20.5.2 Els temps verbals de passat: el passat simple i el perifràstic, el perfet, l'imperfet, el plusquamperfet i l'anterior



aspecte
mode verbal
temps gramatical
ús derivat (d'un verb)
ús modal (d'un verb)
ús propi (d'un verb)

Els temps verbals de passat en els usos propis assenyalen anterioritat respecte al moment de l’acte de parla i adopten valors diferents segons l’aspecte i els usos derivats que s’hi relacionen, com resumeix el quadre 20.4.

a) El passat d’indicatiu té dues formes diferents: una de simple (cantà) i una altra de perifràstica (va cantar) amb l’auxiliar va seguit d’infinitiu.GIEC La forma perifràstica és la d’ús més general, mentre que la forma simple es manté oralment en els parlars de l’Horta de València i d’Elx i en eivissenc. En els registres formals, i especialment en narracions escrites, la forma simple (cantà) manté un ús important, excepte en la primera persona (cantí), que és percebuda com a antiga o dialectal pels parlants que no l’usen oralment. En els registres esmentats, a més, no és estrany que les formes simples i les perifràstiques presentin una certa variació estilística: El pintor va néixer a París, però als divuit anys es traslladà a Lió, on visqué fins als vint-i-cinc. n

El passat d’indicatiu en l’ús propi indica que la situació expressada és anterior al moment de l’acte de parla, no manté cap vinculació amb aquest moment i és, doncs, un temps verbal perfectiu. Es pot combinar amb expressions de passat no actual, com ahir, la setmana passada, el mes passat, l’any passat, antany o dies/mesos/anys/temps enrere ({Rebérem / Vam rebre} la carta ahir), amb expressions temporals de caràcter puntual ({Arribà / Va arribar} a les deu) i també de caràcter duratiu (L’any passat {estudià / va estudiar} alemany).

El passat d'indicatiu no es pot combinar, en canvi, amb expressions temporals que facin referència al dia en curs (aquest matí, avui), que incloguin el moment de l’acte de parla (avui, aquesta setmana, enguany, durant aquest segle) o que assenyalin immediatesa (adés, suara, fa un moment/instant/minut, fa una estona).

A causa del caràcter perfectiu i delimitat del passat, aquest temps verbal s’utilitza per a construir seqüències narratives en passat, això és, seqüències en què l’ordre de les oracions reprodueix l’ordre dels esdeveniments narrats i es fa avançar el temps de la narració: {Entrà / Va entrar} a casa, {tancà / va tancar} la porta amb pany i clau i es {dirigí / va dirigir} al dormitori.

b) El perfet, format pel verb haver en present seguit de participi passat, assenyala anterioritat respecte al moment de l’acte de parla i, com indica el seu nom, té un aspecte perfet. En l’ús propi es comporta com un passat actual, això és, com un temps verbal que designa situacions passades que mantenen alguna mena de vinculació amb el moment de l’acte de parla. A més, pot assolir un valor resultatiu, indefinit, inclusiu o de present.

— Quan el perfet assoleix un valor resultatiu fa referència a l’estat present que resulta d’un esdeveniment passat (Mira, s’ha tenyit els cabells) o a una situació que es repeteix habitualment amb anterioritat a una altra (Sempre que arribem una mica tard, ell ja ha preparat el sopar i ha parat taula). Notem que amb el passat simple o el perifràstic enunciaríem un fet passat sense connexió amb el present, mentre que amb el perfet assenyalem les conseqüències de l’esdeveniment. En l’exemple anterior, l’ús de s’ha tenyit els cabells implica que els té tenyits a hores d’ara, mentre que en Es va tenyir els cabells no s’estableix necessàriament aquesta implicació. L’esdeveniment pot estar molt allunyat temporalment del present; l’únic que cal és que es mantinguin les conseqüències que se’n deriven: Els grecs ens han llegat les bases de la cultura occidental (‘ens les van llegar fa temps, però continuen vigents a hores d’ara’). n

— Quan el perfet assoleix un valor indefinit indica que la situació designada s’ha produït almenys una vegada en un període que encara no ha conclòs. Aquest període pot explicitar-se per mitjà d’expressions temporals del tipus aquesta setmana, enguany, durant aquest segle, últimament, en la nostra era, o bé ser implícit. En una oració com ara El meu germà ha estat a Chicago, s’indica que el subjecte ha estat almenys una vegada a Chicago al llarg d’un període de temps que arriba al moment de l’acte de parla (això és, al llarg de la seva vida).

— El perfet assoleix un valor inclusiu amb verbs duratius i indica que una situació durativa es manté en un període de temps que arriba al moment de l’acte de parla: Sempre m’ha agradat la literatura nord-americana (i continua agradant-me); Hem viscut en aquesta casa tota la vida (i continuem vivint-hi).

— El perfet pot indicar que la situació designada, tot i no vincular-se al moment de l’acte de parla, té lloc durant el dia d’avui: Se n’ha anat a les vuit del matí. A diferència dels altres usos del perfet, en aquest cas pot aparèixer acompanyat d’una expressió temporal que no inclogui el moment de l’acte de parla, com a les vuit en l’exemple anterior o aquest matí en Se n’ha anat aquest matí (enunciat, per exemple, a la tarda o al vespre).

En l’ús derivat, el perfet pot usar-se amb el valor del futur perfet per a expressar que una situació és anterior i al mateix temps es vincula a un moment de referència futur. Aquest valor pot aparèixer en dos contextos sintàctics diferents. D’una banda, en la pròtasi introduïda per la conjunció si: Si quan arribaràs demà ja se n’han anat, deixa’ls una nota. I de l’altra, en les oracions subordinades substantives seleccionades per un verb que designa una situació futura: Quan els veuré demà al vespre, els preguntaré com han resolt el problema al llarg del matí.

c) L’imperfet d’indicatiu és un temps verbal de passat imperfectiu que indica simultaneïtat respecte a un altre moment passat expressat per mitjà d’un adjunt temporal o d’una altra forma verbal, o bé implícit.

En l’ús propi, l’imperfet assenyala simultaneïtat i, a causa del seu valor imperfectiu, pot indicar que una situació es troba en curs en un moment de referència passat, o bé que es manté estable o es repeteix en un període igualment passat: Feia les maletes quan vaig arribar a casa; A l’edat mitjana, la Corona d’Aragó dominava el comerç mediterrani; L’any passat les classes començaven a les vuit del matí.

En els usos derivats, l’imperfet pot ser prospectiu, d’intenció o narratiu i també pot tenir un valor de present o futur irreal.

— L’imperfet prospectiu s’usa amb un valor de posterioritat en el passat en oracions que denoten fets de calendari, situacions programades o accions que el subjecte té la intenció de realitzar amb posterioritat al moment de referència. Aquest ús sol anar acompanyat d’expressions temporals que marquen explícitament el valor de posterioritat (l’endemà, al cap de + sintagma nominal, etc.): Em va dir que se n’anaven l’endemà a les deu; Vam decidir esperar una mica més perquè l’acte no començava fins al cap d’una hora.

— L’imperfet d’intenció assenyala que una situació en curs o a punt d’iniciar-se no arriba a culminar: L’autobús ja se n’anava quan van pujar dos policies i ens van fer baixar a tots (‘estava a punt d’anar-se’n’); Estava marcant el teu número de telèfon quan vaig veure que sortia fum de la cuina. El cas extrem d’aquest imperfet d’intenció apareix quan es designen situacions que es preveia que es realitzarien en el present o en el futur, però que han estat cancel·lades i són, per tant, falses: Es casaven el mes que ve, però ella no ho ha vist clar.

— L’imperfet narratiu té un valor perfectiu i equival al passat (simple o perifràstic). Aquest ús apareix fonamentalment en textos escrits en què es descriu un fet recreant-lo o emfatitzant-lo: Sis anys més tard signaven la pau els estats implicats; El dimarts 18 de juny de 1907, Enric Prat de la Riba creava l’Institut d’Estudis Catalans. En aquest cas, el valor perfectiu de l’imperfet està relacionat amb dos factors diferents: les expressions temporals que encapçalen les oracions amb aquest ús i que fixen el moment passat en què es produeix la situació, i el caràcter puntual, o no duratiu, de les situacions designades.

— L’imperfet pot usar-se en les pròtasis condicionals per a referir-se a situacions presents o futures que l'emissor considera irreals o difícilment realitzables, però que són condició perquè tingui lloc la situació designada en l’apòdosi. En aquest ús, l’imperfet d’indicatiu alterna amb el de subjuntiu, que és el temps verbal més usual: Si arribava (arribés) ara, encara ho salvaríem tot. L’imperfet pot utilitzar-se també en les apòdosis amb un valor emfàtic, en comptes del condicional: Si ens dèieu d’anar-hi ara mateix, segur que no ens ho pensàvem dues vegades.

L’imperfet dels jocs infantils s’usa en la parla dels infants, fonamentalment amb verbs que indiquen un estat (estar, tenir, viure), per a distribuir els papers del joc o establir-ne l’escenari imaginari: Jo era el pare i tu la mare, i vivíem en una casa molt gran.

Com a ús modal, hi ha l’imperfet de cortesia, que s’utilitza en contextos conversacionals en què l'emissor vol adoptar un to modest per tal d’expressar una petició a l’interlocutor o per a preguntar-li sobre la seva intenció. Aquest ús apareix típicament amb els verbs voler i desitjar o amb «venir a + infinitiu»: Volíem demanar-vos ajuda; Que desitjava res, vostè?; Venia a renovar el passaport.

d) El plusquamperfet d’indicatiu, format pel verb haver en imperfet seguit de participi passat, indica anterioritat respecte a un moment de referència passat i trasllada a l’àmbit de l’anterioritat en el passat els valors que desenvolupen el perfet i el passat simple o el perifràstic respecte al present: Fins fa tres dies no havia rebut l’informe. En els usos propis, pot tenir un valor resultatiu, indefinit o inclusiu, relacionats amb l’aspecte perfet.

— Quan el plusquamperfet té un valor resultatiu fa referència al resultat passat producte d’un esdeveniment anterior: El meu germà s’havia trencat el braç i no podia escriure gens bé; A les deu ja se n’havia anat tothom. Aquest valor resultatiu en alguns casos també té un caràcter habitual i aleshores s’expressa una acció repetida amb anterioritat a una altra: Sempre que celebràvem un aniversari a casa, l’àvia ja ho havia comentat a tots els veïns.

— Quan el plusquamperfet té un valor indefinit fa referència a una situació realitzada almenys una vegada amb anterioritat al moment passat de referència: El meu germà havia estat a Chicago i ens va recomanar un lloc per a allotjar-nos-hi.

— Quan el plusquamperfet té un valor inclusiu assenyala que una situació durativa és anterior a un moment de referència passat i es manté en aquest moment: Ens va assegurar que sempre li havia agradat la literatura nord-americana (i, per tant, que encara li agradava).

En els usos derivats, i d’una manera semblant al passat simple o al perifràstic, el plusquamperfet pot assenyalar que una situació és anterior a un moment de referència passat i no manté cap relació amb aquest moment: Em va dir que havien dinat junts el dia anterior. A més, té un valor contrastiu i indica que una situació anterior a l’acte de parla contrasta amb la contrària en el moment de l’acte de parla: No me n’havia adonat fins ara (‘ara me n’he adonat’); Fins ara no m’havia ajudat a veremar (‘ara sí que m’ajuda’). En alguns casos, aquest ús del plusquamperfet s’associa a un cert matís de cortesia, paral·lel al que també pot assumir l’imperfet: Veient l’hora que és, havíem pensat que podríem anar a sopar.

e) El passat anterior presenta dues formes diferents, l’una formada pel verb haver en passat seguit de participi passat (passat anterior) i l’altra formada amb l’auxiliar de passat va seguit d’infinitiu compost (passat anterior perifràstic): Quan {hagué / va haver} parlat tothom, es realitzà la votació.

Aquest temps verbal es refereix a situacions úniques produïdes immediatament abans de la situació designada amb l’oració principal, com en Una vegada {hagué / va haver} acabat de menjar, es posà a jeure. Té un aspecte perfet, un valor resultatiu i un ús molt restringit, vinculat a les expressions temporals i aspectuals que indiquen anterioritat immediata, com ara les introduïdes per així que, una vegada (o un cop, una volta), quan, després, fins o a penes: Després que {l’haguérem / el vam haver} felicitat, el vam convidar a dinar; A penes ens {hagueren / van haver} presentat, ja ens vam tractar de tu.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona