31.3.2 Interrogatives parcials



exclamativa
interjecció
interrogativa
modalitat oracional
oració declarativa
oració imperativa
oració optativa

Les interrogatives parcials demanen informació sobre un element de l’oració, aquell que expressem a través d’un sintagma interrogatiu que constitueix el focus de la pregunta. Es pronuncien, generalment, amb un patró melòdic descendent, com mostra la figura 31.4.

Figura 31.4
Contorn entonatiu d'una interrogativa parcial

Interrogativa parcial

Com en el cas de les interrogatives totals, les interrogatives parcials poden ser estructures independents (Qui fa les neules?; Què has perdut?) o poden estar integrades en una oració composta com a subordinada substantiva (Em va preguntar: Què has perdut?; Em va preguntar què havia perdut). Quan mantenen l’entonació interrogativa, parlem d’interrogatives directes; quan s’integren com a subordinades en una oració composta i perden l’entonació interrogativa, parlem d’interrogatives indirectes.

En la majoria de les interrogatives parcials s’altera l’ordre sintàctic bàsic, de manera que el verb se situa darrere de l’element interrogatiu i el subjecte apareix dislocat, al final o a l’inici de l’oració, davant de l’element interrogatiu. En tots dos casos, el subjecte sol formar una unitat o grup entonatiu a part: Per qui demana, aquest senyor?; On viu, en Roger?; La vostra cosina, quan ens acompanyarà? El canvi d’ordre també afecta les interrogatives parcials indirectes: No sé on anirà a parar el món.

Les interrogatives parcials van introduïdes per elements interrogatius nominals i adverbials, tant si són directes com si són indirectes. En les oracions Què llegeixes? i Et van preguntar què llegeixes, l’emissor dona per fet que el receptor llegeix quelcom, però no en coneix la identitat. Per això, empra el pronom què. Amb aquest pronom, el complement directe apareix al davant de l’oració i passa a ser semànticament i pragmàticament prominent.

El quadre 31.3 recull i exemplifica els elements interrogatius que poden formar part d’una construcció interrogativa parcial.

Els interrogatius nominals poden pertànyer a la classe dels pronoms (qui i què) o a la dels quantificadors nominals (quin, quant). A més, hi ha els adverbis interrogatius (on, com, quan, quant).

a) Pel que fa als pronoms interrogatius, qui serveix per a esbrinar la identitat d’éssers animats, i què, la d’entitats inanimades. Tot i això, una pregunta encapçalada per què pot rebre una resposta en forma de sintagma nominal referit a un humà: —Què mires? —La meva filla.

Quan el pronom qui és complement directe, pot anar precedit de la preposició a, ús que és preferible en aquells casos en què hi pot haver ambigüitat amb el subjecte: A qui criticava?; A qui admira, el jovent?  n

Els pronoms interrogatius qui i què poden anar seguits del quantificador quantitatiu més: Qui més ho sap?; Què més teniu? La construcció interrogativa pot incloure un quantificador distributiu, com ara cada o cadascú: Què ha portat cada un dels nens? També l’adjectiu comparatiu millor i altres adjectius comparatius poden acompanyar aquests pronoms en oracions interrogatives esbiaixades, en què l'emissor suggereix, en forma de pregunta, una proposta o solució: Què millor que un bon àpat?; Qui més adequat que el teu marit? En aquestes construccions hi ha sobreentès el verb: Què pot ser millor que un bon àpat?; Qui hi ha més adequat que el teu marit?

b) Els quantificadors nominals interrogatius quin i quant encapçalen un sintagma nominal (A quin autor et refereixes?; Quants abrics de vellut tens?) i presenten flexió de gènere i nombre. Segons el nom que fa de nucli del sintagma nominal, pregunten per entitats animades o inanimades: quin s’empra per a preguntar sobre la identitat d’un o uns elements d’un conjunt conegut, mentre que quant pregunta per la quantitat.

La preposició de pot enllaçar el quantificador interrogatiu quant i el nom o sintagma nominal que l’acompanya: Quant (de) temps fa?; Quants (de) llibres nous tens? L’interrogatiu quant pot aparèixer amb els quantificadors quantitatius més i menys: Quants euros (de) més/menys t’ha costat? D’altra banda, el quantificador interrogatiu quin pot anar seguit dels quantificadors més o altre: Quins més/altres coneixes?; Quins altres llibres va escriure aquesta autora?

Tots dos quantificadors poden aparèixer sense nom, sempre que aquest pugui ser recuperat pel context discursiu o pragmàtic: Tinc tres llibres per regalar. Tria: quin t’estimes més? En aquesta interrogativa, el nom llibre queda sobreentès pel context discursiu. Ara bé, si quant és part del complement directe, el nom que donem per sobreentès haurà de ser representat pel pronom partitiu en: Dius que vols diners. Quants en necessites?; Quant n’has begut, de vi? També apareixerà el pronom en si quant és part del subjecte d’un verb inacusatiu: Quantes n’han sortit, de beques?; I, de cases, quantes se n’han cremat? n

Com hem dit, apareix el pronom en juntament amb quant en funció de subjecte només quan el verb és inacusatiu (Quants n’han arribat?). Compareu Quantes parelles ballaran un vals? i Quants atletes han saltat bé?, que estan ben construïdes, amb la Quantes en ballaran un vals, de parelles? o Quants n’han saltat bé, d’atletes?, que estan mal construïdes. En aquests darrers casos es pot recórrer a construccions com ara Quantes n’hi haurà que ballaran un vals? i Quants n’hi ha que han saltat bé?, o bé a construccions partitives: Quantes d’aquestes parelles ballaran un vals?; Quants d’aquests atletes han saltat bé?

c) Els elements interrogatius adverbials on, com, quan i quant poden fer la mateixa funció dins l’oració que els adverbis de la seva classe que no són interrogatius. Per tant, poden ser un complement seleccionat (Viu aquí / On viu?; S’ha portat bé / Com s’ha portat?; Dura tres hores / Quant dura?) o un adjunt del predicat (On mengeu?; Quan tornaràs?). Aquests adverbis també poden fer d’atribut (On ets?; Com esteu?; Quan serà, el casament?; Quant és, tot plegat?).

Els sintagmes preposicionals que contenen un element interrogatiu permeten preguntar sobre la causa (per què?), la finalitat (per a qui?), la direcció ((a) on?), l’origen (d’on?), etc. El quantificador quantitatiu més pot acompanyar els adverbis interrogatius on i quant, i aquest darrer també pot aparèixer amb menys: On més has estat?; Valia menys, però quant menys valia, en aquella botiga?

Les interrogatives parcials, finalment, poden aparèixer en forma clivellada. Aleshores l’element interrogatiu precedeix la forma verbal del verb ser, que va seguida de la conjunció que: Qui és que ha estat a Alexandria? (variant reforçada de Qui ha estat a Alexandria?); D’on és que surt aigua?; Quan era que hi vau anar?; Quin dia era que es va saber el nom del guanyador?

L’ús de les interrogatives clivellades és més estès en uns parlars que en d’altres. Així, les preguntes següents són freqüents en els parlars baleàrics: Per què és que na Caterina no la convida mai?; Què és que vols llegir?; A qui és que ho hem de dir?; Què és que val, aquest gravat? Ara bé, en tots els parlars, si volem construir una pregunta amb l’interrogatiu causal com, haurem de recórrer a la forma clivellada. En Com és que tens feina?, com és adverbi causal, i també ho és en Com pot ser que tinguis feina? Amb el mateix valor hi ha l’expressió com així: Com així tens feina? En canvi, en Com tens la feina?, com només pot ser adverbi de manera.

Quan la pregunta és negativa, es tendeix a emprar la forma clivellada amb els interrogatius qui, quan i on i s’empra obligatòriament amb com: Qui és que no coneix el president del Barça?; Quan és que no et vaig saludar?; On és que no has estat mai?; Com és que no parla? n

Sovint, especialment en textos que donen instruccions, trobem oracions interrogatives parcials que pregunten sobre un complement del predicat o sobre un adjunt amb un verb modal de possibilitat o d’obligació sobreentès. Així, al costat de Com podem arribar-hi?, Què hem de fer? o A qui cal recórrer? tenim Com arribar-hi?, Què fer? o A qui recórrer? El subjecte no explícit d’aquestes construccions inclou l’emissor o pren un valor indefinit semblant al dels pronoms hom/un. Malgrat tot, són més corrents i preferibles les que contenen un verb modal en forma finita.

D’altra banda, són pròpies dels registres informals les construccions següents, que expressen finalitat i que sovint porten l’interrogatiu al final: —Deixa’m el ganivet. —Per a fer què? (en el sentit de Per a què el vols?); —Ara vols anar a Sabadell? A fer què? / A què fer?


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona