26.3.2 Els nexes finals



construcciķ consecutiva
context agentiu
context no agentiu
final

Les construccions finals apareixen introduïdes prototípicament per la conjunció perquè si contenen una oració amb verb en forma finita, i per les preposicions per o per a si l’oració és d’infinitiu. Els principals nexes que introdueixen les construccions finals són els que es mostren i s’exemplifiquen en el quadre 26.2.

a) La conjunció perquè introdueix finals amb el verb en mode subjuntiu, ja que la subordinada té un caràcter prospectiu: fa referència a una situació posterior a la del temps de l’oració principal que no s’ha donat ni es pot assegurar que es donarà. Notem, per exemple, que en Els ho va contar perquè el deixessin tranquil, l’oració principal fa referència a una situació passada (l’acció de contar una cosa a algú), i la final es refereix a una situació posterior, que podrà arribar o no a produir-se, com mostra el fet que sigui possible continuar l’enunciat amb però no el van deixar tranquil o amb i el van deixar tranquil.

b) La conjunció que pot encapçalar una final quan el verb de l’oració principal expressa una ordre, una recomanació o un permís: Amaga’t, que no et vegin; Apujarem el volum, que puguem sentir bé les notícies; Tanqueu la porta, que no entri el gat. Les finals amb que es diferencien de les causals amb que perquè es construeixen en subjuntiu, però tenen en comú amb aquestes el fet que han d’anar posposades a l’oració principal i formar un grup prosòdic propi, que es marca en l’escriptura amb una coma.

El mateix valor final s’obté en certs casos amb la negació i el verb ser en subjuntiu (no sigui/fos (cas) que), que fa referència a una conseqüència possible que es vol evitar: Heu de parlar baix, no fos cas que despertéssiu les criatures (‘que no despertéssiu les criatures’); Marxem, no sigui que encara ens passi una cosa pitjor (‘que no ens passi una cosa pitjor’).

c) Les locucions prepositives per tal de i a fi de poden introduir subordinades finals que seleccionen una oració d’infinitiu i, sense la preposició d’enllaç de, una oració amb la conjunció que i el verb en forma finita: Parlarem amb ell per tal {de comprar-li el pis / que ens vengui el pis}; Es va apuntar a la llista a fi {de reservar una plaça a l’autocar / que li reservessin una plaça a l’autocar}. També es poden incloure en aquest grup altres locucions menys gramaticalitzades, com ara amb la intenció de, amb l’objectiu de, amb el propòsit de, a fi i efecte de, a l’efecte de: Vam anar al seu despatx amb la intenció {de parlar amb ell / que ens expliqués el que sabia}. Totes aquestes locucions, que són pròpies dels registres formals, indiquen el propòsit o l’objectiu amb què es fa una cosa, però no poden introduir un complement final que indiqui destinació i, per això, no és possible substituir per a per cap d’aquestes locucions en un cas com Aquest estri serveix per a pelar patates. Dit d’una altra manera, aquestes locucions només es vinculen a contextos agentius.

d) Les finals d’infinitiu introduïdes per la preposició a també poden expressar el propòsit amb què un agent realitza un desplaçament, canvia de posició o suspèn un moviment o una activitat: Han acudit moltes persones a felicitar els guanyadors de la cursa; Va anar a demanar ajuda al veí; S’han assegut a llegir la sentència; S’hi van quedar una estona més a fer-li companyia. Aquestes finals fan referència a una situació immediata a la designada per l’oració principal.

Les finals d’infinitiu introduïdes per a no solen alternar amb subordinades introduïdes per que amb el verb en forma finita. Així, resulten molt forçades les construccions en què s’elideix la preposició a davant de la conjunció que (He vingut que m’expliquis què ha passat) i se circumscriu als registres informals el manteniment de la preposició davant la conjunció que (He vingut a que m’expliquis què ha passat). Totes dues opcions s’eviten en els registres formals reemplaçant-les per construccions més genuïnes amb la conjunció perquè: He vingut perquè m’expliquis què ha passat. n

e) Les construccions finals poden anar introduïdes amb per o per a seguides d’infinitiu simple: T’escric per donar-te l’enhorabona; No té prou temps per a acabar l'encàrrec. En aquest cas, l’aspecte més rellevant és l’alternança de les preposicions per i per a segons que la subordinada final estigui vinculada a un context agentiu, com en Treballa per viure, en què treballar és una acció (‘fer un treball’) atribuïda a un subjecte agent, o estigui vinculada a un context no agentiu, com en No té prou diners per a pagar aquell cotxe, en què la final depèn de prou diners i, doncs, no hi ha cap acció, com desenvolupem en detall en l’apartat següent.GIEC


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona