20.3 L'aspecte



aspecte
mode verbal
temps gramatical
ús derivat (d'un verb)
ús modal (d'un verb)
ús propi (d'un verb)

L’aspecte fa referència a la temporalitat interna de la situació designada, és a dir, al fet que aquesta es presenti, per exemple, com una situació oberta o en curs de realització, com una situació delimitada o bé com una situació que es repeteix d’una manera habitual. En Ahir vaig parlar amb els pares i Sempre que podia parlava amb els pares, tant el passat perifràstic com l’imperfet localitzen l’esdeveniment de parlar amb els pares en el passat, però en un cas s’indica que es tracta d’una situació concreta i delimitada (vaig parlar) i en l’altre que la situació es repeteix d’una manera habitual sota determinades condicions (parlava).

Es poden diferenciar tres classes d’aspecte, l’imperfectiu, el perfectiu i el perfet, com recull i exemplifica el quadre 20.1.

a) L’aspecte imperfectiu, característic del pretèrit imperfet (cantava), fa referència a situacions que es presenten com a obertes o no limitades, com en Mentre parlàvem va arribar la seva germana. En aquest cas, l’imperfet (parlàvem) presenta la situació com a oberta, en procés de realització en el moment que va ocórrer una altra cosa (l’arribada de la seva germana).GIEC

b) L’aspecte perfectiu, característic del passat simple (cantà) i del passat perifràstic (va cantar), s’associa amb situacions delimitades i anteriors a un moment de referència, que es presenten d’una manera global, sense focalitzar el seu desenvolupament i desvinculades del moment de referència actual, com en Ahir va parlar amb l’Enric. En aquest cas, el passat perifràstic (va parlar) presenta la situació com un tot perfectament delimitat, que inclou tant el seu inici com el seu final.

c) L’aspecte perfet, característic de tots els temps verbals compostos amb l’auxiliar haver, com el perfet (ha cantat), el futur perfet (haurà cantat), el plusquamperfet (havia cantat) i el passat anterior (hagué cantat o va haver cantat), s’associa amb situacions delimitades i anteriors a un moment de referència, com l’aspecte perfectiu, però que es vinculen al moment de l’acte de parla. Així, amb un perfet com s’ha trencat en La Lluïsa s’ha trencat el braç, la situació es vincula al moment de l’acte de parla en la mesura que allò que es focalitza no és la situació passada pròpiament dita, sinó l’estat de coses present que se’n deriva (el fet de tenir el braç trencat a hores d’ara).GIEC

En canvi, amb l’aspecte perfectiu, la situació no manté cap vinculació amb el moment de l’acte de parla (La Lluïsa va anar al metge ahir a les deu del matí).

Cal puntualitzar que la distinció entre l’aspecte imperfectiu i el perfectiu resulta especialment clara quan es compara l’imperfet (Quan marxava de casa, va sonar el telèfon) amb el passat simple o el perifràstic (Quan va marxar de casa, li van trucar per telèfon), si bé no és tan nítida o no resulta rellevant en altres casos. El present, per exemple, s’usa generalment amb un valor imperfectiu, però no existeix un temps verbal perfectiu paral·lel amb què pugui contrastar. El futur i el condicional, d’altra banda, poden tenir segons el cas un valor perfectiu o imperfectiu.

El futur, per exemple, té un valor perfectiu en Demà parlaré amb l’Enric i un caràcter imperfectiu en Segur que a l’hora de sopar encara estaré parlant amb l’Enric. El primer exemple és paral·lel, en el passat, a Ahir vaig parlar amb l’Enric, en què s’usa un temps verbal perfectiu com és el passat perifràstic; el segon, en canvi, és paral·lel a A l’hora de sopar encara parlava (o estava parlant) amb l’Enric, en què s’usa un temps verbal imperfectiu, com és l’imperfet d’indicatiu.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona