31.5 Les oracions imperatives



exclamativa
interjecció
interrogativa
modalitat oracional
oració declarativa
oració imperativa
oració optativa

Les oracions imperatives expressen la voluntat de l’emissor que el receptor dugui a terme una determinada acció (Vine a dinar abans de les tres) o que es produeixi una determinada situació (Comencem quan us vingui de gust). D’acord amb això, les oracions imperatives poden expressar una ordre (Surt d’aquí!), un consell (Procureu trobar una feina que us agradi) o un prec o una exhortació (Si podeu, ajudeu-me). Precisament per això, el subjecte d’una oració imperativa no pot identificar-se amb l’emissor. El subjecte típicament fa referència al receptor o receptors de l’acte de parla, independentment del tractament que rebin: de tu, vós o vostè si s’adreça a un únic receptor (Parla, tu; Parli, vostè; Parleu, vós), i de vosaltres o vostès si s’adreça a més d’un (Parleu, vosaltres; Parlin, vostès).

També pot fer referència a un nosaltres inclusiu, això és, un ús de nosaltres que inclogui l’emissor i el receptor Tanquem l’aixeta ara mateix; Donem-li un cop de mà nosaltres; Preguntem-li nosaltres mateixos quant pot costar un aparell d’aquestes característiques.

Si l’ordre, el consell o el prec va dirigit indirectament a terceres persones, s’empra una oració en subjuntiu encapçalada per la conjunció que: Que entrin; Que em truqui més tard. En el cas que el subjecte sigui explícit anirà preferentment en posició final: Que paguin ells; Que faci el dinar l’àvia. De tota manera, aquestes oracions són més properes a les optatives que a les veritables imperatives.

Quant a l’entonació, aquesta davalla fortament al final de l’oració. Quan l’oració conté un únic accent de mot (Escolta!; Vine!), el contorn s’inicia en un to mitjà i comença a pujar durant l’última síl·laba accentuada de la seqüència, que es realitza en un nivell força agut i després davalla fins al final de l’oració (figura 31.8). Si la seqüència conté més d’un accent tonal, com és el cas de l’oració Veniu aquí!, la primera síl·laba accentuada es pronuncia en un to agut, i la darrera síl·laba accentuada en un to greu molt pronunciat (figura 31.9). En tot cas, les ordres solen ser enunciades d’una manera més brusca, més ràpida i sovint més intensa que no pas un prec o un consell.

Figura 31.8
Contorn entonatiu d'una imperativa amb un accent tonalImperativa amb accent tonal

Figura 31.9
Contorn entonatiu d'una imperativa amb més d'un accent tonalImperativa amb més d'un accent tonal

El subjecte de les oracions imperatives acostuma a ser el·líptic (Porta’m el diari; Pareu taula). Només és explícit quan se li vol donar relleu, com en Vosaltres no us moveu de la cadira (amb el pronom anteposat al verb), o quan es vol expressar una contraposició o contrast, com en Comenceu a cantar vosaltres, que la Maria ja s’hi afegirà, Passem primer nosaltres, que ells no tenen tanta pressa o Cantin la primera estrofa vostès (amb el pronom posposat al verb, generalment al final del sintagma verbal).

Tant si el subjecte és implícit com si és explícit, en la imperativa pot haver-hi un vocatiu: Acompanyeu-me, fills meus; Vosaltres, amigues meves, acompanyeu-m’hi.

En les oracions imperatives, un verb com dir, manar o preguntar pot aparèixer sense el complement directe i mantenir l'indirecte expressat per un pronom de primera persona: Digui('m); Pregunta('m); Mani('m).

En les oracions imperatives, els pronoms febles ocupen la posició enclítica: Aguanta’t fort; Doneu-les-hi; Regali-m’ho; Parlem-ne.

Ara bé, si la segona persona de cortesia és vostè(s), en els registres informals, en els parlars baleàrics i en gironí, el pronom pot anar davant del verb: M’ho enviï per correu; Si us plau, els escoltin.

Si l’oració imperativa és negativa, el mode verbal és el subjuntiu, en present (No ploris; No es moguin, vostès; No pretengueu tenir-ho tot) o en imperfet (No ploréssiu pas per mi). L’imperfet de subjuntiu té en casos com No ho fessis mai, d’aixecar-me la veu un sentit imperatiu terminant, ineludible (d’aquí que s’avingui amb expressions com mai de la vida, en absolut i de cap manera). Si l’oració és de tercera persona, va encapçalada per que i el verb adopta el present de subjuntiu: Que no em truqui ningú!

L’infinitiu no és propi ni de les imperatives afirmatives ni de les negatives, tot i que és acceptable usar-lo per a donar nom a les funcions d’un aparell (Apagar; Cancel·lar; Reiniciar, en el sentit de Per a apagar-lo, Per a cancel·lar-lo o Per a reiniciar-lo) i per als recordatoris (Imprimir les cartes abans de les set; Trucar al dentista). Per a referir-se a una situació que no ha tingut lloc i que hauria estat convenient, al costat de solucions com Per què no m’ho deies ahir? o M’ho havies d’haver dit ahir, també s’usa l’infinitiu compost: Haver-m’ho dit ahir! Ara ja no hi ha res a fer. Anàlogament, en oracions negatives: No haver-hi anat, si no en tenia ganes!; Volíeu entrar a la torre? Però, per què no ho dèieu? Haver-ho dit, home, haver-ho ditn

Per a ordenar (o aconsellar) que una acció es porti a terme després d’un esdeveniment futur, emprem el present de subjuntiu o el perfet de subjuntiu en una oració encapçalada per que: Que quan surti el sol ja estiguis llevat; Que a les nou hàgiu sopat. De fet, això mateix es pot expressar amb els verbs caldre o voler: Ja cal que a les nou hàgiu sopat; Vull que quan surti el sol ja estiguis llevat.

Sovint substituïm l’imperatiu pel futur, sobretot quan l’ordre no ha de ser executada immediatament: Per sopar em faràs una truita; A ca l’àvia, fareu bondat. També el present d’indicatiu és emprat en el lloc de l’imperatiu: Agafes aquests documents, els ordenes i els arxives.

En determinats contextos, el verb en infinitiu precedit de la preposició a pren el valor d’una imperativa: A callar tothom!; A fer bondat! A més, hi ha construccions imperatives en què es pot entendre que hi ha un verb en imperatiu (ves/aneu) implícit: Au, a córrer! (Au, ves a córrer!); Apa, a dormir! (Apa, aneu a dormir).


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona