20.2 El temps



aspecte
mode verbal
temps gramatical
ús derivat (d'un verb)
ús modal (d'un verb)
ús propi (d'un verb)

El temps gramatical és una propietat que permet localitzar una situació, orientant-la respecte al moment de l’acte de parla directament o indirectament mitjançant l’ús de diferents temps verbals. Així, mitjançant el temps gramatical es pot indicar si una situació és simultània, anterior o posterior al moment de l’acte de parla (referència directa) o a un moment de referència anterior a l’acte de parla (referència indirecta). En Demà parlaré amb els pares, per exemple, la localització és directa (és a dir, es tracta d’un temps díctic), ja que el futur (parlaré) indica que l’esdeveniment de parlar amb els pares es localitza en un moment posterior al de l’acte de parla. En canvi, en Em va dir que l’endemà parlaria amb els pares, el mateix esdeveniment es localitza d’una manera indirecta (és a dir, es tracta d’un temps anafòric), ja que el condicional (parlaria) indica que aquest esdeveniment es localitza en un moment posterior a un moment de referència (l’introduït per em va dir), que és anterior a l’acte de parla.

Amb l’expressió temps verbal es fa referència al conjunt de formes flexionades d’un verb que presenten les mateixes propietats gramaticals de temps, aspecte i mode. L’imperfet d’indicatiu del verb cantar, per exemple, està integrat per les formes cantava, cantaves, cantava, cantàvem, cantàveu i cantaven. Aquestes formes divergeixen pel que fa a la persona i al nombre, que reflecteixen la concordança amb el subjecte, però tenen en comú el fet de ser formes de temps passat, d’aspecte imperfectiu i del mode indicatiu.

En la taula 20.1 s’indiquen els temps verbals amb què s’expressen aquestes distincions per mitjà de la tercera persona del singular del verb cantar.

Taula 20.1
Usos propis de les sèries temporals bàsiques del mode indicatiu

 

a) En els usos propis, és a dir, aquells que indiquen valors temporals i aspectuals bàsics, el present (canta), el futur (cantarà), el perfet (ha cantat) i el passat simple (cantà) o el perifràstic (va cantar) localitzen la situació designada respecte al moment de l’acte de parla: el present assenyala simultaneïtat (Ara dorm, no el molestis); el futur, posterioritat (Demà parlaré amb ella), i el perfet i el passat simple o el perifràstic, anterioritat (Aquest matí hem anat al mercat; Ahir anàrem al mercat; Ahir vam anar al mercat).

La diferència entre el perfet, d’una banda, i el passat simple i el perifràstic, de l’altra, té a veure amb la distància temporal, ja que el perfet localitza situacions ocorregudes en el dia d’avui o en un interval que inclou el moment de l’acte de parla, i el passat simple i el perifràstic, situacions que no han ocorregut en el dia d’avui o en un interval que inclou el moment de l’acte de parla.

b) En els usos propis, l’imperfet (cantava), el condicional (cantaria) i el plusquamperfet (havia cantat) localitzen la situació designada respecte a un moment de referència passat: l’imperfet indica simultaneïtat (Em va dir que aleshores dormia, que no el molestés); el condicional, posterioritat (Em va dir que l’endemà parlaria amb ella), i el plusquamperfet, anterioritat (Em va dir que {aquell matí / la vigília} havia anat al mercat) respecte a moments anteriors a l’ara enunciatiu. En els exemples anteriors, el temps del verb de l’oració principal (el passat perifràstic va dir) aporta el moment de referència passat respecte al qual s’indica la localització.

La majoria dels temps verbals poden usar-se no només amb valors propis sinó també amb valors derivats i modals.

— En els usos derivats s’introdueix algun canvi respecte als valors temporals o aspectuals bàsics, que es tradueix en diferències de caràcter pragmàtic o estilístic. Un exemple d’ús derivat és la tria del present en lloc del futur en contextos en què es designen situacions planejades i previsibles: Es casen demà a l’església de Santa Caterina. En aquest cas, el present no indica simultaneïtat respecte al moment de l’acte de parla sinó posterioritat, però amb el matís que aquesta situació posterior està planejada en el present.

— En el usos modals s’introdueixen diferències relacionades amb el valor de veritat que l'emissor atorga a l’enunciat. Com a exemple de valor modal, es pot esmentar l’ús de l’imperfet d’indicatiu en contextos en què es vol fer una petició cortesa, per exemple, en el marc d’una interacció comercial: Volia dos metres de tela de seda blava. L’imperfet no té el seu valor bàsic de referència a una situació passada, sinó que remet a una situació present (un desig actual), que expressada en imperfet en comptes de present o imperatiu resulta modalitzada. El cas més extrem d’aquestes diferències de modalitat el trobem en el condicional, que es pot usar amb un valor temporal de posterioritat respecte a un moment de referència passat (Em va dir que l’endemà aniríem a la platja) o amb un valor modal d’irrealitat o d’escassa probabilitat en el present o el futur (Si no plogués, aniríem a la platja).


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona