29.3.2 Les perífrasis aspectuals



construcció perifèrica
forma verbal no finita
gerundi
infinitiu
participi
perífrasi aspectual
perífrasi modal
perífrasi verbal

Les perífrasis aspectuals fan referència al temps intern de la situació designada pel verb principal i, més concretament, a les diferents fases de realització d’aquesta situació (inici, desenvolupament, acabament) o a valors relacionats com la repetició o interrupció d’una situació. És aspectual, per exemple, la perífrasi «començar a + infinitiu», amb què es designa l’inici d’una situació: Demà comença a treballar de forner. Poden ser perífrasis d’infinitiu, de gerundi o de participi.

— Les perífrasis aspectuals d’infinitiu permeten expressar valors relacionats majoritàriament amb les diferents fases de realització de la situació designada pel verb principal: Va posar-se a treballar.

— Les perífrasis de gerundi s’usen generalment amb els valors duratiu i progressiu associats amb l’aspecte imperfectiu: Va continuar treballant.

— Les perífrasis de participi presenten una clara especificitat dins el conjunt de perífrasis verbals. A diferència de les altres formes verbals, el participi té morfemes de gènere i nombre i, per tant, manifesta concordança: Tenia redactades quatre propostes diferents. Les perífrasis de participi tenen un valor resultatiu.

El quadre 29.4 recull les principals perífrasis aspectuals, amb indicació dels seus valors més rellevants.

a) Les perífrasis incoatives expressen l’inici d’una situació, amb diferents matisos, i sempre són d’infinitiu. Les perífrasis incoatives més representatives són «començar a + infinitiu» i «posar-se a + infinitiu»: Va començar a nevar; Es van posar a dinar.

També indiquen l’inici d’una situació, però amb un valor d’inici brusc o sobtat, les perífrasis «arrencar a + infinitiu», «rompre a + infinitiu» i «esclafir a + infinitiu»: El lladre, en veure’s observat, va arrencar a córrer; Després de saber la notícia va rompre a plorar; En veure’l vestit d’aquella manera, tothom esclafí a riure. Aquestes darreres perífrasis es comporten quasi com a frases fetes i solen combinar-se amb infinitius molt concrets: per exemple, arrencar amb córrer, plorar, aplaudir o volar; rompre amb cridar, plorar o lladrar, i esclafir amb riure o plorar.

La perífrasi «estar per + infinitiu» té un valor d’imminència al qual s’afegeix la idea que la situació està pendent de realització o que algú és partidari de realitzar-la: El tren està per arribar; Vet aquí que la carn està per coure; Estic per dir-li-ho.

S’acosta també a una perífrasi aspectual la construcció «estar a punt de + infinitiu», que té el valor d’imminència: El tren està a punt d’arribar.

b) Té valor d’imminència la perífrasi «anar a + infinitiu», que s’usa en contextos de passat per a designar situacions que estaven a punt d’esdevenir-se, però que finalment no van passar: Semblava que anessin a renyir; En anar a pagar, es va adonar que havia perdut la cartera.

A diferència del que ocorre en altres llengües romàniques pròximes, aquesta perífrasi s’ha desenvolupat molt poc quan l’auxiliar es conjuga en present. Aquest comportament pot posar-se en relació amb la proximitat formal que existeix entre la perífrasi i el passat perifràstic, i la consegüent possibilitat de confondre’ls en certs casos en la llengua parlada (cf. vaig a amagar-me i vaig amagar-me, va a telefonar i va telefonar). A causa d’aquest escàs desenvolupament, una oració com ara Vaig a telefonar a la meva germana no presenta un valor temporal de futur i, per tant, no equival a Telefonaré a la meva germana. L’oració amb anar, de fet, s’interpretaria generalment amb un valor no perifràstic, segons el qual aquest verb té un significat ple i l’oració fa referència al desplaçament del subjecte amb la intenció de telefonar. Menys usualment, també admetria un valor perifràstic referit a la intenció del subjecte agent de realitzar una acció en el mateix moment en què es posa a executar-la o es prepara per a fer-ho: Us vaig a dir una cosa: he presentat la dimissió. En tot cas, és important remarcar que la perífrasi no és acceptable amb un valor de mera imminència ni amb subjectes inanimats o situacions no agentives. En aquests casos, cal usar altres recursos, com ara la construcció «estar a punt de + infinitiu» o el present o el futur acompanyats d’una expressió temporal d’imminència (ara, aviat, a continuació, d’aquí a no res, de seguida, tot seguit): La sessió està a punt de començar (i no La sessió va a començar); Ara t’ho explico (i no Ara t’ho vaig a explicar); De seguida veurem el segon acte (i no De seguida anem a veure el segon acte); La ponència es reunirà tot seguit (i no La ponència va a reunir-se tot seguit). n

La perífrasi «anar a + infinitiu» també s’usa en contextos més o menys estereotipats per a referir-se a un resultat imprevist i no controlat per cap agent (Si s’enfonsa el sostre, anirem a parar tots a can Pistraus) o a una situació dubtosa (Ves a saber si és veritat).

c) Les perífrasis amb valor culminatiu poden ser d’infinitiu o de gerundi. La perífrasi «acabar de + infinitiu» expressa la culminació d’una situació (Demà acabarem de contestar les preguntes) o bé el valor temporal d’anterioritat immediata (Ara mateix acabem de contestar totes les preguntes del qüestionari). En contextos negatius, a més, s’usa per a atenuar la negació: No acabo de veure clar quines són les vostres intencions; No m’acaba d’agradar el projecte.

La perífrasi «acabar per + infinitiu» expressa també la culminació d’una situació, però en aquest cas produïda per una insistència: Després de demanar-li-ho moltes vegades, va acabar per cedir a la seva petició; Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-lo. Semblantment, la perífrasi «acabar + gerundi» indica que la situació designada és la culminació d’un procés o d’una situació prèvia: Després de discutir tot el matí, acabàrem donant-li la raó.

La perífrasi «venir a + infinitiu» presenta valors diferents segons el context en què s’utilitza. D’una banda, pot referir-se al resultat o a la culminació d’un procés o d’una situació prèvia: Aquesta publicació ve a omplir el buit que hi havia en aquesta matèria. De l’altra, pot assolir un valor aproximatiu equivalent a les expressions adverbials més o menys o si fa no fa, amb què a vegades es combina: Tots dos veniu a tenir si fa no fa els mateixos símptomes; Aquell aparell ve a costar el doble que aquest.

En combinació amb dir o amb altres verbs de dicció, pot indicar el resultat de l’argumentació o de la deliberació a què arriba el subjecte: El que vinc a dir és que amb aquest mètode els resultats són molt més clars; Què em vens a explicar a mi, si jo també hi era?

La perífrasi «arribar a + infinitiu» indica que una situació implica un grau alt en una escala de situacions desitjades, rebutjades, poc esperades, etc.: Arribà a obtenir el que desitjava; Arribaren a dir-me que mentia; Que n’arriba a ser, de talòs!

d) Les perífrasis «deixar de + infinitiu», «cessar de + infinitiu» i «parar de + infinitiu» indiquen la interrupció d’una situació: Quan deixarà de fer tanta calor?; No cessa de plorar; Ja ha parat de ploure.

e) Les perífrasis amb valor habitual estan representades per «soler + infinitiu» i «acostumar + infinitiu». La perífrasi «soler + infinitiu» assenyala que una situació es repeteix d’una manera més o menys regular (De petits solíem jugar molt a conillets a amagar) o que es produeix normalment sota determinades condicions (Si té convidats, sol fer arròs a banda). A causa del valor imperfectiu del verb soler, aquest auxiliar té un caràcter defectiu i sols es conjuga en els temps imperfectius d’indicatiu, això és, en present (solc, sols, sol, etc.) i en imperfet (solia, solies, solia, etc.).

El valor habitual propi d’aquesta perífrasi s’associa a l’aspecte i, per això, amb el mateix valor de la perífrasi, pot usar-se un adverbi com habitualment o normalment acompanyat d’un temps imperfectiu com el present o l’imperfet: De petits jugàvem habitualment a conillets a amagar; Si té convidats, normalment fa arròs a banda.

Amb el mateix valor que «soler + infinitiu», existeix també la perífrasi amb l’auxiliar acostumar seguit de la preposició a (i més esporàdicament de de) i l’infinitiu: Acostumen a arribar a les nou. El verb acostumar no funciona com a auxiliar quan té el significat de ‘assolir un costum o fer que algú assoleixi un costum’ (S’ha acostumat a comprar el diari cada dia; Heu d’acostumar els nens a pensar per ells mateixos).

f) Té valor reiteratiu la perífrasi «tornar a + infinitiu», que indica que una situació es fa o s’esdevé de cap i de nou: Si no te’n recordes, t’ho tornaré a contar; Torna a trobar-se malament. També pot assenyalar la restitució d’un estat de coses que s’havia vist alterat per alguna circumstància: Va caure i es va tornar a aixecar com si no hagués passat res.

g) Les perífrasis amb valor duratiu assenyalen el manteniment d’una situació iniciada amb anterioritat al moment de referència i sempre són de gerundi. Tenen aquest valor les perífrasis «continuar + gerundi» i «seguir + gerundi»: Continua treballant a la mateixa fàbrica; Seguim pensant el mateix.

h) Les perífrasis amb valor progressiu s’utilitzen per a indicar que una situació es troba en curs de realització i sempre són de gerundi. La perífrasi «estar + gerundi» expressa aquest valor: No el molestis, que està descansant. Aquesta perífrasi també pot tenir un valor duratiu i assenyalar la continuïtat d’un esdeveniment durant un període de temps (Vam estar parlant més de tres hores) i, més esporàdicament, la repetició d’un esdeveniment (Últimament està preguntant el mateix massa vegades).

El valor progressiu també pot ser expressat pels temps imperfectius (el present i l’imperfet) sense necessitat de la perífrasi. De fet, amb aquests temps verbals, la perífrasi s’usa menys en català que en altres llengües pròximes. A la pregunta Què fa/feia el pare? és viable tant la resposta Dorm/Dormia com la resposta Està/Estava dormint, però el més freqüent és usar el present (Dorm) o l’imperfet (Dormia). La perífrasi s’usa només quan es vol focalitzar la durada i expressar matisos com ara el caràcter inesperat, estrany o temporal de la situació. n

D’altra banda, la perífrasi «anar + gerundi» té un valor progressiu semblant al de la perífrasi amb estar, però a diferència d’aquesta focalitza el procés intern de la situació designada: Els preus van apujant-se; El cel es va ennuvolant.

Recentment s’ha introduït la perífrasi «venir + gerundi», usada per a referir-se a una situació que es projecta en el temps fins al moment que es pren com a referència. Es tracta d’un ús no acceptable el significat del qual es pot expressar sense necessitat de la perífrasi: Fa deu anys que reivindiquem la reducció de la jornada laboral (i no Fa deu anys que venim reivindicant la reducció de la jornada laboral). n

i) La perífrasi «tenir + participi» té valor resultatiu en oracions com Tenim examinat el document i Tenia contestades totes les preguntes, on assenyala l’estat resultant d’una acció prèvia.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona