava jubilat des del 2007.

— En l’actualitat, s’ha incrementat el nombre d’adjectius referits a subjectes animats que admeten la doble perspectiva de propietat inherent (amb ser) i d’estat assolit (amb estar), especialment en determinats parlars. Tanmateix, resulta preferible no alternar ser i estar amb adjectius que només excepcionalment expressen propietats que es poden atribuir a un individu d’una manera transitòria, com els que hem vist abans o altres com ara amable, boig, bonic, comunicatiu, condescendent, corpulent, diferent, dòcil, enigmàtic, feliç, genial, gras, gros (‘corpulent’), jovial, lleig, maco, optimista, sarcàstic, violent o xerraire. Així, si bé és possible una oració com La mestra diu que el nen avui estava molt xerraire, tan callat com és, en què volem expressar que el comportament del nen ha canviat transitòriament, per a aquesta mena d’adjectius, la llengua disposa en algun cas de solucions alternatives a l’ús del verb estar, encara que no sempre són del tot equivalents: En Jaume {s’ha fet vell / s’ha envellit} (en comptes de està vell); No hi sent (en comptes de Està sord); El veig més jove o S’ha rejovenit (en comptes de Està més jove); Us heu tornat bojos? (en comptes de Esteu bojos?). n

d) Amb subjectes no animats, els dos verbs alternen en casos que poden implicar una interpretació de propietat inherent o bé de propietat contingent: Aquesta bombeta és fluixa (‘és de poca potència’, propietat inherent) i Aquesta bombeta està fluixa (‘està mal enroscada’, propietat contingent); Aquell indret és molt solitari (‘no hi viu ningú’) i Aquell indret està molt solitari (‘es troba momentàniament abandonat’).

Podem trobar l’oposició en altres casos. Diem Aquesta tovallola és blava; però si s’ha tenyit a la rentadora, més aviat direm Aquesta tovallola {està / ha quedat} ben blava; l’haurem de posar en lleixiu. De vegades, per a expressar el resultat d’un procés la llengua disposa d’adjectius i participis específics com esblanqueït, envellit o rejovenit: Aquesta camisa {ha quedat / està} ben esblanqueïda, de tant tocar-li el sol.

e) Amb subjectes no animats, els participis generalment es construeixen amb el verb aspectual estar, però en diferents parlars del català oriental és vigent encara amb el mateix valor la construcció amb ser: La matrícula (ja) és/està oberta; Les estovalles eren/estaven esteses; Amb aquesta accepció la paraula és/està mal usada; La figura de ceràmica era/estava feta a mà.

Són exemple d’aquests participis acabat, amagat, apagat, cobert, col·locat, construït, cuit, disposat, dit, doblegat, encès, escrit, espatllat, estès, explicat, glaçat, instal·lat, mullat, nevat, obert, ocupat, situat, sobreentès, tancat, trencat o usat.

f) Fora dels casos anteriors, amb subjectes no animats, l’ús del verb ser respon a la solució més tradicional, i el de estar, a la més recent. n Tanmateix, actualment s’observa l’ús de ser o estar segons els parlars, sense diferència semàntica, amb adjectius que es poden interpretar com a merament descriptius o bé com a resultat d’un procés de canvi, cosa que fa que s’avinguin amb el matís aspectual que aporta estar (brut, buit, calent, clar, cru, dur, eixut, espès, flonjo, fosc, fred, humit, madur, moll, net, pla, ple, ras, relliscós, roent, salat, sec, tendre, tèrbol): El cafè és fred (simple descripció) / El cafè està fred (‘s’ha refredat’ o ‘el trobo fred’); El porró era/estava ple de mistela; A les set la sala serà/estarà buida; Les tovalloles són/estan humides; L’aigua del mar era/estava completament plana.

La presència d’adverbis aspectuals com encara o ja afavoreix l’aparició del verb estar: La sopa encara està calenta; El meló ja està madur. També l’afavoreix el fet que l’atribut sigui un participi o un adjectiu intercanviable per un participi, com és el cas de brut/embrutat, net/netejat, moll/mullat, clar/aclarit, buit/buidat o ple/emplenat. n

A més, en els registres informals dels joves, l’ús del verb estar s’ha generalitzat darrerament amb altres adjectius com bo/dolent (i boníssim) i nou/vell, quan, de fet, aquests adjectius tradicionalment seleccionen ser.

En aquells contextos discursius en què es pot deixar sobreentès l’atribut, el verb copulatiu de la construcció sol ser estar: Per mi no estigueu (intranquils): podeu començar a dinar; Deixa’m estar (tranquil): no em burxis més; Agafes el tren i ja està (solucionat): fora problemes de trànsit; Ja està (fet): he enviat el llibre a l’editorial; L’arròs ja està (fet): tothom a taula!

Actualització: 15/01/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona