28.3.1 Expressions temporals de simultaneïtat i de seqüenciació amb una subordinada



expressió aspectual
expressió temporal
expressió temporal anafòrica
expressió temporal díctica

Els valors de simultaneïtat i de seqüenciació entre la construcció temporal i la principal es poden expressar per mitjà de diferents elements. El quadre 28.5 resumeix i exemplifica les construccions amb què es pot expressar el valor de simultaneïtat i els seus principals usos.a) L’adverbi relatiu quan és el nexe amb valor de simultaneïtat més usual i normalment introdueix una relativa sense antecedent (Arribà quan sopàvem), però que també pot usar-se en una oració de relatiu explicativa (Ho van decidir aleshores, quan ja estaven cansats). Les subordinades introduïdes per quan admeten el futur d’indicatiu i el condicional quan fan referència a una situació posterior a l’acte de parla (futur) o a una situació posterior a un moment passat (condicional): Ja parlarem amb ells quan podrem; Va dir que ja parlaríem amb ells quan podríem. En l’actualitat, però, en aquests contextos és més habitual l’ús del subjuntiu: Ja parlarem amb ells quan puguem; Va dir que ja parlaríem amb ells quan poguéssim.

b) Les expressions que contenen una oració de relatiu amb antecedent també tenen aquest valor temporal: el mateix any {que / en què / en el qual} acabàvem la carrera, cada vegada que plou. Igualment, es poden considerar oracions de relatiu les subordinades que modifiquen un adverbi de temps díctic (ara, avui, demà) o l’adverbi sempre: ara que tinc vint anys, demà que disposarem d’una mica més de temps, sempre que puc.

c) La conjunció mentre té un valor de simultaneïtat de caràcter duratiu. El temps verbal de la subordinada ha de ser compatible amb aquest valor i, per això, generalment s’usa en present i imperfet, encara que també admet el perfet i, més esporàdicament, el passat simple o perifràstic: Mentre jo feia el dinar, ell estenia la roba; Mentre passejava, pensava en tot el que havia passat; No ha deixat d’estar preocupat mentre ha estat amb nosaltres; Mentre ell va ser el director de l’empresa, tot va funcionar bé.

Les subordinades amb mentre es construeixen habitualment en mode subjuntiu en contextos prospectius: Treballaré mentre pugui; Va dir que ens ajudaria mentre fos ell el responsable. Amb menor freqüència, la subordinada es construeix en futur o condicional: Mentre tindrà la ferida oberta, haurà de fer repòs; Va dir que continuaria venint mentre podria.

d) La conjunció que pot encapçalar una subordinada temporal que expressa una situació en curs o que té uns efectes que perduren en el moment de produir-se la situació expressada per la principal. En aquest cas, la subordinada ha d’aparèixer necessàriament posposada a la principal: Vam sortir que el sol ja era ben alt; M’he despertat que devien ser les quatre de la matinada; Veus què et deia? Arribem que ja ha començat la pel·lícula.

e) Amb la locució conjuntiva a mesura que es relacionen dos processos que discorren simultàniament: A mesura que el sol baixa, les ombres s’allarguen. En general, el desenvolupament de l’acció de la principal depèn del de la subordinada (l’acció de la principal avança d’una manera paral·lela a com va avançant la de la subordinada) i, per això, s’estableix una relació seqüencial: Fes passar els convidats al jardí a mesura que vagin arribant.

f) El valor de simultaneïtat també es pot obtenir per mitjà de locucions del tipus alhora que (o ensems que, en els registres molt formals): El fort vent s’emportava les fulles del jardí, alhora que feia voleiar la roba estesa; Restà atònit pel capteniment innoble, ensems que irat per la violència en el tracte. El mateix valor es pot expressar amb un adverbi díctic (ara) o anafòric (aleshores o llavors) modificat per una oració de relatiu: Ara que estem tots reunits, us vull demanar una cosa; El vam conèixer llavors que era president.

g) Les construccions de gerundi indiquen simultaneïtat. El quantificador tot, que pot introduir-les, reforça el valor imperfectiu i la idea de simultaneïtat del gerundi: N’hem parlat tot baixant l’escala.

Un adjunt temporal també pot estar constituït per en seguit de gerundi, construcció menys general: En plegant de la feina, anirem a nedar (‘quan plegarem de la feina’); En venint, he vist la teva cunyada (‘quan venia’).

El quadre 28.6 resumeix i exemplifica les construccions amb què es pot expressar el valor de seqüenciació i els seus principals usos.a) Els adverbis sols solament, seguits de la preposició de, i la locució adverbial tot just poden introduir una construcció d’infinitiu amb valor temporal de simultaneïtat o de seqüenciació: Sols/Solament de veure’ns va començar a plorar; Tot just sortir del cotxe, ja hem començat a trobar bolets.

En certs parlars, l’adverbi només té un valor temporal quan s’utilitza sense preposició (Només obrir la porta, ja es veu el jardí al fons) i un valor causal quan va seguit de la preposició de: Ella ho veia clarament, que se l’estimava, que només de clavar-li ella la mirada el feia tremolar i perdre el món de vista (‘pel simple fet de clavar-li la mirada’). En altres parlars, en canvi «només de + infinitiu» s’utilitza amb tots dos valors. Solament de i sols de seguits d'infinitiu també tenen un valor causal.

b) Hi ha també un sentit de seqüenciació o posterioritat immediata de la situació expressada per la principal quan la subordinada en forma finita va introduïda per locucions conjuntives o adverbials del tipus així que, tot seguit que, tot just (que), tan aviat com, tan bon punt, una vegada (que) (i les variants una volta (que), un cop (que)): Així que han arribat els forasters, ha començat el ball; Tot just havíem sortit de casa, es va posar a ploure; Tan bon punt ens vam assabentar del problema, vam tractar de trobar-hi una solució; Una vegada (que) vam acabar les gestions pendents, vam poder anar a dinar. Com succeeix amb l’adverbi relatiu quan, en contextos prospectius les subordinades admeten tant el futur i el condicional com els temps paral·lels de subjuntiu, que són l’opció més habitual: Tan aviat com vingui començarem a treballar (o Tan aviat com vindrà començarem a treballar); Em van dir que tan aviat com arribés començaria el ball (o Tan aviat com arribaria començaria el ball).

c) La preposició en, seguida d’una oració d’infinitiu, s’usa amb uns valors semblants als de l’adverbi quan. Si el temps verbal de la principal és perfectiu, s’obté el valor de seqüenciació i l’adjunt temporal expressa una situació immediatament anterior a la principal: En entrar ell, tots s’alçaren (‘Va entrar ell i tot seguit tots s’alçaren’). Si és imperfectiu, la interpretació dependrà del caràcter progressiu o habitual de l’aspecte imperfectiu. Amb un valor progressiu, l’adjunt fa referència a una situació que queda inclosa en la de la principal: En entrar la Virgínia, en Jesús estava parlant amb mi. Quan té caràcter habitual, el valor de repetició en el temps s’afegeix al de seqüenciació: En entrar ell, tots s’alçaven; En entrar ell, tots s’alcen.

Al costat de la construcció «en + infinitiu», a la qual s’ha donat preferència en els registres formals, hi ha també la construcció «al + infinitiu». La construcció amb al és una forma genuïna que en la llengua antiga s’usava davant d'infinitiu nominalitzat amb un valor duratiu: Al passar que feren per mig del camp, feren molt gran dany (‘mentre passaven pel mig del camp’). Aquest valor duratiu s’ha mantingut, sense el caràcter nominal que tenia en la llengua antiga, en diferents parlars valencians, en què en s’usa amb el valor de ‘tan bon punt, així que’ (En veure-la, li ho diré ‘tan bon punt la vegi’) i al amb el valor de ‘mentre’ (Al travessar la sala, va mirar cap a la porta de la seva habitació ‘mentre travessava la sala’). En altres parlars, la construcció amb al ha guanyat terreny progressivament i s’usa amb tots dos valors. n

En alguns parlars baleàrics, la construcció amb en porta l’infinitiu compost en aquells casos en què expressa seqüenciació o precedència immediata a la situació designada per la principal: En haver sortit d’escola, vam anar a ca seva.

 

apartat següent 


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat -Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018
Tercera edició - agost 2021

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona