20.5.1 El present



aspecte
mode verbal
temps gramatical
ús derivat (d'un verb)
ús modal (d'un verb)
ús propi (d'un verb)

El present d’indicatiu és el temps verbal menys marcat i en els usos propis assenyala simultaneïtat amb el moment de l’acte de parla, mentre que en els usos derivats pot tenir valor de futur o de passat, com recull el quadre 20.3.a) En els usos propis, el present d’indicatiu assenyala simultaneïtat amb el moment de l’acte de parla. Aquesta simultaneïtat és estricta amb verbs amb què es realitza una acció pel sol fet d’enunciar-los (Jo us declaro marit i muller) o quan es parla de situacions puntuals (Fixa-t’hi! Ara entra per la porta). En general, però, el present designa situacions que se superposen al moment de l’acte de parla. En uns casos té un valor progressiu i fa referència a situacions que es troben en curs de realització en aquest moment: No facis soroll, que el pare dorm; Ara treballa i no et pot atendre. En uns altres casos, té un valor habitual o continu: es tracta de situacions que es repeteixen d’una manera habitual (Sempre arribes molt tard; Últimament a penes dorm sis hores) o que es donen al llarg d’un període de temps que inclou el moment de l’acte de parla (Viu a Benicàssim; Estudia dret a la Universitat de Girona). El present també pot assolir un valor genèric i usar-se per a expressar veritats o fets amb validesa general (Dos i dos fan quatre; La peresa porta pobresa).

b) En els usos derivats, el present d’indicatiu pot tenir un valor de passat o de futur. Amb un valor de passat, el present pot usar-se en el cas de l’anomenat present històric, amb el qual es fa referència a fets passats que continuen sent rellevants en el present: Aribau inicia la Renaixença catalana. En combinació amb altres temps verbals de passat, es pot utilitzar igualment per a atorgar una major vivacitat a les narracions orals o escrites: L’altre dia anava passejant per l’albereda, quan me’l veig arribar tot carregat d’andròmines.

D’altra banda, el present també s’empra per a referir-se a situacions anteriors a l’acte de parla que finalment no es van produir, és a dir, situacions irreals de passat en contextos com: L’altre dia va tenir un accident anant en bicicleta i gairebé es mata (‘estigué a punt de matar-se’); Si no hagués estat per ell, tenim un problema (‘hauríem tingut un problema’). En aquests casos, el verb en present apareix modificat per l’adverbi quasi o gairebé o s’integra en una condicional.

Amb un valor de futur immediat, pot referir-se a situacions la realització de les quals resulta fàcilment previsible a partir de l’estat de coses actuals: Demà se’n van de viatge; Ara mateix li escric la carta. El present també s’usa amb valor de futur no immediat en les pròtasis condicionals introduïdes per la conjunció si (Si veniu demà, us ho explicarem tot) i pot reemplaçar el futur en l’apòdosi d’aquestes oracions (Si veniu demà, us ho expliquem tot). Finalment, la idea de futur s’associa a la d’ordre en casos en què s’interpel·la l’interlocutor perquè realitzi una determinada acció. En aquests casos, el present té valor d’imperatiu: Te’n vas a l’habitació, telefones a la mare i li dius el que m’acabes d’explicar.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona