20.5.3 Els temps verbals de futur: el futur simple i el futur perfet



aspecte
mode verbal
temps gramatical
ús derivat (d'un verb)
ús modal (d'un verb)
ús propi (d'un verb)

El futur és un temps verbal que indica posterioritat respecte al moment de l’acte de parla: Demà em compraré una canya de pescar; L’any vinent el nostre amic farà cent anys. Pot tenir forma simple (futur simple) o composta (futur perfet). Els seus principals usos i valors es recullen i exemplifiquen en el quadre 20.5.

a) El futur simple, en els usos propis, fa referència a situacions posteriors al moment de parla de caràcter global o delimitat. S’usa amb un valor perfectiu (Demà parlaré amb ell) o bé amb valor imperfectiu si es fa referència a una situació en curs respecte a un moment de referència futur, sobretot quan el verb és duratiu o es combina amb la perífrasi progressiva «estar + gerundi» (Quan arribarem, encara {dormiran / estaran dormint}) o si es tracta de situacions que es presenten com a habituals en el futur (Quan acabem els exàmens, farem excursions cada cap de setmana).

El futur simple pot alternar amb el present de subjuntiu en les oracions de relatiu sense antecedent, com les introduïdes pel pronom qui o pels adverbis relatius on, com i quan: Els qui presentaran/presentin demà la sol·licitud tindran preferència; Aniran on voldran/vulguin; Ho farem com podrem/puguem; Quan arribareu/arribeu ja no quedarà dinar. El futur té l’avantatge que evita l’ambigüitat que es pot donar en la primera i la segona persona del plural del subjuntiu: Els qui treballareu sereu recompensats (en comptes de Els qui treballeu sereu recompensats, que es pot interpretar com a indicatiu o com a subjuntiu); Quan entrarem nosaltres sortiu vosaltres (en comptes de Quan entrem nosaltres sortiu vosaltres). n

En els usos derivats, el futur simple pot tenir un valor de passat, genèric o retòric.

— Amb el valor de passat s’utilitza principalment en textos i discursos històrics o biogràfics amb referència a una situació posterior a un fet passat: Anys més tard publicarà la seva obra mestra; Tot el segle xv reflectirà la lluita d’un país que no es resignava a una decadència inevitable.

— Amb el valor genèric, s’utilitza per a expressar veritats o fets amb validesa general, de la mateixa manera que ho fa el present: Un company com cal no t’enganyarà mai (o Un company com cal no t’enganya mai).

— Amb el valor retòric, s’empra per a anunciar una situació que l'emissor presenta com un fet obvi: Com comprendràs, a mi això no em convé. Hi ha també un altre ús retòric del futur que apareix generalment amb verbs de dicció en primera persona: Et confessaré que jo no pensava anar-hi; En confiança us diré que no crec que arribi a temps. El futur en aquestes darreres oracions convida l’interlocutor a intervenir, ja que crea la il·lusió que la situació expressada per la subordinada no és inalterable. En canvi, no es dona aquest matís en casos com Et diré una cosa: t’estàs equivocant d’estratègia, en què el futur simplement remarca el que s’ha d’anunciar tot seguit.

En els usos modals, el futur simple, que fa referència a situacions que encara no han ocorregut, pot presentar un valor imperatiu, de cortesia, intensiu o d’incertesa.

— Trobem el valor imperatiu en casos com Honraràs pare i mare i Ara te n’aniràs a casa i demanaràs disculpes a l’àvia. En els textos jurídics se sol limitar aquest ús del futur a favor del temps de present o d’una perífrasi d’obligació per a evitar interpretacions que possibilitin l’ajornament del compliment de la norma o per a defugir l’ambigüitat entre obligació i possibilitat: El centre d’informàtica {proveeix / ha de proveir / proveirà} els usuaris de la universitat de serveis informàtics i de telecomunicacions. n

En parlars nord-occidentals, aquest valor contextual s’ha gramaticalitzat i el futur pot emprar-se en els registres informals amb un valor plenament imperatiu: Pensaràs-hi, d’acord? (equivalent a Pensa-hi, d’acord?). Com mostra l’exemple, si l’oració conté un pronom feble, aquest apareix darrere del verb, com ocorre amb l’imperatiu.

— El futur simple té valor de cortesia en casos com Ja em toca a mi? Doncs jo voldré un lluç de palangre grosset (dit al mercat).

— El valor intensiu (amb matisos que van de la contrarietat al disgust, la incredulitat o la rèplica) està molt estès en oracions interrogatives amb una entonació exclamativa: Ara em vindràs amb aquesta?!; Tan injustos serem que no l’hàgim sabut perdonar?! En aquestes construccions, el futur introdueix un cert matís d’anticipació: presenta la situació com si hagués de ser confirmada per l’interlocutor.

En els registres formals, no és acceptable usar el futur simple amb valor de probabilitat (com en el cas de les oracions declaratives parafrasejables amb potser seguit del verb en present). Per a aquests casos, es recorre a verbs modals (deure i poder) o adverbis de probabilitat o possibilitat: Veig que badalla: deu tenir gana; Fa molts badalls. Potser té gana (i no Veig que badalla: tindrà gana). n

El futur simple s’usa amb valor d’incertesa, amb una extensió variable segons els parlars, en oracions interrogatives que expressen un dubte que s’ha de veure aclarit ulteriorment: Què serà, això que dibuixa?; No sé què voldrà, que et crida amb tanta insistència. n

En els registres formals tampoc no és acceptable el futur amb valor concessiu, usat per a refutar parcialment l’enunciat de l’interlocutor. En aquest cas, s’opta per altres recursos, com ara els verbs deure o poder i els adverbis que expressen possibilitat o probabilitat: Deu/Pot tenir molts diners, però viu com un miserable (i no Tindrà molts diners, però viu com un miserable); Tu potser no ho has fet, però ho has permès (i no Tu no ho hauràs fet, però ho has permès). n

b) El futur perfet, format pel verb haver en futur seguit de participi passat, en l’ús propi indica que la situació expressada pel verb és anterior a un moment de referència futur i es vincula a aquest moment: A les deu, ja se n’haurà anat tothom; Quan es decidirà, ja haurà perdut l’oportunitat; Al cap de l’any hauré pagat el doble del que havíem acordat. El futur perfet pot alternar amb el perfet de subjuntiu en les oracions de relatiu sense antecedent i en les expressions temporals introduïdes per quan, a penes, així que, tan bon punt o mentre: Els qui hauran/hagin arribat a les deu, se n’aniran amb el primer autobús; Quan ho haureu/hàgiu acabat, digueu-m’ho; Tan bon punt ho hauran/hagin aprovat, ho publicaran. n

En l’ús derivat, el futur perfet pot usar-se en un context en què es parla de fets passats, principalment en textos i discursos històrics o biogràfics amb referència a una situació posterior a un fet passat: A la primavera de 1927 ja s’hauran inaugurat dos nous hospitals.

En l’ús modal, el futur perfet comparteix amb el futur simple el valor de cortesia o suposició. El futur perfet, en concret, assoleix un valor d’atenuació respecte a l’impacte que pot provocar en l’interlocutor no estar al corrent d’un fet el coneixement del qual se li pressuposa. En aquest cas, que es troba principalment amb verbs de coneixement, percepció o descobriment, també podem emprar el verb modal deure o un adverbi de probabilitat: Després d’un informe tan detallat, ja us haureu adonat que el problema és prendre una decisió; El lector atent ja haurà vist que és un poema ben difícil de classificar. En aquests casos també podem emprar el verb modal deure o un adverbi de probabilitat: El lector atent ja deu haver vist que és un poema ben difícil de classificar; Segurament, ja heu notat que és un poema ben difícil de classificar.

Com en el cas del futur simple, en els registres formals no és acceptable usar el futur perfet si la pressuposició es refereix a un fet passat. També aquí la llengua recorre als verbs modals i a adverbis de modalitat: Potser l’han renyat, que està tan moix (i no L’hauran renyat, que està tan moix); L’avió ja deu haver arribat fa poc, perquè surten les maletes (i no L’avió ja haurà arribat, perquè surten les maletes). n


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona