29.2.1 L'infinitiu



construcció perifèrica
forma verbal no finita
gerundi
infinitiu
participi
perífrasi aspectual
perífrasi modal
perífrasi verbal

Entre les formes no finites, l’infinitiu és la més neutra. Es pot presentar com a infinitiu simple (cantar) o com a infinitiu compost, amb el verb haver en infinitiu seguit del participi passat (haver cantat).

a) L’infinitiu simple pot tenir un valor de simultaneïtat, anterioritat o posterioritat segons el predicat de què depèn. Presenta un valor de simultaneïtat, per exemple, en construccions amb predicats de percepció sensorial amb els verbs veure i sentir (El vaig veure entrar a la sala de conferències; Et vaig sentir parlar amb ella). Presenta un valor d’anterioritat en les expressions temporals amb després (Se n’anà després de parlar amb ella) o en les construccions causals (El van condemnar per encarregar estudis falsos). Finalment, presenta un valor de posterioritat, per exemple, en subordinades substantives dependents de predicats de necessitat, voluntat, desig o influència, com els verbs voler i aconseguir (Vol parlar amb ella; Aconseguí fer el que volia).GIEC

Pel fet de ser una forma no marcada aspectualment, en els adjunts oracionals l’infinitiu ha d’anar encapçalat per una preposició que orienti temporalment l’adjunt respecte al temps verbal de la principal (En arribar-hi, ja en parlarem; Després d’escoltar el que em volies dir, encara continuo pensant el mateix; Per a arribar al carrer de Na Jordana, has de seguir recte).

b) Pel fet de no tenir marques de temps ni de persona, l’infinitiu simple s’usa generalment en oracions subordinades, però també és possible en certs casos en oracions independents. Com a resposta a preguntes del tipus Què fa? té un valor equivalent al del temps en què es conjuga el verb fer, això és, un valor equivalent al present (—Què fa? —Estudiar ‘estudia’), al passat (—Què ha fet? —Estudiar ‘ha estudiat’; —Què va fer? —Estudiar ‘va estudiar’; —Què feia? —Estudiar ‘estudiava’) o al futur (—Què farà? —Estudiar ‘estudiarà’).

L’infinitiu simple també pot presentar un valor d’imperatiu, precedit de la preposició a, en construccions com Apa, a dormir!, i té un matís d’obligació en contextos com Portar el cotxe al taller (‘Cal portar el cotxe al taller’), usat, per exemple, com a recordatori en una anotació a l’agenda, en enumeracions o sèries, o com a títols (Li han regalat el llibre «Viure la vida amb esperança»).

A més, s’utilitza en oracions interrogatives o exclamatives amb diferents matisos que van de l’obligació a la possibilitat o la conveniència: D’això ni parlar-ne!; Anar-hi jo? De cap manera!

En canvi, no és acceptable l’infinitiu independent en què hi ha implícit un verb com caldreconvenir o volerCal recordar que està prohibit fumar (i no Recordar que està prohibit fumar); Convé dir que la sessió començarà puntualment a les sis (i no Dir que la sessió començarà puntualment a les sis); Finalment, volem agrair-vos l'assistència a aquest acte (i no Finalment, agrair-vos l'assistència a aquest acte). n

Pel seu caràcter no marcat, l’infinitiu simple apareix en la majoria de perífrasis verbals: en totes les perífrasis auxiliars modals (No puc dir res; Te n’has d’anar ara mateix; Ja deu ser a casa) i en una bona part de les perífrasis amb auxiliars aspectuals (Sol arribar a les tres; Ha tornat a escriure poesia; Demà començarem a traslladar els mobles; Ja hem acabat de veremar).

D’altra banda, l’infinitiu simple forma part de les formes de passat perifràstic (vaig tornar, vàreu decidir) i passat anterior perifràstic (vas haver fet).

c) L’infinitiu compost té un valor d’anterioritat. Alterna amb el simple en diferents contextos, com ara amb predicats de necessitat, voluntat o desig, en contextos en què s’expressen situacions descartades (Necessitaria haver presentat ja la reclamació; No vull haver viscut per a res, com la majoria de les persones; Volies haver perdut 5 quilos abans de l’estiu), en predicats que expressen emocions o avaluacions (M’agrada haver col·laborat amb vosaltres; Estic content d’haver col·laborat amb vosaltres), en les expressions temporals amb després (Se n’anà després d’haver parlat amb ella), en les construccions causals (El van condemnar per haver encarregat estudis falsos) o en subordinades dependents de predicats amb l’adjectiu culpable (És culpable d’haver conduït en estat d’embriaguesa) o el nom gràcies (Et dono les gràcies per haver-m’ho dit).

L'infinitiu d'una construcció causal sol ser compost, però pot ser simple en certs casos, especialment quan el verb de l'oració causal no és d'acció i sobretot si té un sentit habitual: Va haver de dimitir per haver mentit (i no Va haver de dimitir per mentir); Va perdre l'oportunitat per no estar atent; El van cridar a l'ordre per no dur mai la identificació.

L’infinitiu compost pot tenir un valor de retret envers l’interlocutor quan es refereix a una situació que s’hauria d’haver produït, però que no es dugué a terme, com en Haver-hi pensat abans!; No haver-hi anat! No et queixis ara.

Igualment, trobem l’infinitiu compost en certes perífrasis modals (No ho pot haver fet ell; Ja deuen haver arribat a casa). No és compatible, en canvi, amb cap auxiliar aspectual.

 

apartat següent 


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat -Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018
Tercera edició - agost 2021

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona