18.3.2 Els verbs ser, haver-hi i estar en construccions locatives



atribut
copulativa
copulativa de caracteritzaciķ
copulativa d'identificaciķ
predicatiu
verb copulatiu
verb quasicopulatiu

Per a expressar d’una manera neutra la localització, la llengua recorre al verb ser i també al verb existencial haver-hi. En general, s’utilitza ser quan el subjecte aporta informació coneguda i haver-hi quan aquest mateix element aporta informació nova: Ets a la feina?; Hi ha tovalloles netes a l’habitació. També es formen construccions locatives amb el verb estar (o estar-se) i subjectes animats o inanimats. En aquest cas, a la simple localització s’hi afegeix un matís de durada, permanència, fixació o resultat, que pot ser reforçat explícitament a través d’un adjunt: Els quadres van estar al museu fins que els hereus els van reclamar; (Ens) Estarem al poble tot l’estiu; Manlleu està (situat) a 461 metres d’altitud; Si no trobes els guants, mira que no estiguin amb la roba d’estiu.

Així doncs, en les construccions locatives, com en les pròpiament copulatives, la distribució entre els verbs ser i estar (o estar-se) depèn fonamentalment del valor aspectual de la construcció. A les distincions generals que acabem de fer, cal afegir matisos que depenen del context d’ús. El quadre 18.4 recull i exemplifica els usos de ser, haver-hi i estar en construccions locatives.a) Els verbs ser i haver-hi presenten una certa complementarietat, com es veu en els parells d’exemples següents, en els quals l’entitat localitzada és un sintagma nominal definit: La Sílvia és allà / Allà hi ha la Sílvia; Les sabates eren a l’armari / A l’armari hi havia les sabates. En les oracions amb ser l’entitat expressada pel sintagma nominal aporta informació coneguda, mentre que a les oracions amb haver-hi aquest mateix element aporta informació nova. També alternen els dos verbs si el subjecte de la copulativa és una oració d’infinitiu: Reconstruir l’auditori no és entre les prioritats municipals / Entre les prioritats municipals no hi ha reconstruir l’auditori.

Cal notar, però, que al costat de la interrogativa Que hi ha en Joan? tenim Que hi és, en Joan? En aquesta darrera, en Joan està dislocat a la dreta i, per tant, és un element amb informació coneguda. En tots dos casos podríem respondre No, no hi és o bé Sí que hi és, en què el subjecte és el·líptic i, doncs, no és possible utilitzar el verb haver-hi.

D’altra banda, les relatives especificatives preferentment es construeixen amb haver-hi, tot i que també són possibles amb el verb ser: Les copes que hi ha a l’aigüera s’han de rentar amb aigua tèbia / Les copes que són a l’aigüera s’han de rentar amb aigua tèbia.

b) Només podem emprar el verb ser en construccions locatives en els casos següents, que generalment corresponen a contextos que fan que el subjecte aporti informació coneguda:

— Si l’entitat que situem en un lloc està expressada per un pronom personal fort (jo, tu, ell, nosaltres, etc.) o pels quantificadors tothom i tots o totes: Hi serem nosaltres / Nosaltres hi serem; Hi era tothom / Tothom hi era; Hi eren totes / Totes hi eren.

Sí que és possible l’ús de haver-hi si tot quantifica un sintagma nominal definit: Hi havia totes les figures.

— En les oracions de relatiu explicatives: Les copes de cristall, que són a l’aigüera, s’han de rentar amb aigua tèbia.

El verb ser també pot aparèixer, amb el valor de haver-hi, amb el pronom en, amb referència obligatòria a persones. Així, en –Quants en són, en aquest despatx? –En són tres, ens referim a persones; però en –Quants n’hi ha, en aquest despatx? –N’hi ha tres ens podem referir a persones, ordinadors, etc.

c) El verb haver-hi és l’única opció quan el sintagma nominal que expressa l’entitat de la qual es predica una localització no té determinant: No hi ha pa tou; Hi havia mosques. n

En els registres formals, la llengua disposa del verb existir: Encara existeix una altra sortida (‘Hi ha una altra sortida’). En aquests registres, el verb cabre (o caber) presenta la possibilitat de seleccionar només sintagmes nominals, no pas una oració subordinada substantiva, sovint acompanyat del pronom hi o d’un pronom de datiu: Hi cap la possibilitat que l’origen sigui un altre; No hi caben queixes; No (ens) cabia cap dubte que el decret seria aprovat.

d) El verb estar apareix quan s’indica permanència i, doncs, equival semànticament a romandre o a trobar-se (situat): Els quadres van estar al museu fins que els hereus els van reclamar. Si no volguéssim indicar la permanència (sinó la simple localització), en aquests exemples també podríem usar ser: Els quadres van ser al museu fins que els hereus els van reclamar; Si no trobes els guants, mira que no siguin amb la roba d’estiu. En alguns contextos, són possibles estar, ser i haver-hi: Els pobles que {estan / són / hi ha} al mig de la vall han sofert més els aiguats; Vigila no ensopeguis amb un arxivador que {està / és / hi ha} entre la columna i la porta. n

Tant estar com trobar-se i ser poden anar acompanyats d’un participi (col·locat, emplaçat, instal·lat, situat, ubicat), i això donaria les possibilitats següents (amb l’oportuna distinció semàntica entre ser i estar): L’ermita {es troba (situada) / està (situada) / és (situada)} al capdamunt de la vall.

e) Hi ha altres usos de estar que es poden considerar localitzacions figurades: Sovint les divergències no estan en el contingut sinó en la forma; Això no està a les meves mans (‘No puc resoldre-ho’); Els dos partits estaven en el poder alternativament; Les accions estan a 20 euros.

Amb el valor de ‘consistir’, és preferible usar estar o trobar-se i no raure: El problema està (o es troba) en la legislació vigent (en comptes de El problema rau en la legislació vigent).

Els sintagmes preposicionals amb un cert grau de lexicalització, com ara fora de lloc, en mans del jutge o en un punt molt delicat, admeten ser i estar (i en alguns casos també trobar-se): Aquesta estratègia és/està fora de lloc; Ara la qüestió {és / està / es troba} en mans del jutge; {Som / Estem / Ens trobem} a cinc punts del líder; Les discussions {són / estan / es troben} en un punt molt delicat

Els verbs ser i estar comparteixen el participi estat. La llengua moderna ha desenvolupat formes diferents per al participi de ser, la més estesa de les quals és sigut, al costat de estat, més freqüent en els registres formals. Però quan hi ha una expressió locativa, el temps perfet acostuma a referir-se a un esdeveniment duratiu i, per tant, hi correspon estar: Aquesta Setmana Santa he estat a París.

f) El verb estar es relaciona amb valors aspectuals de durada o manera en casos com El marit està en Metges sense Fronteres i la dona, en Ajuda en Acció, Aquí estem sota zero la meitat de l’hivern i Ahir per a anar de Tarragona a Reus hi vaig estar una hora. En el primer exemple, estar significa ‘tenir la feina habitual, la responsabilitat, etc.’. Aquest verb també significa ‘residir, viure’, i té precisament aquesta significació en la forma pronominal (estar-se): La família Puigdollers (s’)estava al carrer Balmes, 76. La construcció pronominal reforça el matís de ‘fer estada, allotjar-se, fer vida’: Durant la temporada de platja ens estem a l’hotel Marisol (‘ens hi allotgem’); Passat l’estiu ens estarem uns mesos fora (‘farem estada’); Ara la Joaneta s’està amb l’àvia (‘hi viu’).

Si no volem reflectir el matís de durada, també és possible emprar ser: Durant la temporada de platja som a l’hotel Marisol (‘ens hi poden localitzar’); Ara la Joaneta és amb l’àvia (‘ha sortit amb l’àvia’, ‘li ha fet una visita’).

El sistema descrit en aquest apartat per a les construccions locatives és el més general en tots els parlars i el preferible en els registres formals, encara que l’ús del verb estar s’estengui progressivament en detriment d’usos tradicionals de ser, sobretot a les grans zones urbanes, per influència forana. n

En certs parlars, sobretot valencians, trobem les particularitats següents. En primer lloc, no hi són vius els usos locatius del verb ser que hem vist (El cendrer és damunt de la taula) i en aquests contextos s’usa estar. En segon lloc, haver-hi només s’usa amb el sintagma nominal indefinit; en els altres casos es recorre als verbs estar i ser. El verb estar és el més habitual: Està Joan?; En aquella manifestació també estaves tu; Crec que entre les principals necessitats està ampliar el museu. El verb ser s’usa quan el subjecte denota un esdeveniment, com ara festa: Va anar al lloc on era la festa. n


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona