20.6 Els temps verbals de subjuntiu



aspecte
mode verbal
temps gramatical
ús derivat (d'un verb)
ús modal (d'un verb)
ús propi (d'un verb)

En el mode subjuntiu, la delimitació dels valors modals temporals i els aspectuals darrers depèn, en bona part, del context de subordinació que caracteritza aquest mode. Les diferències entre l’indicatiu i el subjuntiu es poden constatar en el quadre 20.7, en què s’indiquen les correspondències funcionals existents entre els temps verbals d’ambdós modes.El subjuntiu no té formes equivalents a les del futur, el futur perfet, el condicional o el condicional perfet d’indicatiu, i els valors corresponents a aquestes formes són assumits, respectivament, pel present, el perfet, l’imperfet i el plusquamperfet de subjuntiu. El subjuntiu, d’altra banda, no té cap forma de passat simple ni de passat anterior. Sí que existeix una forma de passat perifràstic construïda per analogia al passat perifràstic d’indicatiu (vagi cantar), però és una forma poc freqüent. De fet, el valor corresponent al passat simple i al perifràstic d’indicatiu és assumit en general per l’imperfet de subjuntiu, i el corresponent al passat anterior d’indicatiu, pel plusquamperfet de subjuntiu.

Els temps verbals de subjuntiu tenen els valors que es resumeixen en el quadre 20.8.a) El present de subjuntiu indica no anterioritat respecte al moment de l’acte de parla i, per això, equival al present i al futur d’indicatiu. En els usos propis, i segons el context en què s’utilitzi, pot indicar simultaneïtat o posterioritat respecte al moment de l’acte de parla: Em molesta que estigui tan amoïnat en aquest moment; És possible que arribi demà a les deu.

En l’ús derivat, el present de subjuntiu assumeix la funció d’imperatiu en les oracions negatives. Així, l’oració afirmativa en imperatiu Parla! té com a paral·lela negativa l’oració en subjuntiu No parlis!

b) El perfet de subjuntiu pot indicar anterioritat respecte al moment de l’acte de parla i es comporta com el perfet d’indicatiu: Em sap greu que se n’hagi anat aquest matí; M’alegra que hàgiu resolt ja tots els problemes. També pot indicar anterioritat respecte a un moment futur i comportar-se com el futur perfet: Vull que, quan arribem demà a les vuit del matí, ja hàgiu resolt tots els problemes informàtics que teníem.

c) L’imperfet de subjuntiu és el temps verbal que més valors pot assolir dins el mode subjuntiu, ja que pot assumir els usos que en l’indicatiu s’associen al passat simple i al perifràstic, a l’imperfet i al condicional.

En els usos propis, l’imperfet de subjuntiu pot tenir un valor de passat perfectiu totalment desvinculat del moment de l’acte de parla (És possible que arribés ahir; Em molesta que no es presentés l’any passat com a delegat de curs). També pot assenyalar simultaneïtat (Ens sabia molt greu que tingués tanta febre) o posterioritat respecte a un moment de referència passat (Em va demanar que li telefonés l’endemà).

En els usos derivats, l’imperfet de subjuntiu pot usar-se per a referir-se a situacions presents o futures que són incompatibles o difícilment compatibles amb el conjunt d’expectatives que l'emissor té en el moment de l’acte de parla. Aquest ús apareix en contextos sintàctics ben diferents; per exemple, en les pròtasis condicionals o concessives (Si m’ho prometés, encara m’ho creuria; Encara que m’ho prometés no m’ho creuria), en les oracions optatives o desideratives (Tant de bo que se n’anés i no tornés mai més), en la pròtasi condicional que és part d’una comparativa (Parla com parlaria si estigués boig; Parla com si estigués boig; Es cansen més que si estiguessin dretes) o en la construcció no fos (cas) que, que expressa una conseqüència que es vol evitar (Ja conduirà ella, no fos cas que ens perdéssim).

En contextos negatius, s’usa també amb un valor imperatiu cortès o atenuat (No us penséssiu, però, que estava molest) i es pot usar amb valor comminatori (No hi baixéssiu pas mai, sentiu?; No toquessis el cable de cap manera).

d) El passat perifràstic de subjuntiu és un temps verbal perfectiu que designa situacions delimitades temporalment en el passat i no vinculades al moment de l’acte de parla, com en Dubtava molt que ho vagi anunciar la fiscal. Té un ús limitat i, en general, aquest valor s’expressa per mitjà de l’imperfet de subjuntiu (Dubto que ho fes ell). Aquest temps verbal s’usa fonamentalment en subordinades substantives dependents de predicats que indiquen possibilitat, impossibilitat, dificultat o dubte, o que fan referència a estats emotius, sobretot quan es conjuguen en present: No seria estrany que aquesta confusió vagi circular entre erudits d’aquell temps; Això no s’explicaria ni suposant que els habitants d’aquesta zona vagin emigrar massivament; No és més que una hipòtesi que els habitants vagin emigrar.

e) El plusquamperfet de subjuntiu, en els usos propis, pot indicar anterioritat respecte a un moment passat (Era probable que se n’hagués anat el dia abans sense avisar ningú). També pot indicar anterioritat respecte a un moment que és posterior a un altre de passat (Volia que, quan ella arribés, haguéssim resolt tots els problemes informàtics).

En els usos modals, el plusquamperfet s’usa per a referir-se a situacions irreals de passat, és a dir, que podien haver ocorregut en el passat, però que actualment ja són irrealitzables. Aquest valor apareix, per exemple, en les pròtasis condicionals i concessives (Si m’ho hagués promès, encara m’ho hauria cregut; Encara que m’ho hagués promès, no m’ho hauria cregut), en les oracions optatives (Tant de bo se n’hagués anat en aquell moment) o en les oracions modals introduïdes per com si (Parlava com si algú li ho hagués explicat tot).

Aquests usos són relativament pròxims als que desenvolupa el condicional perfet en oracions no subordinades. Aquesta proximitat, juntament amb la tendència a igualar la pròtasi i l’apòdosi condicionals, explica que en alguns parlars s’hagi propagat l’ús del plusquamperfet en la apòdosi condicional (Jo també t’ho hagués dit si m’ho haguessis demanat), en comptes del condicional perfet, que és l’opció tradicional i preferible en els registres formals: Jo també t’ho hauria dit si m’ho haguessis demanat. n

Actualització: 21/06/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona