31.1 Introducció



exclamativa
interjecció
interrogativa
modalitat oracional
oració declarativa
oració imperativa
oració optativa

Les oracions, a més d’aportar contingut proposicional, manifesten una determinada actitud de l’emissor respecte a aquest contingut. Aquesta darrera propietat rep el nom de modalitat oracional i permet distingir d’entrada tres grans tipus d’oracions, segons si tenen un valor declaratiu (Li vas fer un regal), interrogatiu (Li vas fer un regal?) o exclamatiu (Quin regal que li vas fer!).GIEC

D’una banda, les oracions Li vas fer un regal i Li vas fer un regal? tenen el mateix contingut proposicional, però són diferents pel que fa a la modalitat. La primera s’interpreta com una declaració (o asserció), mentre que la segona s’interpreta com una pregunta. D’altra banda, Quin regal que li vas fer! és una oració exclamativa que pondera la qualitat del regal fet. Podem distingir, encara, altres tipus d’oracions pel que fa a la modalitat, en concret, les imperatives (Fes-li un regal) i les optatives (Tant de bo li faci un bon regal!; Que tingueu un bon camí!). El quadre 31.1 mostra els diferents tipus d’oració segons la modalitat.

La llengua disposa de diversos recursos gramaticals per a marcar la modalitat de les oracions, el més sobresortint dels quals és l’entonació. Però també són importants factors com l’ordre sintàctic (compareu l’ordre de Què vol, la mare? amb el de l’oració declarativa La mare vol això), la presència d’elements lèxics amb contingut interrogatiu (quin, com, oi, etc.: Quina vols?; Com esteu?; Vindràs, oi?) o exclamatiu (quant, quin, si, etc.: Quants que n’hi ha!; Quina casa que teniu!; Si n’és, de ric!; etc.) i el mode verbal (Digues; Feu-ho aviat), entre d’altres.

No sempre van d’acord les propietats gramaticals i el valor de l’enunciat, que depèn de l’actitud de l'emissor i del context pragmàtic. El fet que existeixin uns determinats patrons melòdics, així com elements lèxics i ordres sintàctics característics dels diferents tipus d’oracions, no implica que una oració amb modalitat declarativa, per exemple, sempre sigui usada pels parlants com una asserció. En algunes ocasions, una oració que des del punt de vista gramatical té les propietats d’una declarativa pot ser emprada i interpretada com un manament. Així, l’oració S’ha d’escombrar l’escala pot ser emesa per a fer saber a l’interlocutor que esperem que escombri l’escala; per tant, pot acabar sent equivalent a una ordre. Així mateix, l’oració interrogativa Hem de permetre que els fills ens desobeeixin? pot ser emprada en lloc d’una declarativa negativa: No hem de permetre que els fills ens desobeeixin.

Actualització: 11/04/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona