29.3.1 Les perífrasis modals



construcció perifèrica
forma verbal no finita
gerundi
infinitiu
participi
perífrasi aspectual
perífrasi modal
perífrasi verbal

Les perífrasis modals són sempre d’infinitiu i aporten valors relacionats amb nocions com ara l’obligació, la capacitat o la possibilitat: Pots venir demà; Has de parlar; Deuen ser les quatre. L’infinitiu pot ser simple o compost: Podia venir a les tres; Podia haver vingut ahir. Les principals perífrasis modals es mostren en el quadre 29.3.

El verb voler seguit d’un infinitiu pot comportar-se com un verb modal: No la volien contractarHo puc fer i ho vull fer.

a) La perífrasi amb el verb poder pot assenyalar que el subjecte té l’autorització o la capacitat de fer una determinada cosa, com en Sí que puc conduir jo, que ja tinc el carnet i en Amb aquests diners pots comprar el que vulguis, o pot indicar que l’emissor creu que és possible que tingui lloc el que s’expressa amb l’infinitiu, com en Entra la roba, que pot ploure.

b) La perífrasi amb haver de indica l’obligació de realitzar el que es diu amb l’infinitiu: Hem de trucar per telèfon; Els haureu d’ajudar.

En certs casos el valor d’obligació es dilueix i la perífrasi pot assumir també un valor de necessitat, com en Si volen ocupar aquesta plaça, han de saber anglès, o de conseqüència lògica, com en L’Ivan ha de ser a casa perquè té les finestres obertes i els llums encesos. Aquesta perífrasi també s’usa en alguns casos amb un valor de futur emfàtic: Entra la roba, que han dit que ha de ploure (‘que plourà’).

Amb un valor d’obligació també s’usaven en el català antic la perífrasi «tenir de + infinitiu» i «deure + infinitiu». La primera ha perdut vitalitat en l’actualitat i s’evita en els registres formals (Tenim de fer moltes coses encara). La segona es manté en els parlars valencians, sobretot en casos en què es fa referència a normes acceptades que s’associen a un determinat comportament: A mi se’m deu atribuir tota la culpa; Els fills deuen obeir els pares. n En la resta de l’àmbit lingüístic, la perífrasi es manté en casos més o menys fixats, com He fet el que devia, en què s’elideix l’infinitiu, o Podem i devem criticar els polítics corruptes, en què l’ús de deure en lloc de haver de evita la coordinació d’un auxiliar que va seguit de preposició (haver de) amb un altre (poder) que no presenta aquesta preposició.

No són acceptables les construccions «tenir que + infinitiu» o «haver-hi que + infinitiu» («hi ha que + infinitiu»), en què la conjunció que s’usa amb el valor d’una preposició. n

c) La perífrasi amb el verb deure s’usa bàsicament per a indicar que l’emissor infereix una situació a partir d’un determinat estat de coses, sense comprometre’s totalment amb el valor de veritat: Deu tenir vint-i-cinc anys; Devien ser a casa. n

No és acceptable l’ús de «deure de + infinitiu» amb valor de probabilitat ni d’obligació, en comptes de les perífrasis «deure + infinitiu» i «haver de + infinitiu», respectivament: Deu pesar vint grams (i no Deu de pesar vint grams); Has de telefonar al matí (i no Deu de telefonar al matí). n 

d) La perífrasi «gosar + infinitiu» té un valor parafrasejable per ‘tenir el coratge suficient (per a fer una determinada cosa)’: No gosa dir-te res; Com goses contradir-me?; Ja veig que al final heu gosat venir.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona